Una notícia: El Nacional és el nadiu digital de notícies més llegit de Catalunya. Una altra: ho és malgrat ser l’últim d'arribar al pati, on ja competien mitja dotzena de capçaleres. Una més: mai cap digital a Catalunya havia fet els registres d’El Nacional: a l’octubre del 2017 vam signar 3,71 milions d’usuaris únics segons ComScore, l’auditora que s’escolten agències i centrals de publicitat. Al desembre en vam fer 2,88 milions (el que ve al darrere, 1,70). Som el digital que més usuaris aplega des del juliol del 2017. Dit d'una altra manera: ens hem posat líders, sòlids, en quinze mesos. Cal dir, sense petulància, que està molt bé. Estem vius, correm, i la culpa és teva.

Una última notícia: avui mateix fa dos anys que som un portal i no un blog. Per això t'expliquem totes aquestes coses. El 2016, tu i aquell i l’altre vau visitar 33.544.456 pàgines d’El Nacional, segons l’auditora OJD (una altra). El 2017, aquesta xifra es va enfilar a 210.731.815 pàgines vistes, un creixement del 628%. Ens va bé. Moltes gràcies per la part que et toca, que és molta.

Anar al gra

En arrencar vam prometre que seríem “els millors en anar al gra”. Si hem de fer cas a l’audiència, sigui com sigui, ens en sortim. Certament, als que fem el diari sempre ens fa l’efecte que ens queda molt camp per córrer, que encara no acabem de fer bé una pila de coses, per més que hi posem el cap, el cor, les mans i el temps, molt de temps.

Per ser justos, però, val a dir que reeixim en moltes altres. Per això ens venen a veure tants com tu, persones de qui ens hem de guanyar la confiança gairebé cada hora. Al diari hi treballem 40 persones, la majoria periodistes (quan vam arrencar el blog, al setembre del 2015, érem vuit, sis periodistes).

Presència inversemblant

Aquests dos anys també hem descobert que el diari és present en la vida de la gent de les formes més inversemblants i peregrines, més enllà de la portada, que no és la principal via d'entrada (bum!).

El directiu d’una pime molt famosa deia: "Per mi, El Nacional és el Telegram que em dona les breaking news, i la newsletter que me les aplega i resum”. Parlava del canal de missatgeria on publiquem l’última hora tan ràpid com podem, i del butlletí on resumim el dia en titulars i que enviem cada nit entre 22h i 23h (t'hi pots apuntar de franc aquí).

Un escriptor famós que, per paga, treballa a la competència, deia, amb un intens moviment de mans, que els editorials del director “m’estructuren el dia”. És veritat que ho deia en un bar, però potser massa d’hora per pensar que exagerava sota alguna influència.

Per a d’altres, El Nacional és el Directe, aquesta secció de color vermell on publiquem gairebé en temps real, un balcó des del qual et pots abocar al riu de l’actualitat. De fet, els directes figuren sempre entre les peces més llegides del mes.

Molts ens segueixen a les xarxes socials, que és de les coses que més ens lloen experts i gurus. Al Facebook són 94.000, al Twitter 84.000 (també en castellà), a Instagram 10.500.

Etcètera. Les combinacions per ser d’El Nacional són infinites. No acabaríem.

Majoria mòbil i femenina

El 85% dels que venen ho fan via dispositius mòbils, i no pocs a través de l'app. La majoria són dones: el 51%, justament la mateixa proporció que a la plantilla.

D’on no hem volgut sortir de cap manera és del propòsit inicial de donar preferència a les notícies sobre les opinions. No renunciem a l’anàlisi, les “mirades d’autor”, els articles “de fons” i tot plegat. Però no som de pontificar i opinar els fets.

De tot això n’és testimoni físic la gràfica del diari, que continua neta, sense distraccions, com el primer dia. Malgrat que s’han ampliat les seccions (La Llança, En Blau, la versió en anglès, Enquestes...), la prioritat és per a la substància, no per a la forma. No som un arbre de Nadal ni una falla. Aquest és un dels mèrits pels quals, el 2017, l’ADG-FAD ens va guardonar amb un Laus de Plata.

“Pretenem que el diari ocupi l'espai central del país amb molt bona informació [...] i això només ho podrem fer en la mesura que els diaris siguin de la gent i per a la gent”, deia el director al seu primer editorial. Aquesta peça, que ha començat amb informació, lògicament, acaba en promesa: El Nacional és de la gent i per la gent. És teu.