Amb Oriol Junqueras a la presó, Gabriel Rufián (Santa Coloma de Gramenet, 1982) serà la cara visible de la campanya d'Esquerra Republicana a les eleccions espanyoles, que comença aquest mateix dijous. En mig dels últims preparatius, Rufián rep El Nacional per reflexionar sobre com han anat aquests tres anys d'experiència al Congrés, quins són els futurs pactes possibles després del 28-A i com ha d'evolucionar el procés a partir d'ara.
Fa tres anys, quan es va presentar per primera vegada en unes eleccions era un 'outsider'. Ara, amb l'experiència sota el braç i sense la companyia de Joan Tardà, veurem un Gabriel Rufián diferent al Congrés?
Ara ja som casta. (Riu). En l'anterior legislatura els rols del grup parlamentari eren els que eren. Quan ets portaveu adjunt tens una llibertat i una gamma de possibilitats molt més amplia que essent portaveu, on ets responsable de tot el grup. Ara potser hi haurà rols que segons qui haurà d'agafar i jo potser n'hauré d'agafar uns altres. He de dir, però, que em sento igual d''outsider' que abans, en el sentit que no m'he domesticat o que he intentat lluitar contra la famosa idea que t'has de portar bé i de què hi ha coses que no es poden dir. El que sí que crec és que hem d'intentar no donar excuses perquè es parli més de les formes que del fons. Si dones excuses, evidentment, és ideal per no parlar dels fons.
Parlem d'imatges com la de la impressora o la de les manilles? Ja no ho veurem això?
Doncs no ho sé. Ens seguirem enfrontant a coses molt bèsties. Cal recordar que la impressora la vam portar per denunciar que Soraya Sáenz de Santamaría estava enviant la Guàrdia Civil a impremtes i les manilles eren perquè Zoido estava justificant el fet que un estat venjatiu enviés a la meitat d'un govern legítim a un furgó policial. Això malauradament continua passant i seguirà passant, especialment si algunes forces polítiques entren a Moncloa, i nosaltres continuarem plantarem cara. Jo crec que la pregunta no és perquè nosaltres fem aquestes coses, sinó perquè ningú més les fa.
Podemos ha faltat el respecte al què deien a les places, als seus votants i a la seva història
Es refereix a Podemos? Creu que no fa un discurs prou combatiu en algun aspecte?
Estic d'acord amb la frase de Pablo Iglesias que repeteix ara contínuament a les entrevistes i als mítings, que és alguna cosa així com "ens hem cregut que el parlamentarisme era no dir segons quines coses". En l'interrogatori que vam fer a José Maria Aznar (en una comissió d'investigació al Congrés), la pregunta no era perquè nosaltres vam fer el que vam fer, sinó perquè ningú més ho feia. L'Iglesias que vam trobar en aquell interrogatori era un Iglesias que semblava del PSOE. Això és faltar el respecte al què deien a les places, als seus votants, a la seva història. És un partit que jo he vist a les places del 15-M denunciar a Rubalcaba i assenyalant-lo, i després a mi, a porta tancada, m'han demanat que no parli d'ell per no enfadar el PSOE.
Com s'ha arribat a aquest punt?
Moltes vegades nosaltres hem estat oposició real. El republicanisme català i, concretament i objectivament, ERC. En moltes ocasions un grup parlamentari de nou persones ha estat oposició. Nosaltres vam avergonyir el PSOE per investir Rajoy traint les seves sigles, o també quan li vam dir "tregui les seves mans brutes de les institucions catalanes". Per què ningú més ho feia. A Podemos moltes vegades li continua mancant aquesta reciprocitat.
Què vol dir?
Una de les mentides més grans que s'està dient en aquesta campanya és aquest discurs dels comuns, que no sé ben bé perquè el fan, que diuen a ERC que deixi de bloquejar, que s'oblidi de la bandera i pensi per fi en temes socials. Això és fal·laç! Hem votat el 100% de les iniciatives de Podemos i saben perfectament que no anem a bloquejar res que no sigui el feixisme o el bloc del 155. Per tant, el pacte PP-Vox-Cs com el PSOE-Cs, que jo crec que és el real i el perillós.
