Només El País i La Vanguardia obren les seves portades amb el fiasco de la comissió del Congrés que estudia la reforma de les pensions. La Razón en fa un segon pis. De la comissió tothom en sortia emprenyat. “Estic trista i fotuda”, deia la diputada Celia Villalobos. Tres anys de negociacions aspres i feixugues a la brossa. A la resta de diaris, d’aquest afer no se’n canta ni gall ni gallina. En fi. Potser no n’hi ha per tant. Algun malpensat rondinaire ja comenta que tota excusa és bona per amagar el judici al procés al Suprem, on ahir hi declaraven els consellers Turull i Romeva.

LV

EP

LR

Posats a rabejar-se amb la poca presència del judici a les portades, val a dir que si la fiscalia i l’advocacia de l’Estat no fessin un paper tan galdós altres portades els cantarien. El Periódico, que s’hi esforça tant com pot, no se n’acaba de sortir i passa penes i treballs per encaixar les declaracions dels acusats en el relat policíac-judicial del 20-S, l’1-O i etcètera. Veus els titulars i comentaris (Turull vivía en la higuera, sic) i sembla que seguin al costat dels fiscals o, pitjor, potser no entenen que un judici és una confrontació de relats que se substancia amb proves. Què volen? Una declaració de culpabilitat? Potser el periodisme els sembla exercir l’acusació per altres mitjans, manllevant a Von Clausewitz la seva frase sobre la guerra i la política.

EPC

Certament, les pensions poden decidir una elecció. És potser la prestació social més important als estats del benestar occidentals. Els pensionistes, a més, són un segment de l’electorat que vota de veritat, com l’espanyola quan besa. La comissió del Congrés que n’estudiava la reforma va saltar pels aires quan era més a prop que lluny d’arribar a un acord sobre les 21 recomanacions que en serien la conclusió. Es veu que Podemos va presentar un seguit d’esmenes a cadascuna de les recomanacions —una esmena a la totalitat per fascicles— i el PP va aprofitar l’avinentesa per a acusar-los d’electoralisme i obrir-se de la comissió. Ja hi tornarem amb la cambra que en surti del 28-A, va dir el seu portaveu. La Vanguardia ho resum en un subtítol: “Podemos qüestiona parts [de l’acord] i el PP en bloqueja la negociació”.

La resta de la premsa de Barcelona està pel judici al procés, cosa que no pot estranyar ningú.

AVUI

ARA

La resta de la premsa de Madrid, però, va a la seva, que és la demolició metòdica, sistemàtica i calculada de Pedro Sánchez i del PSOE perquè la pàtria està en perill i votar Sánchez és votar indepe, etcètera.

No s’estan de res. El Mundo, un dia més (un altre), fa un argument ad hominem com una casa de pagès a la portada, on et fan pensar que Sánchez és un vanitós perquè explica al seu llibre que té bon rotllo amb Felip Vi i Letícia.

EM

L’ABC, surrealista, barreja una foto del conseller Romeva al Suprem amb un titular mentider (un altre): “El PSOE no veu delicte en els referèndums il·legals”. I què? Un titular alternatiu seria que només el PP l’hi veu. Ja va reformar el codi penal en aquest sentit el 2003, aprofitant la majoria absoluta d’Aznar. Al 2005 es va desfer aquella reforma i els seus diputats van ser els únics en oposar-s’hi.

El motiu de fons de la dreta per reformar el codi penal era castigar amb set anys de presó el lehendakari Ibarretxe si sotmetia a referèndum el seu famós pla per transformar Euskadi en estat associat. D’això se’n diu “dret penal de l’enemic” —ho ha explicat en aquesta casa en Joan Josep Queralt manta vegades: fer normes a la mida contra el teu adversari. Per més inri, el PP va introduir els canvis mentre es debatia al Senat la llei d’arbitratge, una pràctica legislativa tramposa que tant van blasmar l’any passat quan el PSOE volia modificar la potestat del Senat sobre el sostre de despesa dels pressupostos.

ABC

Tot plegat encaixa amb el diagnòstic que la fundació Konrad Adenauer, el think tank de la CDU alemanya, ha fet de la democràcia i la cultura política espanyoles. Ahir el tenien obrint la seva web a tota castanya (El Confidencial en parla a bastament). L’autor de l’informe és relativament fiable, però val la pena traduir-ne un parell de frases demolidores. Una: “A Espanya] negociar és perdre. Tot o res. Per a un observador estranger, especialment d’un país orientat al consens com Alemanya, això no sempre és fàcil d’entendre. Però és l'estil polític típic d’Espanya”. Dues: “...és qüestionable que els líders polítics [espanyols] tinguin prou grandesa per posar els interessos del país per sobre dels seus interessos particulars”. En aquesta última pots canviar “líders polítics” per “premsa” i et serviria igualment. N’hi ha per estar tristos i fotuts com la Villalobos.

Bonus track

Ahir va faltar Karl Lagerfeld, un dels modistos més influents del segle XX, potser el que més. Als diaris de casa nostra i a la premsa de Madrid (fora del suplement Papel d'El Mundo), li fan un enterro de quarta. Libération, el diari súperprogre francès, en canvi, li celebra un funeral de primera premium, com fa invariablement sempre que mor una figura de la cultura contemporània:

Libé

Papel