S'han complert 50 anys de l'arribada de l'home a la Lluna. Una fita que va ser seguida per milions de persones arreu del món. ElNacional.cat ha preguntat a les periodistes i escriptores Pilar Eyre, Pilar Rahola i Rosa Montero; els advocats Gonzalo Boye, Xavier Melero i Jaume Alonso-Cuevillas, l'actriu Mercè Sampietro i l'exconsellera Irene Rigau com van viure aquest esdeveniment.
Gonzalo Boye
Gonzalo Boye. Foto: Sergi Alcàzar
“Segurament aquesta matinada és un dels primers records nítids que tinc de nen i això que només tènia 4 anys. El meu pare, que era cap d'informatius d'un canal de televisió a Xile, ens va aixecar a la meva germana gran i a mi, i ens va posar davant de la televisió dient-nos que això era història i que havíem de veure-ho. La meva mare, per evitar que m’adormís, em passava una tovallola humida per la cara... L'endemà tenia clar el meu futur professional: volia ser astronauta."
Xavier Melero
Xavier Melero. Foto: ACN
“Tenia 11 anys i estava de campaments amb el cole. Ho vàrem veure per la tele, en blanc i negre: aquelles imatges que hem vist milers de vegades. Als meus amics i a mi no ens va semblar gran cosa, ni li vàrem donar massa importància. Nosaltres estaven amb Superman i els còmics de Marvel, o sigui que trepitjar la Lluna no era per tant!”.
Pilar Eyre
Pilar Eyre, l’estiu del 1969, només pensava a sortir de nit. Però la nit del 20 de juliol el seu pare la va obligar a quedar-se a casa a veure per televisió com l’Apollo 11 va aterrar a la Lluna.
Rosa Montero
Rosa Montero. Foto: Europa Press
"Jo tenia divuit anys i estava passant uns dies de vacances en un apartament que tenien unes ties a Alacant. No hi havia televisió a casa i vaig buscar un bar pròxim que obria per a veure l’allunatge. Era una zona d'extraradi, obrera, i era el típic bar petitó d'aquells anys, estret i cutre, amb una televisió en blanc i negre penjada a la part alta de la paret. Vaig baixar jo sola, les meves ties no entenien el meu interès, i en aquella matinada, al costat d'altres dues desenes de persones desconegudes, vaig veure, embriagada, emocionada i entusiasmada, l'arribada a la Lluna. Va ser un moment meravellós. Un dels grans records de la meva vida."
Jaume Alonso-Cuevillas
Jaume Alonso-Cuevillas. Foto: Europa Press
“El dia que l'home va arribar a la Lluna era a Lloret passant l’estiu. Tenia 7 anys. A casa teníem televisor, i per això van venir uns amics dels meus germans grans a veure el tan esperat esdeveniment. Aquella nit els pares havien sortit a sopar. Recordo perfectament que vaig insistir als meus germans que sobretot em despertessin en cas que m'adormís, que jo volia veure-ho. Però no va ser així. Des d'aquell dia, mai més m'he tornat a perdre un fet històric en directe!”.
Pilar Rahola
La periodista i escriptora tenia menys de deu anys quan l’home va arribar a la Lluna. No té, diu, un record concret del fet en qüestió, però si de que havia passat una cosa molt grossa.
Irene Rigau
Irene Rigau. Foto: ACN
“Recordo perfectament el dia que l’home va arribar a la Lluna. Pares , germans i amics que no tenien televisor aplegats a la saleta de casa al voltant de la tele. Els petits asseguts a terra i molta estona, empassant-nos tota l’emissió en silenci i molta emotivitat. Conscients que es tractava d’un fet històric, ‘un petit pas per l’home i gran salt per l’humanitat”. Vam anar a dormir molt tard. Ho vam celebrar.”
Merce Sampietro
Mercè Sampietro. Foto: ACN
"En aquell temps jo treballava com a secretaria en una empresa de Barcelona. Estava passant uns dies a Cadaqués i recordo amb quanta emoció vaig seguir les imatges d'Armstrong en el moment de trepitjar la Lluna i els comentaris apoteòsics de Luis Hermida. També recordo les divertides discussions que teníem el meu pare i jo. Ell no es creia res de tot allò. Deia que érem uns innocents, que ens estaven enganyant... No anava gens desencaminat: durant molt de temps s'ha escrit i comentat que tot era un muntatge. Però no, era veritat. Jo vaig trepitjar la Lluna!".