Hi ha dues expressions populars que poden servir per a descriure les últimes hores de la política espanyola. La primera és que, si la muntanya no va a Mahoma, Mahoma va a la muntanya. O el que és el mateix: si el Senat no va a Barcelona (com prometien no fa gaire els socialistes), Barcelona anirà al Senat. La segona: al qui no vol cols, dos plats. I la seva traducció política: si no voleu Miquel Iceta al capdavant del Senat, acabareu tenint dos catalans per a presidir les Corts espanyoles.

L’afer Iceta, amb la constitució del Congrés i el Senat aquest proper dimarts, ha tingut la desgràcia de coincidir en plena campanya electoral. Un factor que sens dubte no ha ajudat, en plena pugna de l’independentisme i amb un Pedro Sánchez que no es pot mostrar, almenys en públic, obert a parlar amb els independentistes. Però l’inaudit bloqueig al primer secretari del PSC també ha subratllat un altre fet: només en base a gestos simbòlics, on el govern Sánchez sembla encara atrapat, no trobaran la mà estesa d'ERC i JxCat.

De moment, per als independentistes, res no sembla passar de la política gestos. Sense anar més lluny, a la mateixa Mesa del Senat, el màxim òrgan de govern, els socialistes han deixat fora ERC, que va obtenir 11 senadors el 28-A. En canvi, sí que han cedit una cadira al PNB, que va aconseguir 9 representants a la cambra alta a les eleccions generals, dos menys que els republicans. A la del Congrés directament no hi ha tingut cabuda cap formació independentista ni nacionalista.

Al mateix temps, mentre tot el socialisme demanava als independentistes que donessin suport a l'"home de diàleg" Miquel Iceta, la Secretaria General d'Institucions Penitenciàries, òrgan dependent del Ministeri de l'Interior, feia un informe desfavorable de la participació d'Oriol Junqueras al debat europeu de TV3. En base a aquestes al·legacions negatives, la Junta Electoral Central va acabar tombant la presència del candidat republicà.

Malgrat l'afer Iceta, el fil de diàleg entre el PSOE i ERC no s'ha interromput durant els últims dies

Després del veto anunciat, i que Moncloa realment no esperava, totes dues parts van córrer a desvincular el que havia succeït de converses i negociacions futures. Gabriel Rufián no va tenir problema a dir en públic allò que hores abans deia en privat: “No condiciona res”. Estan disposats a continuar dialogant, com no han deixat de fer el mateix Rufián amb Adriana Lastra, o els vicepresidents Pere Aragonès i Carmen Calvo.

Per contra, l’entorn de Pedro Sánchez va dir això mateix, que les línies continuaven obertes, però ho feia en privat i amb la boca petita. Tampoc no es podia permetre més amb una dreta que, en campanya electoral, continua ancorada a la plaça de Colón, sense trobar l'autoproclamat gir al centre. En públic, tant des de Ferraz com des de Moncloa reclamaven l’abstenció de Ciutadans per, literalment, “no dependre dels independentistes”.

La realitat, però, és que Pedro Sánchez continuarà depenent dels independentistes. Menys que abans, però necessitarà dels seus vots —com a mínim els d’ERC— si de debò vol una legislatura estable de quatre anys. Més enllà del component electoral, aquest va ser també el missatge que va enviar l’independentisme amb el veto a Iceta: que estan disposats a donar-li suport, però aquest no serà de franc com la passada legislatura. Que Pedro Sánchez haurà de passar dels gestos a decisions valentes per encarar el conflicte polític català.

Aquest dimarts es constitueixen les Corts espanyoles i arrenca una nova legislatura. Les dues sessions estaran marcades per un fet inèdit: la presència de cinc presos polítics, quatre al Congrés i un al Senat, als seus escons. Els tres de JxCat ja han renunciat a la seva acta al Parlament. "No van presentar-se per simbolisme. Volen fer política", avisava Laura Borràs tan sols trepitjar el parlament espanyol. És el mateix que li reclamen ara a Pedro Sánchez.