Lleida, aquest dijous. A la seu local del PSC, a 400 metres de la Paeria, apareixen unes pintades. “PSOE=GAL”, hi diu en una. “Farem el referèndum!”, s’hi llegeix en l’altra. Per a entendre-ho, cal anar un parell de dies enrere en el temps.

A la Paeria hi havia convocat per aquest dimarts passat un ple extraordinari sobre l'estat de la ciutat. De totes les propostes de resolució sobre la taula, dues eren les que més cridaven l'atenció. La primera, presentada pel grup municipal de Crida-CUP, remenava la participació de l'Ajuntament en la celebració del referèndum de l'1 d'octubre, a través de la cessió d'espais municipals. Va ser rebutjada amb els vots en contra del PSC, Ciutadans i el PP, i els vots a favor del PDeCAT, ERC, Crida-CUP i el Comú de Lleiga. La segona, presentada per Ciutadans, convidava la selecció espanyola a jugar a Lleida. En aquest vas, els papers es van invertir, i va tirar endavant amb els vots favorables del PSC, Ciutadans i el PP.

El ple va servir, sobretot, per a evidenciar els dos blocs que s’han configurat els dos últims anys a la política lleidatana, a semblança dels dos blocs que configuren avui la política catalana. “Per una banda es veu la consolidació d’un tripartit unionista entre el PSC, Ciutadans i el PP”, explica Àlvar Llobet, periodista de NacióLleida. “A l’altra banda qui queda un bloc més sobiranista, format pel PDeCAT, ERC, la CUP i els comuns, que aquí són bastant més independentistes que a Barcelona”. Aquesta polarització anirà a més, segons Llobet, perquè “cada dia hi ha menys marge per a pactar coses”, perquè “ningú més vol acostar-se a la figura de l’alcalde Àngel Ros”.

Pacte sobre el català

Malgrat el rebombori d’aquesta setmana, aquesta mena de mesures més simbòliques i controvertides no són cap novetat en la ciutat, que durant els últims dos anys ha vist més decisions en aquest sentit. Especialment sobre un factor, la llengua, que mai havia estat un conflicte.

El pacte al qual van arribar el PSC, Ciutadans i el PP el juliol del 2015 per aprovar el cartipàs municipal contemplava, entre altres coses, una modificació del reglament d’usos lingüístics per igualar el català i el castellà com a llengua d’ús preferent a la Paeria. Fins llavors ho era el català.

De la mateixa manera, el maig del 2016, abans que generés polèmica a l’Hospitalet de Llobregat, aquests mateixos tres partits van acordar incloure el castellà als senyals de trànsit de la ciutat. En aquell mateix ple, el regidor David Rubio (Cs) va arribar a dir que el Consorci de Normalització Lingüística “no és necessari, no hauria d’existir i està polititzat”, i que “si algun dia governem a Catalunya, deixarà d’existir”.

La Paeria va passar d’editar el programa de la Festa Major només en català a fer-ho en diversos idiomes. Es va fer així per a poder fer-ho també en castellà, expliquen diverses fonts, que recorden com els programes en anglès i francès van quedar-se apilats en caixes en un racó de l’Ajuntament.

Plaques franquistes

També hi ha hagut alguna sortida de to, com quan Ros va considerar innecessari gastar diners en retirar les plaques de carrers franquistes de la ciutat i fer complir així la Llei de Memòria Històrica impulsada pel seu mateix partit. “Que agafin un tornavís i una escala, si volen treure plaques franquistes”, va dir l'alcalde. N’hi ha que diuen que va actuar així per tossuderia i d’altres que ho va fer perquè estava mal aconsellat. La veritat, però, és que va rectificar i la majoria de plaques es van despenjar.

Aquest tipus de decisions –tan pròpies dels sectors més blavers del PP i de Ciutadans al País Valencià–, sorprenen venint d’algú que es deia catalanista i que fins i tot va renunciar a la seva acta de diputat per defensar el dret a decidir. Els grups polítics de l’oposició hi veuen una deriva política justificada per una simple qüestió de supervivència.

