Guillem Fuster, el portaveu de Poble Lliure, va néixer a Barcelona però es va educar a Sabadell en una família marcada pels desastres de la guerra civil. L'avi patern va ser un pedagog amb molta influència en la migrada vida catalana de la dictadura. Col.laborador de la revista Forja, en la qual també escrivia Jordi Pujol, va ser mestre de l'Escola Virtèlia, va crear Cavall Fort i va participar en la fundació de l'Escola Tagore de Bellaterra i del diari Avui. El 1969 va esdevenir el primer degà del col.legi de doctors i llicenciats de Filosofia i Lletres escollit democràticament.

Per part de mare, Fuster ve d'una família de Sabadell que va patir allò que podríem qualificar d'exili interior. "La meva besàvia -m'explica- es va quedar vídua molt jove i durant la República es va tornar a casar amb un guàrdia d'assalt mentre mirava de pujar quatre filles i feia rutllar una botiga de roba al centre de Sabadell". Després de la guerra aquest guàrdia d'assalt va morir a Argelers i la besàvia es va quedar sola. Com que l'ambient se li va tornar hostil, va tancar la botiga i va marxar a Barcelona pensant allò tan típic de l'època: "Allà ningú no ens coneixerà".

Amb el restabliment de la democràcia i el naixement de Fuster, el cercle es va tancar. La família se'n va tornar a Sabadell a viure. Es va instal.lar al mateix carrer on havia viscut aquesta besàvia amb les quatre filles, el carrer Covadonga, que és el més llarg de la ciutat i fa honor a un episodi mític de la història del nacionalisme castellà i la reconquesta. Com que el pare de Fuster era molt del PSUC, en comptes d'enviar-lo a l'escola de l'avi, que era un col·legi privat, netament catalanista, el va enviar a una escola pública. Fuster es va educar amb nanos de procedència molt diversa alguns dels quals li deien catalufo.

Si alguns dels seus companys anaven amb xandalls de l'exèrcit espanyol, Fuster aviat va començar a lluir logotips independentistes a la carpeta. Als 13 o 14 anys ja era independentista, però no per cap reacció furiosa contra res, sinó per una mena d'identificació natural amb els grafits i les consignes que veia a les parets dels carrers de Sabadell. "Recordo que em mirava amb curiositat aquella estelada de Terra Lliure que feia dues eles amb les barres centrals de la senyera". En les pintades dels Maulets i de l'MDT o en els cartells que corrien a favor dels independentistes jutjats per l'Audiència Nacional, Fuster hi veia una veritat i una èpica profunda, que l'atreia més que les consignes de CiU o dels partits espanyols.

L’Esplai també va influir en el seu pensament polític. "A l'Esplai vaig aprendre a estimar el país a través de les excursions a la muntanya i de les activitats que muntàvem a favor del respecte, la tolerància i la convivència". Fuster tan aviat parlava de política amb els monitors com sortia de farra amb ells, o anava als concerts d'Els Pets i Els Brams. "Era una bombolla, el meu món?", em pregunta, com si es disculpés. "Tothom viu en la seva bombolla", afegeix.

- En tot cas era una bombolla molt gran -li responc- i amb unes arrels molt fondes a la història del país, encara que no aparegui en els llibres d'història social que es promocionen.

Jo mateix vaig tenir una adolescència semblant, tot i no haver anat mai a l'escola pública ni a cap esplai. Fuster va créixer, com jo i molts dels meus amics, en una Catalunya que era independentista de sentiment però pujolista o comunista de convicció. Com a tots els catalans, des de petit el van educar per acceptar amb alegria un grau d'indecència en la vida pública que ningú no acceptaria mai en la vida privada. Amb el xantatge de la por provocada pel franquisme i la repressió anterior, l'autonomisme no va haver de fer gaires esforços per ensenyar a la gent a jutjar els polítics a través d'uns barems condescendents. 

