Deborah Emmanuel (1988) fa servir la veu per a coses molt diferents: per dir poesia, participar en TED Talks, organitzar o protagonitzar performances o cantar –en aquest últim cas a Wobology, una banda a cavall del reggae, el dub i l’electrònica. En algunes ocasions ha passat de la veu a la tinta (ha publicat el poemari When I Giggle in My Sleep i el llibre de no-ficció Rebel Rites), però és més assídua dels directes.  

La poeta i performer singapuresa és, també, una habitual del món de l’spoken word –un tipus de poesia pensada per ser dita, no llegida. Aquesta forma d’amanir els versos amb escena i picardia té mola tirada a Singapur, i compta amb el paraigües d’esdeveniments i col·lectius: una recerca ràpida ens fa topar amb Word Forward, Lit Up Singapore, Destination:INK, SPORE Art Salon o el Blu Jaz Café, on sembla que es reuneix la flor i nata de la creativitat de la ciutat. L’spoken word és una moguda gran, a la Ciutat Lleó, i arrossega a molta gent jove. De fet, Deborah Emmanuel també és una de les fundadores d’SPEAK, una sessió que vol ampliar la xarxa de rapsodes més enllà dels noms habituals (a Singapur també hi ha capelletes).

I de Singapur a Barcelona. Mireia Calafell –codirectora, amb Àngels Gregori, del Barcelona Poesia d’enguany– explica que buscava noms nous i, remenant entre festivals literaris i de poesia d’arreu, va trobar un vídeo de deu segons de Deborah Emmanuel. La resta és xarxes socials, complicitat, el recolzament del National Arts Council Singapore, un avió molt llarg i l’espectacle d’aquest dijous passat a la Fàbrica Damm: Polymorphism, una sessió que va combinar la veu de Deborah Emmanuel amb els visuals i la música de Dj Kiat, un reconegut discjòquei singapurès.

Pintada amb ratlles blanques i fluorescents, Deborah Emmanuel va menjar-se l’escenari i el públic de la Fàbrica Damm –que, i això és força català, ja venia fascinat pel fet de tenir dues (dues!) cerveses gratuïtes. Emmanuel té una presència escènica que no te l’acabes. No perquè imposi o sigui agressiva, ans al contrari: perquè emana integritat i s’hi troba còmoda. Polymorphism va consistir en una mena de viatge per la poesia parlada amb baixos que feien tremolar els seients, aire de trip hop, un toc de soul, alguna deriva tropical, moltes repeticions i potència i un domini espectacular de les inflexions de la veu. Emmanuel era la protagonista de l’acte, però l’aportació de Dj Kiat va ser bàsica per construir una experiència immersiva, repetitiva i en certa manera catàrtica. No cal dir que el duet va convèncer la sala.

Als 19 anys, Emmanuel va donar positiu en una batuda policial antidrogues i va passar tot un any entre reixes, en una presó de dones –sembla que la policia volia arrestar el discjòquei de la festa i ella seia a la mateixa taula que ell, tot i que ni el coneixia. Per a una noia privilegiada com era, l’experiència va ser encara més xocant, i al sortir de la presó va utilitzar les jams de poesia per canalitzar el que havia passat, la frustració amb el sistema singapurès i totes les dones que havia conegut durant aquell temps (i que probablement no hauria conegut mai). Aquesta experiència deuria ser rellevant en la presa de consciència d’Emmanuel, i en un parell de certeses que apareixen a les seves peces: que tots plegats no som tant diferents, i que allò personal és molt polític.

D’aquí els temes que poblen les seves obres, cançons o poemes: Emmanuel fa explotar tot el que el capitalisme ha fet al nostre cap, les nostres prioritats i la nostra concepció del temps (“I want to listen to whispering leaves, but you people flee like there isn’t time”); hi ha crítica a l’androcentrisme i reivindicació ecologista (“I shall hide in the forests where the sound is right, where there is no man and no machine”); una crítica a la higiene de Singapur, que no deixa lloc a la calidesa ni a la imperfecció; trets al racisme i el classisme i una denúncia general dels sabers que es consideren innats i que són culturals. En aquest sentit, també va fer un himne de denúncia de totes les expectatives, deures i exigències que recauen sobre les dones: la manera com hem de ser amables i comprensives (“Women give none of them nasty bites”) i la manera com es jutgen i s’interpreten els nostres actes (“A woman walks into a room naked, she must be ASKING for it”). Això sí, totes les crítiques es construeixen des de la consciència del privilegi. Com planteja en una altra peça: qui sóc jo per criticar coses, amb la meva educació de 40.000 dòlars? Però Deborah Emmanuel és aquí i les planteja, i és sòlida i tendra, i sap quan cal repetir frases perquè les idees quallin. Així que l’aplaudim, i celebrem que les directores del festival s’hagin arriscat a convidar-la.