“Què ha passat perquè Àngel Ros s’hagi venut d’aquesta manera?”, es pregunta Antoni Postius, el cap de l’oposició, del PDeCAT. “No sé fins a quin punt a l’alcalde ja li va bé que només es parli d’aquesta guerra de símbols i no d’altres coses, com ara algunes licitacions”, assegura Sergi Talamonte, del Comú de Lleida. “Suposo que els seus principis polítics són el que ell anomena Lleida, i per Lleida tot s’hi val mentre ell estigui al capdavant”, diu Francesc Gabarrell, de Crida-CUP.

Àngel Ros: “No tinc cap pacte amb ningú, he de negociar votació a votació”

Àngel Ros, que també ha atès El Nacional, es defensa. Davant les acusacions d’estar lligat de peus i mans per Ciutadans, respon que no, que també ha pactat pressupostos amb ERC o el PP i ordenances fiscals amb el PDeCAT o la CUP. “No vaig ser escollit gràcies a cap grup, sinó perquè vam guanyar les eleccions”, sosté. “No tinc cap pacte amb ningú, he de negociar votació a votació”, afegeix. Admet, però, que Ciutadans és amb qui més coincidències ha tingut. De fet, com va documentar NacióLleida, durant el primer any de legislatura, les dues formacions han votat plegades gairebé el 90% de vegades.

Sobre la modificació del reglament d’usos lingüístics prevista en l'acord del cartipàs, Ros explica: “Vam dir que si canviava la legislació o hi havia sentències que hi afectessin, es canviaria el reglament vigent. Com no hi ha hagut cap canvi, no s’ha tocat”. Pel que fa als senyals de trànsit, considera “increïbles” les crítiques rebudes. “Fa deu anys que afegim la descripció en castellà dels senyals que tenen alguna incidència des del punt de vista jurídic”. Ho justifica per “un jutge molt particular que vam tenir a la ciutat que invalidava totes les multes si al carrer afectat hi havia un senyal només en català”. Però aquell jutge, José María Magán, ja no hi és: va ser traslladat a Alacant el 2014.

Un pacte “enverinat”

Durant el període democràtic, la ciutat de Lleida només ha tingut dos grans alcaldes, Antoni Siurana i Àngel Ros, i un gran partit, el PSC. Només va haver-hi una alternativa de dos anys, del 1987 al 1989, quan el convergent Manel Oronich va arribar al poder. Siurana s'hi va estar 22 anys a la Paeria. El seu relleu quan va ser nomenat conseller d’Agricultura, Àngel Ros, va pel 14. Hi ha qui diu que Lleida ha tingut 40 anys de dictadura i 40 anys de socialisme.

L’alcalde Ros, que fins i tot alguns dels seus opositors li reconeixen haver dinamitzat la ciutat, estava molt còmode amb la seva majoria absoluta. La Paeria tenia només tres partits representats: el PSC, 15 regidors; CiU, 6, i el PP, 6. Les eleccions del 2015, però, van suposar un terratrèmol. Ros esperava treure, en el pitjor dels escenaris, 10 regidors. En va treure vuit. El seguien el PDeCAT, 6, Ciutadans 4, ERC 3, Crida-CUP 2, el PP 2 i Comú de Lleida 2. Aquell nou escenari va obligar a buscar aliances. Les va trobar sobretot en Ciutadans, però també amb el PP, la crossa imprescindible. Es va traduir en un acord per a aprovar el cartipàs municipal.

Àngel Ros no té problemes per atribuir la patacada electoral a Marta Camps, la seva mà dreta: “Calculo que em va fer perdre quatre regidors”. Tampoc té problemes per qualificar-la de traïdora. Després de diversos episodis de tensió, la llavors regidora socialista va denunciar les actuacions de la Paeria davant la Fiscalia Anticorrupció, que va entrar a escorcollar l’Ajuntament a dos mesos de les eleccions municipals del 2015. Finalment la causa va ser arxivada l’octubre d’aquell mateix any. Ros atribueix el moviment a les aspiracions de Camps i fins i tot creu que el Comú de Lleida hi era al darrere i intentava destruir-lo.

