Quina és l’alçada d’Espanya? La portada de l’ABC ho deixa en suspens o tal vegada et vol dir que l’alçada d’Espanya és la de Felip VI, de qui en resum la trajectòria en tons èpics sense documentar. Uns romanços, vaja. Diu, entre altres coses, que ha reeixit en el relleu del seu pare, “l’envit colpista” —ja fa temps que órdago no es fa servir— i tres eleccions generals amb “sis rondes de consultes”. Buf. Només de llegir-ho ja t’agafa un esgotament gairebé infinit. Però el Rei és d’acer inoxidable, de fibra de carboni o de titani i, gràcies al seu coratge, prudència i saviesa, ha pogut vèncer tots els obstacles i traves, etcètera, etcètera. (Qui escriu aquests al·leluies?).

La Razón, moderada, només diu que el Rei “reconcilia els presidents” malgrat que, pel que explica, la presència sobrenatural de Felip VI no va evitar la fredor entre Rajoy i Aznar. La reial imatge també és portada a El País i La Vanguardia, en aquest cas acompanyada d’uns peus de foto incolors, inodors i insípids.

El Mundo, en canvi, presenta el monarca en una il·lustració d’aire cubista. Molt bonica. Una interpretació possible és que la foto institucional —una imatge vulgar vista mil cops— dels seus competidors no casa gaire amb el titular “Un rei renovador”. Potser han pensat que parlar de renovació no encaixa bé amb la imatge de Felip VI i els expresidents del govern, els gerros xinesos. A l’efemèride hi dedica un suplement de dotze pàgines dotze. El Mundo no s’hi posa per poc.

Aquesta és la portada més interessant, però. És com una versió moderna d’El vestit nou de l’emperador, aquell conte d’Andersen en què un nen, lliure dels prejudicis dels grans, diu el que és obvi i exclama “El rei va nu!” davant de tothom.

Aquí s’exclamen els diversos titulars que envolten la reial il·lustració. Als titulars es veu com encara resta oberta la ferida territorial (el PSOE s’alia amb els sobiranistes navarresos per fer el govern foral i els presos polítics catalans treuen el cap a una columna); la corrupció en el si dels aparells de l’Estat (el comissari Villarejo, que tantes intimitats ens ha explicat de la família reial); el poc respecte a les llibertats (la policia espiava periodistes per protegir el BBVA); la desigualtat social (l’augment del salari mínim costa car a les empreses, vés quines coses) i la degradació d’un dels eixos de la innovació del país (l’excés de recerca de baixa qualitat a la universitat).

En fi, la realitat, que en una sola pàgina desmenteix amb tota la seva cruesa les dolces fantasies cortesanes de les portades. Com el nen del conte. Gràcies per tant, El Mundo.

EM

ABC

LR

LV

EPC

EPA

ARA