Hi ha dues cites destacades en l’hemeroteca sobre el president de la sala segona del Tribunal Suprem que jutja els dirigents independentistes. La primera, la va pronunciar el 2012 Carlos Jiménez Villarejo, exfiscal anticorrupció, arran del cas Garzón: “És un perfecte ignorant i té una absoluta mala fe”. La segona pertany al portaveu del PP al Senat, Ignacio Cosidó, en un whatsapp la tardor passada, quan el magistrat havia de succeir Carlos Lesmes al capdavant del CGPJ, en plens prolegòmens del judici al procés: “Controlarem la sala segona des de darrere”.
Aquesta era la carta de presentació, escrita pels altres, amb la qual Manuel Marchena Gómez (Las Palmas de Gran Canaria, 1959) s’ha hagut d’enfrontar a la mirada de l’opinió pública espanyola i internacional. També s’ha hagut d’enfrontar a factors propis de la causa, com l’humiliant instrucció de Pablo Llarena que ha portat Alemanya i Bèlgica a tombar les euroordres contra els exiliats. No és fàcil agafar les regnes d’un judici tan polític, i també tan mediàtic, com aquest.
Davant tot aquest panorama, i molt conscient que el partit de tornada s’acabarà jugant a Estrasburg –no en va el primer dia de judici va citar jurisprudència del TEDH–, va tractar d’evitar que li esmenessin la plana des de fora. No seria el primer cop: ja va passar amb el cas Atutxa. Però, aquest cop, davant el judici més mediàtic de les últimes dècades a Espanya. Per això el tracte amb els acusats era exquisit. Ni tan sols va interrompre el discurs polític d’Oriol Junqueras, que va arrencar declarant-se un pres polítoc. Va permetre que els processats s’asseguessin amb els seus advocats. Va impedir a Vox convertir la sala de vistes en un escenari de campanya. Tot, en general, molt correcte, sense gaires objeccions.
Però aquesta setmana, quan les càmeres ja han deixat d’apuntar cap a ell, ha aflorat el legionari que porta de casa. No és una expressió estèril o literària: és fill d’un alt comandament de la Legió Espanyola que estava destinat a El Aaiún, quan el Sàhara era una colònia espanyola, on el petit Marchena va anar a l’escola. En les últimes sessions, els incidents han estat diversos, i l’exquisidesa inicial ha deixat pas a possibles vulneracions del dret a la defensa.
Tan sols començar la setmana, el dilluns, Marchena ja se les va tenir amb diversos advocats de les defenses, com Andreu Van den Eynde, Jordi Pina o Marina Roig. Va ser durant la declaració del president del Parlament, Roger Torrent, que va interrompre per a considerar “impertinents” les preguntes dels lletrats sobre el 20-S, on el llavors portaveu de JxSí va ser-hi present. “No em discuteixi!”, va arribar a etzibar el magistrat a Van den Eynde davant la seva protesta. Marchena volia centrar el debat sobre el seu paper com a president de la cambra, malgrat que en el moment dels fets no ho era.
El dimecres, Marchena tornava a vetar Jordi Pina. Després que el tinent coronel Diego Pérez de los Cobos negués que hi hagués hagut càrregues policials durant l’1-O, el lletrat va intentar aprofundir en aquesta afirmació. L’advocat va advertir que podia estar incorrent en el delicte de fals testimoni. Tot i així, el president de la sala li va impedir formular-li la pregunta al coordinador policial de l’1-O. Tampoc no va deixar exposar vídeos sobre la repressió policial d’aquell dia per a contrastar-ho amb els testimonis. Observadors nacionals i internacionals han alertat sobre aquestes traves a l’activitat de les defenses.
Només durant les declaracions dels acusats, l'advocada de Jordi Cuixart, Marina Roig, va aconseguir que la sala veiés imatges de l'actuació de la policia espanyola a l'escala del Pau Claris de Barcelona. Va ser durant el testimoni de Mariano Rajoy. Després d'això, no s'ha tornat a permetre, malgrat que ha estat un assumpte recurrent durant les quatre setmanes de sessions.