ERC per als comuns ha estat kriptonita, perquè trenca el seu discurs que l'independentisme és de dretes, que som els hereus de Pujol, del 3%...
Potser ataquen ERC perquè creuen que el discurs ara és més semblant al seu i han de marcar alguna distància? Ha canviat el discurs d'ERC?
Dos representants de Podemos, que no diré noms, em van dir "tinc problemes amb els cercles perquè em comencen a preguntar per què no dic el que tu dius". Crec que van per aquí segons quins discursos que ens ataquen. Al final, ERC pels comuns ha estat kriptonita, perquè trenca el seu discurs que l'independentisme és de dretes, que som els hereus de Pujol, del 3%... A nosaltres això no ens ho poden dir i ho saben perfectament. A més, hem estat més valents que ells i més revolucionaris que ells i això és innegable.
Hi torno. Han canviat el discurs?
No. Però, a veure, cal recordar que per exemple Xavier Domènech prometia un escenari i una Ítaca on tot canviaria que ja ha passat i s'ha demostrat que és fals, que no ha canviat res, i aquest escenari és de facto un govern PSOE-Podemos. És cert que probablement no amb la força que ells voldrien, però aquest escenari ja ha passat i l'únic que tenim és el mateix, continuem tenint persones a la presó pel referèndum, detencions sense ordre judicial als carrers de Catalunya, set nois d'Altsasu a la presó per un turmell trencat... Aquest escenari ja ha passat i la realitat ha demostrat que era irreal.
Els comuns prometien una Ítaca que ha estat irreal. Continuem amb presos polítics
Si considera que ja s'ha demostrat que això era irreal, què li fa pensar que alguna cosa canviarà després del 28-A?
Fa tres anys, hi havia una pregunta recorrent que era "què hi aneu a fer al Congrés?". Ara aquesta pregunta ja s'ha respost sola. Per una banda, anem a fer el que hem estat fent fins ara, que és plantar cara i dir la veritat. Per l'altra, cal tenir en compte que a Catalunya se la defensa a tot arreu. Els drets civils, nacionals i socials es defensen a Madrid, a Brussel·les, a qualsevol ajuntament i a qualsevol Parlament.
Quin serà l'escenari electoral?
Demoscòpicament, ens enfrontem a dos fronts, un suma i l'altre no. Es parla molt del que no suma, que és PP, Vox i Cs. Es parla tant d'aquest, que seria molt nociu per tothom, tingui la bandera que tingui al cor, per no parlar del real, del que suma i el que vol segons qui molt poderós, que és PSOE i Cs. Nosaltres ens enfrontem a aquest escenari. Si tot el republicanisme català és fort al Congrés, aquest escenari serà molt difícil que passi i si el PSOE és fort, passarà.
Per què ho veu tan clar?
Sánchez viurà molt més tranquil a la Moncloa amb Rivera que amb segons qui. Però la pregunta que ens hem de fer és quin PSOE ens trobarem. El de la moció de censura a Rajoy o el que va votar en contra la seva compareixença a la comissió d'investigació, fa un mes. Al PSOE que va rebre l'Aquarius o al que segresta l'Open Arms. Això depèn de com de forts siguem al Congrés.
El PSC es ven com el "vot útil" contra Vox. No ho és?
És vot útil perquè Cs governi.
Però Cs ha dit que no pactarà amb Sánchez.
Ja, però també va dir que no investiria a Rajoy. La credibilitat de Cs no és el seu punt fort. A Madrid només cal estar amb segons qui una estona per saber que és el pacte que alguns volen.
Les elits?
És el pacte de Florentino Pérez, Ana Botín i companyia. L'únic obstacle perquè Arrimadas sigui vicepresidenta, o que Rivera sigui ministre d'Interior i Cantó d'educació és ERC. Si ERC és forta al Congrés, això es podrà evitar. Si el PSC és fort, guanyarà Ciutadans i si guanya ERC, guanyarà Catalunya.
Quines seran les condicions per fer president Sánchez?