Cs té una oportunitat de lluir que són els qui manen i de fer treball en un dels seus cavalls de batalla: la llengua

“El cas Marta Camps l’ha obligat a ser molt més prudent amb la dissidència interna i anar amb més peus de plom”, diu Llobet. El Nacional s'ha posat en contacte amb Camps. Amablement, l'exregidora i rival de Ros declina la petició. Argumenta que està fora de l'esfera pública des de fa dos anys, es dedica a altres coses i no ha tornat a parlar ni de la política de Lleida ni del seu alcalde. Sigui com sigui, sembla pàgina passada.

Pel que fa a les mesures aprovades aquests dos anys, Llobet afirma que, sobretot, “tenen a veure amb el pacte amb Ciutadans” i que a Ros “la legislatura li va començar enverinada”, justament per aquell acord. Segons el periodista, Ciutadans pacta a canvi del bilingüisme: “Ells tenen una oportunitat de lluir que són els qui manen i de fer treballar un dels seus cavalls de batalla: la llengua”. Si bé no és un pacte de govern, “de facto ho és, perquè el que diu la líder de Ciutadans ho podria dir perfectament el primer tinent d’alcalde”.

Tot plegat resulta sorprenent venint d’algú que el gener del 2014 va renunciar a la seva acta de diputat al Parlament justament per defensar el dret a decidir. Ho va fer abans que la cambra es pronunciés sobre una moció que demanava al govern espanyol la potestat per a convocar referèndums. Per a evitar trencar la disciplina de vot del PSC, que votava 'no', va deixar el seu escó. Situat durant molt temps dins l’anomenat sector catalanista del PSC, aquell mateix any va veure bé cedir espais municipals per a la celebració del 9-N. Fins i tot va anar a votar.

Ros: “El concepte de dret a decidir de fa cinc anys no és el que s’aplica avui. Ara el dret a decidir és la defensa de la independència”

“La societat lleidatana comença a descobrir el personatge Ros. El personatge Ros és que els seus principis són relatius, en funció de la seva conveniència”, critica Antoni Postius (PDeCAT). “És un home sense principis”, etziba Carlos González (Comú de Lleida), que es pregunta: “Àngel Ros és socialista? Ángel Ros és catalanista? Si ho fos, no estaria fent tot això”. Francesc Gabarrell (Crida-CUP) tampoc creu que tingui principis polítics: “Es troba en una conjuntura que no espera: tot se’n va en orris. Llavors, per ell, el més important és continuar al preu que sigui. Això avui passa per Ciutadans i el PP. És simple supervivència política”.          

Ros no hi veu una evolució ideològica, sinó que defensa la seva coherència. “No es pot dir que jo hagi evolucionat, sinó que el país ha canviat”, sosté l’alcalde. “El concepte de dret a decidir de fa cinc anys no és el que s’aplica avui. Ara el dret a decidir és la defensa de la independència”, justifica. Altres alcaldes socialistes, com Jordi Ballart, de Terrassa, ja han manifestat que no posaran obstacles. Miquel Lupiáñez, de Blanes, fins i tot ha declarat que anirà a votar l’1-O, “malgrat que em costi el carnet”. Segons Ros, els partits “han abandonat el catalanisme i han abraçat l’independentisme”. Excepte el PSC, puntualitza.

El neoleridanismo

Després de la guerra civil, a Lleida floreix un moviment ideològic que té una obsessió: descatalanitzar Lleida. Se n’hi va dir leridanismo. Recorrent a una idealització romàntica de la demarcació de Lleida, sense renunciar a la llengua, aquest nou moviment adepte a la dictadura de Franco, tenia una doble missió: remarcar l’espanyolitat de Lleida i separar-la de Catalunya, trencar el bloc català. Era la ideologia de les famílies que manaven a la ciutat. Políticament i ideològica, és comparable al fenomen del blaverisme al País Valencià.

“Pots trobar textos que, quan parlen de Catalunya, es refereixen a Barcelona, Girona, Vic, Manresa... menys a Lleida, que l’inclouen dins la región del Valle del Ebro, amb Saragossa, Logronyo, La Rioja...”, explica Antonieta Jarne, professora d’història contemporània de la Universitat de Lleida (UdL). “L’exemple més paradigmàtic és quan als anys 60 arriben a incloure-ho als llibres escolars, on hi ha mapes amb aquesta divisió”, exemplifica.

