No és estrany que Alfonso Guerra hagi tornat a treure el cap aquests dies per demanar l’aplicació de l’article 155, com si estiguéssim encara a l’època de la Trinca. Poques figures de la política espanyola expliquen tan bé la inconsistència dels materials que van servir per alçar l’Espanya de la Transició.

Nascut a Sevilla el 1940, en una família humil i molt nombrosa, Guerra és la màxima expressió de l'ande yo caliente, ríase la gente que ha forjat la unitat d’Espanya des dels temps del Lazarillo de Tormes. Atrevit, astut i ambiciós, però alhora submís i complaent, tot el que ha acabat fent a la vida ho deu a l’aposta que la CIA i els alemanys van fer pel PSOE, al final de la dictadura.

Als anys setanta, els socialistes espanyols eren quatre gats. Els líders del partit vivien a l’exili i s’havien anat fent vells. Els catalans anaven pel seu compte, igual que sempre. Guerra s'havia llicenciat en Filosofia i Lletres amb una beca de l’Estat i regentava una llibreria a Sevilla que es deia Antonio Machado. Des d'allà liderava el minúscul PSOE andalús i dirigia revistes contraculturals.

Alfonso Guerra - ACN

Amb l’ajut de la socialdemocràcia i dels americans, Felipe González es va convertir en secretari general del PSOE al congrés de Suresnes de 1974. Guerra va ser escollit secretari d’informació i premsa i va esdevenir la seva mà dreta. Eren amics de la universitat i van formar un tàndem guanyador, en aquella Espanya inculta i espantada. 

González, que és un home que viu sol en un castell de gel, feia el paper d'andalús càlid i amable. Guerra, que és un home empàtic, que té un costat tendre i amorós a l'hora de tractar amb les amistats i la família, li feia la feina bruta, desplegant una agressivitat despietada contra els adversaris de dins i fora del partit. 

En una època en la qual tothom anava amb peus de plom, Guerra va destacar per una oratòria virulenta, que excitava els baixos instints dels votants i posava sal a les ferides de la història. Amb la seguretat que li donava formar part de la solució escollida per estabilitzar Espanya, va utilitzar l’anticatalanisme, el ressentiment de classe i el subdesenvolupament d’Andalusia sense cap escrúpol.

Home de paraula fàcil, l'habilitat oratòria el va anar empenyent a prendre actituds cada vegada més impulsives, demagògiques i maquiavèl·liques. El PSOE havia traït el seu passat republicà, i l'estil descamisat i populatxer de Guerra anava bé per raspallar la vanitat dels perdedors de la història. Capacitat per mentir sense vacil·lar, Guerra va trobar en la política una manera de canalitzar la seva vocació de seductor donjoanesc, frustrada per un cos escarransit —malbaratat per la mala alimentació— que no l'acompanyava.

Durant més d'una dècada, Guerra va fer anar a toc de pito els militants del seu partit, aprofitant importància que el PSOE havia agafat com a legitimador de la monarquia i de la nova democràcia. Sectari i controlador, dins la família socialista se l’anomenava el relojero, pel coneixement que tenia dels mecanismes interns del PSOE. Les seves frases lapidàries es van fer llegendàries, i se n’hi van començar a atribuir moltes més de les que deia.

Alfonso Guerra - Efe

El 1988 Guerra va utilitzar un avió de les forces aèries de l'exèrcit per evitar un embús de trànsit quan tornava de vacances amb la família. El mateix sentiment d’impunitat, barrejat amb el seu sentit de l'amor i la fidelitat tercermundista, l’obligaria a dimitir del govern el 1991, quan va esclatar un cas de corrupció protagonitzat per un dels seus tretze germans.

Vicepresident del govern entre 1982 i 1991, Guerra va ajudar tota la seva família a enriquir-se. El seu germà Juan, que era venedor d’enciclopèdies i venia de cobrar un subsidi de 30.000 pessetes, va ser contractat com a assessor de vicepresidència amb un sou de 130.000. Quan es va saber que no sols no feia d’assessor sinó que utilitzava el despatx oficial per fer negocis il·lícits, la carrera de Guerra es va enfonsar.

Refugiat en el partit, va anar perdent pes, si bé encara va tenir temps d'afirmar-se humiliant Raimon Obiols i d'altres dirigents del PSC. El 1997 va deixar la vicepresidència del PSOE, seguint els passos de González, que havia perdut les eleccions davant d'Aznar. Des de llavors, s'ha limitat a presidir la fundació Pablo Iglesias i a fer declaracions esporàdiques de caire pintoresc, sovint sobre Catalunya.

El 2014, en plena tempesta del 9-N, Guerra va deixar l’escó del Congrés, que ocupava des de 1977. Fidel al seu estil populista, de Lerroux, que insultava els burgesos però dinava en els seus restaurants, encara va presumir davant la premsa dels anys cotitzats a la Seguretat Social.

Llavors no era tan clar com ara que el PSOE havia destruït el seu capital polític gràcies a figures com la seva, que han preferit embolicar-se amb la bandera i mantenir els espanyols en la ignorància, que aprofitar la democràcia per enfrontar-se de debò amb els traumes i els vicis del passat. Quan Franco va morir al llit, difícilment la crosta governant es devia imaginar que trobaria entre l'esquerra titelles tan dòcils i fidels. Si no fos que seria de mal gust, bé podria titular el perfil tirant d'aquella expressió castellana que adverteix amb una barreja de saviesa i de menyspreu: Perro ladrador, poco mordedor.