El lehendakari Íñigo Urkullu ha comunicat aquest dijous de manera oficial que les eleccions basques seran el 21 d'abril, i ha posat fi, així, a qualsevol rumor sobre la seva celebració. Tot i que Urkullu no serà candidat molt a desgrat seu, després de tres mandats i gairebé dotze anys de presidència, perquè el PNB ha decidit injectar oxigen davant un quart mandat del lehendakari i ha optat per un nou candidat, Imanol Pradales, de 48 anys, un producte típic de la factoria de Sabin Etxea. Malgrat que el PNB sembla abordar els comicis amb un cert avantatge, seran les eleccions més competides al País Basc, amb Bildu, la formació de l'esquerra abertzale, excel·lentment ben posicionada, i veurem com acaba la distribució dels 75 escons a repartir, 25 per província.

Tot i que el mandat d'Urkullu no acabava fins al mes de juliol —les eleccions van ser el 12 de juliol del 2020— i que podia haver allargat la legislatura fins i tot uns mesos, cosa que ben segur li hagués agradat, el lehendakari ha acabat doblegant-se als desitjos del partit, que les volia clarament abans de les europees de principis de juny. Un cop més, s'ha fet palesa la singularitat del PNB, on és el partit el que porta les regnes de la política amb majúscules, i el lehendakari i el govern basc n'acaben sent uns mers executors. Va passar durant dècades amb Xabier Arzalluz, i anys després es continua repetint el mateix patró amb l'actual president de l'Euzkadi Buru Batzar, Andoni Ortuzar.

Malgrat que el PNB sembla abordar els comicis amb cert avantatge, seran les eleccions més competides al País Basc

Les eleccions basques agafaran el PNB en un procés de transició, ja que Pradales és tot un desconegut i un profà en la gran política. És obvi que confien, sobretot, en el partit, la seva implantació territorial i la seva disciplina demostrada, per superar aquesta circumstància. Però les eleccions espanyoles del mes de juliol passat van introduir un factor de nerviosisme desconegut sobre qui guanyaria les eleccions d'aquest mes d'abril. Per primera vegada, el marge entre el PNB i Bildu es va reduir moltíssim. Tant, que si les eleccions del 2020 van atorgar el 32,01% de vots i sis escons al PNB davant del 18,67% i quatre diputats de Bildu, als comicis de fa uns mesos aquests més de tretze punts van quedar en unes dècimes. El PNB va obtenir el 24% i cinc escons i Bildu el 23,9% i cinc parlamentaris també al Congrés dels Diputats.

Tenint en compte que a les autonòmiques de juliol de fa gairebé quatre anys, la distància havia estat de més d'onze punts i deu escons —31 a 21—, podria repetir-se un fenomen d'evolució de vot semblant al de les últimes espanyoles aquest abril? I, en segon lloc, podria haver-hi un corriment no només electoral, sinó que deixés el PNB sense la lehendakaritza? Sembla que l'últim dels interrogants és molt remot, ja que els socialistes, cridats a ser el partit frontissa si no pateixen una caiguda similar a la de Galícia, han garantit els seus vots als nacionalistes moderats, fins i tot en la hipòtesi que no quedessin primers. Però bé, ja sabem que les paraules se les endú el vent i el millor sempre és guanyar els comicis si es volen evitar ensurts. Per bé que és cert que a Pedro Sánchez li calen els vots del PNB al Congrés i el marge que té per especular és zero.

Però bé, si hi hagués un tomb electoral i Bildu s'alcés amb la victòria, la legislatura tindria un caire molt diferent amb el partit guanyador a l'oposició. Perquè el que sí que sembla clar és que la possibilitat que el PNB i Bildu es posessin d'acord ni existeix, ni se l'espera. Quelcom que, sovint, vist des de Catalunya, s'oblida. Allà tenen molt clar que no són el mateix, que les polítiques que duen a terme per satisfer els seus votants no són les mateixes i que els electorats són, en conseqüència, molt diferents. Malgrat que encara falten més de vuit setmanes per al 21-A, l'interès sobre el final de la ruleta basca crec que no desapareixerà.