El procés català ocupa totes les portades. L’actualitat gira al voltant de les darreres notícies, i personatges públics de tots els àmbits ho estan comentant. Aquells més mediàtics aprofiten, a més a més, per manifestar la seva opinió al respecte. Sent aquest el cas, per exemple, del sempre controvertit Risto Mejide.

De fet, el publicista ha centrat els seus últims articles a El Periódico sobre la qüestió catalana. I aquest cap de setmana ho ha tornat a fer. Ara bé, aquesta vegada ha estat amb un to molt diferent. Si a les tres columnes anteriors es mullava a favor del diàleg i criticava sense embuts els dos bàndols, ara ha volgut descriure com està vivint ell la situació actual.

I ho ha fet començant amb una contundent afirmació: “Quan parlo del meu país ho faig amb por”. Risto ha lamentat que digui el que digui, sempre l’acabin criticant: “Quan parlo del meu país, passen coses estranyes. Si em refereixo a Catalunya, sempre algú m’interromp immediatament per dir-me que Catalunya no és un país. Però és que si em refereixo a Espanya, també estic fotut, perquè sóc igualment interpel·lat. Aquesta vegada, per algú que em pregunta a veure si no sóc català”.

Un clima d’allò més tens que l’ha dut a no saber què dir: “Quan parlo del meu país, de seguida em muden de casa. Ja no sóc ni d’aquí ni d’allà. M’he adonat que sóc independentista per escoltar els independentistes, i sóc unionista per escoltar els unionistes. Així que dec ser també Testimoni de Jehovà, militant de Podemos i PP, tan madridista com culer i fins i tot eurofan”. 

Però tot article d’en Risto ha de contenir crítiques: “I és que al final, quan parlo del meu país, ja ningú s’interessa per arguments ni raons ni perquès. L’època de raonar les coses ja ha passat. Això era quan un hemicicle valia més que una manifestació. El nacionalisme va guanyar la partida el dia en què va deixar les dades de costat i va començar a apel·lar a l’emoció. Ja no es tracta de puntuar. Ni a casa ni a domicili. Ara es tracta d’arrasar el contrari. D’humiliar-lo. D’aquí a què hagi decidit deixar de parlar del meu país, perquè sigui quin sigui, estic segur que ja no és el meu. El meu se l’ha endut un grup de gent que cridava”.

Un Risto tan sincer com sempre, lamentant la situació en la qual el fan trobar-se.