Aquest leridanismo, segons Jarne, té avui “una revifada important”. Es manifesta en dues de les tres principals estructures de poder de Lleida: la Paeria i la Universitat (la tercera és la Diputació). L’alcalde Àngel Ros i el rector Roberto Fernández, que mantenen una molt bona amistat, són personatges ideològicament similars: “Tots dos són del PSC, del sector més espanyolista”, explica Jarne. De fet, Roberto Fernández va guanyar el Premi Nacional d’Història espanyol l'any 2015 per "Cataluña y el absolutismo borbónico", una obra que “tira per terra els falsos tòpics dels independentistes”, segons el ministre portaveu Méndez de Vigo. Sota el seu rectorat s’ha creat el Campus Iberus del Valle del Ebro, una xarxa universitària que reforça aquesta mirada cap a fora de Catalunya.

La Universitat de Lleida és l'única pública catalana que no s'ha adherit al Pacte Nacional pel Referèndum

La Universitat de Lleida ha rebutjat aquest mes adherir-se al Pacte Nacional pel Referèndum. És l’única universitat pública catalana que no ho ha fet. A diferència d’altres, a la UdL ho va decidir el consell de govern, bona part del qual nomenat a dit pel rector. En canvi, a la Universitat de Girona (UdG), aquesta mateixa setmana, ho va votar el claustre, que ho aprovà amb el 88% de vots favorables.

“Si aquests llocs de poder estan controlats per persones amb una determinada ideologia, és normal que després passin aquestes coses”, lamenta Albert Velasco, historiador de l’art i persona molt vinculada amb el món cultural de la ciutat. Afegeix: “Això és un neoleridanismo. Si vols, és una revisió actualitzada i maquillada –el maquillatge que li pot donar la democràcia–, però és leridanismo”. Segons ell, amb la restauració de la democràcia, aquest leridanismo semblava que havia desaparegut, però en realitat estava latent en institucions com Caliu Ilerdenc. Ara torna a emergir amb la irrupció de Ciutadans a la Paeria.

“La mare de tots els ous és aquest pacte entre el PSC i Ciutadans, que legítimament exigeix determinades coses al govern a qui dóna suport”, assegura Velasco en aquest sentit. “De debò ara és el millor moment per portar la Selecció espanyola aquí a Lleida? És una estratègia claríssima de confrontació. I el problema de l’Àngel Ros i el seu equip és que es deixen portar per aquesta situació, volen acaparar el poder com sigui i es baixen els pantalons davant Ciutadans en qualsevol situació, com els senyals bilingües. Això és generar un problema que no existia”.

Les multes i el gendre

Justament el mateix dijous 22 de juny, a més de les pintades a la seu del PSC, el grup municipal del Comú de Lleida convoca la premsa a migdia. Acaben de presentar una denúncia davant la Fiscalia Anticorrupció. El motiu: l’Ajuntament de Lleida ha perdonat o deixat prescriure multes de trànsit i de zona blava a càrrecs públics o personalitats de la ciutat.

En total, la “llista blanca” publicada conté 60 expedients de persones físiques o jurídiques diferents relacionades amb 665 multes. D’aquests, 13 expedients són de càrrecs electes, 12 de funcionaris, 9 d’empresaris i 16 de familiars de polítics, regidors, funcionaris, col·laboradors, membres de la societat civil o de llistes del PSC. Àngel Ros apareix en la llista, així com el president de l’Audiència Provincial. Hi ha, per exemple, un restaurant amb més de 90 multes prescrites.

El Comú de Lleida va rebre la informació anònimament. El seu regidor Sergi Talamonte assegura que “la sensació que aquí tot depèn dels amics que tens, que hi ha una xarxa clientelar, és generalitzada”. I afegeix: “El que estem denunciant és que hi ha indicis clars de corrupteles. I si n’hi ha en això, és probable que n’hi hagi en altres àmbits. Aquesta sensació d’impunitat és la forma com els ajuntaments entren en dinàmiques de corrupció”. Les multes documentades van del 2002 al 2015.

