Les portades d’aquest dissabte expliquen més pel que callen que pel que diuen, tècnica infal·lible per fer passar bou per bèstia grossa. Tots els diaris obren amb la roda de premsa del consell de ministres on la titular d’Hisenda, María Jesús Montero, ha presentat el projecte de pressupostos de l’Estat. La ministra ha dit el que tothom ja sabia. L’única novetat és el relat que cada diari en fa, que ui sí quina novetat. Els uns acusen el govern espanyol d’enganyar amb uns comptes impossibles, matar la gent a impostos, cedir davant del separatisme, etcètera. Els altres els presenten com un generós exercici de despesa social i de “seducció” dels independentistes perquè prometen l’oro i el moro per Catalunya, etcètera. Això: res de nou.

Del que les portades no diuen ni piu és de l’elefant al bell mig de la sala: la investigació de l’Audiència Nacional sobre l’espionatge il·legal del comissari jubilat José Manuel Villarejo. Entre altres mogudes brutes, va punxar uns 4.000 telèfons de ministeris, empreses i mitjans de comunicació entre novembre del 2004 i febrer del 2005, segons la documentació a la que han accedit El Confidencial i Moncloa.com. En serien víctimes María Teresa Fernández de la Vega, vicepresidenta del govern Zapatero, i Miguel Sebastián, llavors cap de l'Oficina Econòmica de la Moncloa, a més de “desenes de persones, empreses i fins i tot mitjans de comunicació”. Un espia molt dedicat, en Villarejo.

Tots? No, tots no

L’únic que obre la seva primera pàgina amb aquest escàndol és El País, com ja ha fet aquest divendres. Enhorabona. Entre altres afers, aquest diari explica que l’Audiència ha demanat informació a empreses de telecomunicacions, bancs i a l'Agència Tributària per identificar qui podia subministrar dades confidencials dels seus clients a Villarejo.

EP

Se’n coneix almenys un dels clients del comissari: el Banc Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA). La segona entitat financera d’Espanya. A 31 de desembre del 2017, manegava uns actius de 690.050 milions d'euros, comptava 8.271 oficines, 131.856 empleats i 72 milions de clients en més de 30 països. És el 43è banc del món per volum d'actius, la tercera empresa espanyola i la 208ª del món per capitalització. Al Banc Central Europeu flipen.

El BBVA ha reconegut a El Independiente que va pagar a dues empreses del comissari 5.080.299,38 euros (sense IVA) entre l'1 de febrer del 2012 i l'1 d'abril del 2017. Alguns dels encàrrecs pagats pel banc, vés per on, són de la mateixa mena dels que remena l'Audiència Nacional. El banc també ha dit que investiga tot l’embolic des del juny del 2018, arran d’unes informacions de Público i que, hores d’ara, “no s'ha trobat cap documentació que reflecteixi fets irregulars com els publicats”. En fi.

Pel que fa a les esmentades operacions del comissari entre el 2004 i el 2005, resulta que també tenen a veure amb el BBVA. El seu cap de seguretat, un antic policia amic de Villarejo, ha explicat que el banc volia defensar-se de l’assalt del llavors president de la constructora i immobiliària Sacyr Vallehermoso, Luis del Rivero, i de l'industrial Juan Abelló, i de Miguel Sebastián, cap de l'Oficina Econòmica de Zapatero, de qui sospitaven que els ajudava a prendre el control del banc. El País és molt curós i no lliga directament una cosa i l’altra cosa. Només les posa una al costat de l’altra, perquè qui tingui ulls hi vegi.

Alerta dels fiscals

Els fiscals que investiguen la cosa ja van alertar a l’agost del 2018 del risc per a les institucions i la seguretat de l'Estat de la documentació intervinguda al “clan policial mafiós” de l’excomissari, personatge clau de les clavegueres de l’Estat. Potser si el ministeri públic volgués actualitzar l’alerta inclouria en l’avís als clients de Villarejo. El doll de brutícia procedent d’aquella documentació (l'operació Catalunya o el cas Corinna, posem per cas) continua fins avui i encara no se li veu la fi.

Segur que la premsa patriòtica —encara hi és a temps— sabrà dedicar a aquesta amenaça real una petita fracció dels recursos, temps i espai que van dedicar a empastifar als Mossos d’Esquadra amb l’irreal “cas incineradora”, o a l’afany a donar per bones altres fabricacions policials com les que han servit per a construir el relat irreal de la violència del 20-S i l’1-O. O potser un dia, quan els pressupostos no els serveixin d’amagatall ni d’excusa, el periodisme d’Estat explicarà per què arrossega tant els peus en aquest cas. Potser.

LV

EPC

AVUI

ARA

EM

ABC

LR