Cal recordar que al PSOE nosaltres li vam votar una moció de censura gratis per fotre fora els carcellers. Li vam votar un sostre de despesa, que sabien perfectament que al Senat ho rebentaríem, li vam votar 27 dels 28 reals decretes, l'únic que no vam votar és el dels fons voltors -que per cert el PDeCAT sí que el va votar, de forma molt respectable-. L'únic que demanàvem era una mesa de diàleg, una taula de negociació que aglutinés a totes les sensibilitats polítiques de Catalunya, evidentment la nostra també. I la nostra reivindicació històrica, com tothom sap, és la independència de Catalunya mitjançant un referèndum reconegut. Però no volem negar la resta de sensibilitats polítiques, igual que no volem que ens neguin a nosaltres. No volem negar els autonomistes, els unionistes o els federalistes. O ens deixem de negar entre nosaltres o no arribarem a cap mena de solució. Qualsevol demòcrata això ho pot entendre.
Però aquesta mesa de diàleg, amb partits espanyols, no es va acceptar.
La vicepresidenta Carmen Calvo va fer una roda de premsa on va dir que li sonava bé, que podia passar. Són els dies del relator. Tothom recorda la manifestació següent a Colón dels tres genets de l'apocalipsi fatxa, i tothom recorda les portades i editorials de segons qui.
I els barons socialistes també.
Sí, tothom recorda a Lambán o García Page... I 24 hores després, Calvo va dir que no. Quin PSOE ens trobarem? No ho sabem. Ara, les nostres exigències són respecte als drets civils, socials i nacionals del poble de Catalunya.
Si el PSOE és fort, trobarem el Sánchez que va votar el 155 al Senat
Què els fa pensar que aquell Pedro Sánchez que va tallar les negociacions de Pedralbes, i aquell PSOE que va fer marxa enrere només pel relator, ara pot permetre aquest el diàleg?
Bé, depèn de la seva feblesa. A segons qui li estan ficant la por al cos amb Vox, que és el feixisme descarnat, però estem parlant d'una formació política amb unes idees molt reaccionaries a tots els nivells, potser més 'cool' i envernissada, que és Ciutadans. És pura demoscòpia que si Sánchez pot escollir, escollirà Ciutadans. Viurà mediàticament molt més còmode i, això, només ho pot evitar el republicanisme català i més concretament ERC. No podem fer futuribles, però si trobem un Sánchez feble, trobarem el Sánchez de l'entrevista a Évole on denunciava a Prisa. Si és fort, serà el Pedro Sánchez que va votar el 155 al Senat.
ERC fa dies que diu que no posarà línies vermelles, però que tampoc donarà xecs en blanc. Això en què es tradueix?
En política les sogues al coll són mala cosa. Nosaltres el que diem és, i no ho diem només nosaltres, que no serem els responsables de l'arribada del pur feixisme a Moncloa, però tampoc donarem un xec en blanc. Sé que sona testosterònic i intento evitar-ho, però ERC ha tret i ha posat governs literalment aquesta legislatura i si cal, ho tornarà a fer, però la permanència de Sánchez o la seva fortalesa dependrà del que faci a Catalunya.
No serem els responsables de l'arribada del pur feixisme a Moncloa, però tampoc donarem un xec en blanc
Permanència...
Mariano Rajoy i Soraya Sánez de Santamaría fa dos anys manaven molt i si algú ens hagués dit que Rajoy estaria de registrador de la propietat a Santa Pola i Soraya en un consell d'administració els hauríem dit "home, igual d'aquí a 20 anys". Estan on estan perquè Catalunya els va passar per sobre. Sánchez s'ha de fer aquesta reflexió. Ara, si algú es pensa que votant el PSC o el PSOE, el famós vot útil, pot arribar a aturar a segons qui... El que estarà és posant a casa seva una altra cosa, que pot ser és més cool i envernissat, i no és tan bèstia com un senyor a cavall amb una pistola com Abascal, però per aquí va.
Parlava de la permanència de Sánchez a la Moncloa. Hi ha la possibilitat que ERC investeixi Sánchez sense condicions per evitar altres governs, com amb la moció de confiança, però després si no compleix les expectatives, se li retiri el suport?
No, no, torno a repetir. El que nosaltres demanem i exigim és que tornem a l'escenari previ als dies dels pressupuestos.
Com a pas previ?