En els catorze anys del mandat de Ros, a la Paeria hi han entrat a treballar 500 noves persones

La resta de grups de l’oposició també creuen que hi ha una xarxa clientelar a Lleida. “Aquí a Lleida sempre són les mateixes constructores, les mateixes famílies les que es reparteixen el pastís de les adjudicacions, i això és una xarxa”, denuncia Francesc Gabarrell (CUP). “Les associacions de veïns i entitats que depenen durant tants anys de les subvencions, que es donen a dit, això també és una xarxa”.

Una altra acusació compartida contra l’actual govern municipal és la de nepotisme. Hi ha un cas especialment destacat: el de José Crespín, gendre de l’alcalde. “Es diu poc, però quan Àngel Ros busca suports el maig del 2015, també hi ha una voluntat de col·locar gent, com el seu gendre”, explica Llobet. Vol que continuï sent el seu cap de gabinet i ho posa sobre la taula com a condició per a negociar el cartipàs municipal.

Segons el periodista, el que Ros busca és impedir que marxi de Lleida: “Crespín té plaça de funcionari a la Diputació de Barcelona. D’aquesta manera, si marxa de Lleida perquè es queda sense feina, se’n va a Barcelona, i això vol dir que també se’n van de Lleida els seus néts”.

“La premsa local la té dominada”, continua el periodista. “Tots els documents que tinc no els podria publicar al meu diari”.

El relat que fan els diferents grups municipals opositors és el següent. Van començar a negociar un cartipàs de mínims a cinc bandes, tots els grups menys el PSC i el PP. Les converses avançaven prou bé i assolien acords de mínims. Un d’aquells mínims, a proposta de Ciutadans, era que no es podien nomenar familiars directes com a càrrecs de confiança. Van tancar la negociació la vigília de la investidura. L’endemà van assabentar-se que el PSC havia fet per darrere un pacte amb Ciutadans i el PP. En el nou cartipàs hi desapareixia una línia: la que feia referència als familiars.

L’alcalde Ros es defensa de totes aquestes acusacions. Sobre les multes perdonades, diu que és mentida, i les prescripcions les atribueix a un moment determinat “en el qual la comunicació entre l’empresa gestora dels parquímetres no era gaire efectiva i les multes arribaven caducades”. Replica que el percentatge de prescripció dels regidors és igual al dels ciutadans normals.

Sobre el cas del seu gendre, defensa que és un “funcionari de carrera” que va arribar a Lleida abans de ser el seu gendre. També nega l’existència d’una xarxa clientelar: “Qui digui aquestes coses és que no coneix Lleida. Els ciutadans de Lleida saben distingir entre qui pensa en la ciutat i qui pensa en interessos partidistes”.

L’amo de la ciutat?

“Més enllà de les multes, hi ha milers d’exemples”, assegura un important periodista local, que no vol revelar la seva identitat per temor a represàlies del seu mitjà. “La relació d’Àngel Ros amb la premsa local és de domini total”, afegeix. “És una corrupció soft. Segurament no trobaràs que s’hagi embutxacat dos milions d’euros, però sí moltes situacions on força la legalitat fins a extrems perillosos, pràcticament en tots els àmbits”.

Segons aquest periodista, Ros té un problema, i és el de no haver-se sentit mai acceptat per l’elit lleidatana, per les famílies que sempre han manat a la ciutat. “Això el té molt frustrat, té com un complex d’inferioritat”, afirma. “El petit favor que podia fer l’alcalde Siurana, Àngel Ros el multiplica per deu, arriscant-se a traspassar certes fronteres, només per fer-se acceptar per aquesta elit a la qual no pertany”.

També creu que s’ha construït una xarxa clientelar i hi posa xifres: “En els tretze anys D'Àngel Ros a la Paeria, han entrat 500 noves persones a treballar a l’Ajuntament. Tenim més funcionaris aquí que a Tarragona, que té els mateixos habitants que nosaltres. Té pagada mitja Lleida amb càrrecs o favors. És la xarxa clientelar explotada al màxim. Hi ha gent que li té pànic”.

“La premsa local la té dominada”, continua el periodista. “Tot això, tots els documents que tinc, jo no els podria publicar al meu diari”.