També el dimecres va quedar evidenciada la doble vara de mesurar del president de la sala segona del Suprem. A molts dels acusats, les acusacions van preguntar-li si eren socis d’Òmnium Cultural o havien fet determinades piulades o retuits. En canvi, Marchena va impedir a Van den Eynde preguntar a la secretària judicial del 13, Montserrat del Toro, si era seguidora a les xarxes socials de pàgines ultres com “Unidad Nacional Española”. El magistrat va argumentar que no se li podia preguntar per les seves filiacions ideològiques.
"Això és el Tribunal Suprem"
A Francesc Homs, que exerceix de coordinador de les defenses, res d’això no el deu haver sorprès. Durant el judici del 9-N al Suprem, ja va tenir una forta enganxada amb Marchena. Després d’una topada amb el fiscal Jaime Moreno, també present en aquesta causa, l’exconseller va denunciar que “a casa meva m’han ensenyat que un ha de deixar acabar l’altre per començar a parlar”. El magistrat li va etzibar una frase lapidària: “Això no és casa seva; això és el Tribunal Suprem”.
El món judicial ja sap de quin peu calça Manuel Marchena, que s’ha cultivat en el fang processal com a fiscal. Malgrat que no forma part de cap gran associació de magistrats, sempre ha estat ubicat en el sector conservador. Va ser gràcies a la majoria conservadora que va arribar a presidir la sala penal el 2014, amb els vots dels deu vocals proposats pel PP, la vocal de CiU i el president conservador del CGPJ Carlos Lesmes. Va arribar-hi imposant-se sobre una persona amb molta més trajectòria com Cándido Conde-Pumpido, exfiscal general de l’Estat i actualment magistrat del Tribunal Constitucional, de la branca progressista. A Marchena se’l considera el padrí de José Manuel Maza, exfiscal general de l’Estat, que va acabar presentant la querella per l’1-O.
El seu historial de polèmiques es remunta a molt abans del whatsapp d'Ignacio Cosidó. Algunes veus del món judicial recorden la seva "operació contra Garzón". Ell formava part de la sala que va condemnar el llavors jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón pel cas de les escoltes. La sentència va ser dictada per unanimitat, sense vots particulars. Se l’ha acusat de voler “arrosaegar l’honorabilitat de Garzón pel fang” (paraules del periodista de tribunals d'El País Paco Yoldi), després que instruis una altra causa contra l’exmagistrat per uns suposats cobraments durant una estada a Nova York. Va acabar arxivant el cas per prescripció del presumpte delicte.
A més de presidir la sala que va condemnar Francesc Homs per desobediència pel 9-N, Marchena també estava al front de la sala quan va arxivar la denúncia de CDC i Xavier Trias contra Jorge Fernández Díaz per l’Operació Catalunya. La denúncia estava fonamentada en una gravació entre Fernández Díaz i l’exdirector de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso, on s’entreveien maniobres contra els adversaris polítics i el polèmic “esto la Fiscalía te lo afina”. Justament la fiscalia no va veure motius suficients per investigar-ho i la sala presidida per Marchena va arxivar-ho.
Molt probablement, el partit de tornada del judici al procés es jugarà a Estrasburg. El magistrat sap molt bé què és que el Tribunal Europeu de Drets Humans t’esmeni la plana. El 2008 va ser ponent de la sentència que va condemnar l’expresident del Parlament basc, Juan Mari Atutxa, i la Mesa de la cambra per no dissoldre el grup parlamentari de Sozialista Abertzaleak un cop il·legalitzada Batasuna. Estrasburg va respondre amb una plantofada al Suprem, dictaminant que el judici pel qual van ser condemnats i inhabilitats no va ser un judici just.