La manifestació contra Pedro Sánchez per dialogar amb el Govern ha estat convocada oficialment pel PP i Ciutadans. Però també s'hi han sumat Vox, España 2000, la Falange, Falange Española de las JONS, Alternativa Española i Democracia Nacional. I el candidat independent a l'alcaldia de Barcelona Manuel Valls, que ha justificat la seva presència perquè la convocatòria és "transversal". Concretament, la transversalitat va de la dreta a l'extrema dreta, la mateixa dreta i extrema dreta que ja va sortir als carrers contra José Luis Rodríguez Zapatero.
El detonant ha estat la figura del "relator" acceptada pel govern espanyol en el diàleg amb la Generalitat, que no és un mediador, sinó "algú que prengui nota", coordini i faciliti les converses. Ni tan sols s'ha arribat a cap acord, amb unes negociacions que han quedat congelades perquè a Moncloa no accepten un referèndum d'autodeterminació. Però això no és un impediment perquè la dreta parli d'"alta traïció" i surti en nom de la unitat d'Espanya.
El nou aznarisme, representat pel seu major deixeble Pablo Casado, torna als carrers de la capital espanyola per rebutjar qualsevol mena de diàleg, com ja va passar durant la presidència de Zapatero. En aquell cas era per rebutjar la negociació incipient amb la banda terrorista ETA. Curiosament, l'esquerra abertzale que llavors ja treballava per la pau també reclamava una taula de partits i actors socials per resoldre el conflicte polític basc, en base a l'acord d'Ajuria Enea de 1988 (subscrit per Aliança Popular).
En un cas eren terroristes que encara mataven, i en l'altre són dirigents polítics escollits democràticament a les urnes. Però primer Pablo Casado --dient que "l'agenda de Catalunya és l'agenda d'ETA"-- i després Dolors Montserrat --assegurant que la "violència" és equiparable-- s'han encarregat d'equiparar-ho. El relat és basc i el patró veneçolà: Sánchez és "il·legítim" i ha de convocar eleccions, han dit els impulsors de la protesta.
El relat és basc i el patró veneçolà: Sánchez és "il·legítim" i ha de convocar eleccions, han dit els impulsors de la protesta
"En el meu nom, no"
Justament la plaça de Colón de Madrid, a tocar de la seu del PP a Gènova, va ser el principal epicentre de les grans manifestacions contra Zapatero, impulsades per l'Associació de Víctimes del Terrorisme (AVT) i patrocinades pels populars. També ho va ser d'altres mobilitzacions massives de la dreta durant la legislatura socialista, com ara contra l'avortament o contra la reforma de l'Estatut del 2006, que va culminar la recollida de signatures en contra del que havien votat els catalans.
De mostrar unitat a les concentracions contra el terrorisme, on apareixia juntament amb Zapatero darrere les pancartes, Aznar va passar a liderar --amb permís de Rajoy-- les protestes contra ETA i, també, contra el govern espanyol. El motiu: l'anunci del diàleg amb la banda terrorista. La primera d’aquestes grans marxes va tenir lloc el 23 de gener del 2005.
Havia de ser un acte de condemna al terrorisme, però les consignes que van predominar van anar contra el govern de Zapatero. Va ser la reaparició pública d’Aznar, que va dirigir un missatge a Zapatero però també a Rajoy: amb els terroristes no es dialoga mai, encara que abandonin les armes. El llavors ministre José Bono i la llavors eurodiputada socialista Rosa Díez van ser insultats i agredits per manifestants. Van ser uns quants milers de persones a la Puerta del Sol.
Un any després, el febrer del 2006, ja serien centenars de milers —110.000 segons la delegació del govern espanyol i 1,4 milions segons la Comunitat de Madrid— a la plaça de Colón. Uns manifestants que van rebre Rajoy entre crits de “president” i van centrar la majoria dels seus dards contra Zapatero. El president de l’AVT, l’avui senador de Vox José Alcaraz, va llegir un manifest contra la negociació amb ETA. “En el meu nom, no”, deia la pancarta de la capçalera.
Entre el 2005 i el 2011, només a Madrid, van tenir lloc una dotzena de manifestacions massives contra Zapatero per la seva política antiterrorista. Un denominador comú: una exhibició d'espanyolisme. Les protestes van continuar fins i tot després que ETA trenqués el procés de pau. Els convocants argumentaven una negociació a l'ombra, en la línia dels "pactes secrets" de Sánchez amb Torra.
Entre el 2005 i el 2011, només a Madrid, van tenir lloc una dotzena de manifestacions massives contra Zapatero per la seva política antiterrorista.
El passat contradictori
Malgrat l’exaltació als carrers quan està a l’oposició, la dreta espanyola actua de forma diferent quan està en el poder. El millor exemple és Aznar com a president. En el seu segon any a la Moncloa, uns mesos després de l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, membres del seu gabinet van asseure’s a negociar a Zurich amb ETA, sense cap veto a l’agenda. Van anar-hi el secretari general de la Presidència, Javier Zarzalejos, i l’assessor del PP Pedro Arriola. Durant els mesos previs va acostar 133 presos a presons properes al País Basc.
Tampoc no és estranya la figura del mediador o el relator per a l’expresident espanyol. En el seu cas, va escollir el bisbe Juan María Uriarte per liderar les converses amb la banda terrorista, perquè com a basc tenia interlocució amb diversos espais polítics, també el de l’esquerra abertzale.
És un rol que els populars també han fet servir en temps recents i a Catalunya, sota el mandat de Mariano Rajoy. En el cas del 9-N, els qui van estar parlant a l’ombra van ser Pedro Arriola i l’expresident del Parlament i responsable del Pacte Nacional pel Dret a Decidir Joan Rigol. En el cas de l’1-O, des del lehendakari Íñigo Urkullu, el cardenal Joan Josep Omella i el síndic de greuges Rafael Ribó, fins un grup d’importants empresaris catalans.