La universitat el va decebre, potser perquè va estudiar Història, que és una disciplina que, llegint autors estrangers, un aprèn que és difícil d'exercir amb solvència en un país colonitzat. En comptes d'anar a classe, es passava hores al despatx de Carles Castellanos, un dels fundadors del PSAN i de l'MDT. "És el meu referent intel.lectual. Es va menjar tota la dictadura i va començar a militar en el nacionalisme quan Catalunya estava més fumuda". La relació amb Castellanos li va ensenyar que "no cal ser cap heroi -ni un malvat- per comprometre's amb una causa fins al punt de ser empresonat o torturat per la policia".

Castellanos forma part d'aquesta Catalunya que, per reacció al cinisme de les classes dirigents, ha intentat alliberar el país travessant una paret en comptes de sortint per la porta. Amb Castellanos, Fuster discutia durant hores "de cap on hauria d’anar el procés d'independència quan ningú en parlava". El va conèixer a través d'un amic de la CUP quan escrivia a la revista Ordint la trama. Fundada el 2001, la revista va arribar a tenir mig miler de subscriptors i va jugar un paper remarcable en la vida cultural de Sabadell. Hi van escriure, entre d'altres, el futbolista del Barça Oleguer i l'escriptor Roc Casagran, i va liderar la primera reivindicació d'algunes figures malaguanyades per la guerra com Armand Obiols o Francesc Trabal.

Durant el tripartit, Fuster va publicar articles a El Punt escrits conjuntament amb Víctor Alexandre, David Bassa o el mateix Castellanos. Signaven com a col.lectiu Mata de Jonc, recordant una metàfora de la crònica de Ramon Muntaner que elogia la força de la unió. El 2007, Fuster va anar a les llistes de l'Entesa per Sabadell, el grup d'oposició municipal al PSC de l'alcalde Bustos. Fa un any va participar en la creació de Poble Lliure, una confluència de Maulets i de l'MDT que va començar a sonar molt fort després de les eleccions del 27-S. Com a corrent de la CUP, Poble Lliure va apostar per investir Artur Mas i això va fer que la premsa els donés publicitat per pressionar el partit. 

Ara han tornat a perdre una altra batalla. Tot i que Poble Lliure apostava per admetre a tràmit els pressupostos del govern de Junts pel Sí, la CUP ha mantingut l'esmena a totalitat. El disgust que ha provocat a una part del processisme ha sigut tan gros que Poble Lliure es planteja de canviar algunes actituds. "Hem de canviar la imatge d'escolanets de Convergència", em diu Fuster. Aquest país -es lamenta- no està acostumat a debatre, en bona part perquè no vol reconèixer que després de 1975 va canviar poca cosa". Un altre problema, al meu entendre, és que els seus dirigents més veterans van anar molt de cara a barraca en el seu temps i ara volen ser considerats un actiu que sempre sumi, sota qualsevol circumstància.

Fuster no comparteix el meu entusiasme per Anna Gabriel, segurament per influència de Castellanos, que deu viure amb una certa incomoditat i enveja la determinació de la cupaire. Per un home que ha jugat tan fort ha de ser difícil d'acceptar que una dona jove actuï amb més determinació que no pas ell. L'estratègia de Gabriel és desafiar CDC per ajudar a refundar-la, i el rebuig social que crea ha de tocar tendre en uns sectors que va viure marginat durant molts anys. En tot cas, Fuster creu que Poble Lliure ha de fer autocrítica. "No som els bons de la pel.lícula -em diu-, senzillament ara molta gent s'adona que la CUP no és monolítica, i les contradiccions que s'accepten per altres partits no s'acceptem per nosaltres".

Fuster diu que cal elogiar els passos que ha fet Convergència, però també pensa que els polítics que fins ara han liderat el país arrosseguen la "por dels catalans colonitzats." "El problema que tenim és que no hem pogut acordar una estratègia independentista conjunta que ens permeti a anar a totes", em diu. Segons Fuster, "amb el coixí de gent que tenim, a ningú no li ha de fer por que no puguem gestionar l’enfrontament amb l'Estat espanyol". Tampoc creu que ara mateix calgui eixamplar la base social de l'independentisme. "Aquesta majoria si de cas ja s'eixamplarà en el moment que la gent quedi confrontada a la situació crua i hagi de posicionar-se". Segons Fuster, el milió i mig de persones que s'han mobilitzat els darrers anys "van a totes i els escenaris de confrontació que vinguin amb l’Estat els assumiran com a tals".