Acabo, acabo... Uns pressupostos que, per cert, semblava que eren les taules de Moisès, i eren uns pressupostos que li donaven més diners a defensa, al Valle de los Caídos i a la monarquía. Demanem tornar a aquest escenari i exigim, com a demòcrates, una mesa de diàleg. Però si Sánchez és fort, podrà dir que no. Sense cap mena de cost, i pactarà amb els del 155, els campions del 155 que és Ciutadans. En canvi, si Sánchez és feble, potser segons quines coses poden arribar a passar, com la mesa de diàleg. Quan ens diuen que no parlem d'autodeterminació... jo no li diré a Cayetana Álvarez de Toledo que deixi de demanar la derogació de les autonomies, ni a l'Arrimadas que deixi de demanar que mani Ana Botín en aquest país. L'únic que demanem és que ells no ens neguin.
Per tant, demanaran com a condició per la investidura una taula de diàleg on es pugui parlar d'autodeterminació i de repressió. Per deixar-ho clar.
Forma part de la nostra història i de les nostres sigles. ERC és un partit inequívocament independentista, amb 88 anys d'història impol·luta i amb un president afusellat, un president empresonat i una secretària general a l'exili.
Deixi'm preguntar si la moció de censura va complir amb les expectatives.
Evidentment no. La moció no era tant una opció sinó una obligació. Després de la sentència de la Gürtel es va obrir una finestra d'oportunitat i Sánchez la va aprofitar, empès per les circumstàncies. El fet que aglutinés a 180 diputats tan diferents com el PNB, Bildu, Podemos o nosaltres, demostra la necessitat que hi havia de fer-ho. Ara, quan el PSOE en un moment donat es va trobar fort totes aquestes promeses, com la derogació de la llei mordassa, la reforma laboral, entre d'altres, es van esvair. Per tant, evidentment no.
Marta Sibina va ser defenestrada dels comuns per portar un llaç groc
Canviem de tema. Hi ha un altre partit, el Front Republicà, que es presenta a les eleccions perquè diu que ni ERC ni JxCat representen el mandat de l'1-O. Quin és aquest mandat per vostè?
Li desitjo molta sort a l'Albano, tothom sap que som amics i que l'aprecio moltíssim. Hem compartit molt temps a Madrid perquè durant uns mesos va estar allà acompanyant a la seva parella, Marta Sibina, que ho va passar molt malament al seu grup parlamentari per portar un llaç groc o per aplaudir discursos demanant l'alliberament dels presos polítics. Em sembla molt bèstia això per part dels comuns.
Aturem-nos un moment aquí. Què va passar?
Marta Sibina era una de les principals veus, cares i representants a la comissió de Salut dels comuns. De fet, la seva formació és infermera i a més especialitzada amb temes d'eutanàsia. Tot anava bé fins que va començar a portar un llaç groc i a aplaudir en discursos on demanàvem l'absolució o denunciàvem la barbaritat que hi hagi presos polítics a l'estat. A partir d'allà va ser absolutament defenestrada per part del grup parlamentari dels comuns.
Què passa als comuns? No es poden tenir aquests discursos?
La pregunta és per ells, no per mi.
Tornant a l'1-O. Què és per vostè?
Tothom recorda on va anar la Guàrdia Civil el 20-S. A quina conselleria va anar. Això és l'1 d'octubre per ERC.
L'únic retret que es pot fer als presos i exiliats és no saber que eren uns salvatges. Mai de la vida s'ha de demanar perdó per votar
Fem autocrítica. Quins errors ha tingut el procés?
L'autocrítica forma part del caràcter català, i és molt sana, però a vegades arriba fins a un punt d’autoflagelació. A Madrid això no existeix, per bé i per malament. L'espanyolisme i l'unionisme no necessiten arguments ni autocrítica, també perquè tenen una maquinària de poder i mediàtica darrere brutal. L'únic retret que se li pot fer a aquesta classe política, que per mi és la més valenta de la història recent, la que està a l'exili i la que està a la presó, és que molts de nosaltres sabíem que ens enfrontàvem a gent amb enormes carències democràtiques, però no amb salvatges. Perquè em sembla una salvatjada fotre d'hòsties una senyora davant un col·legi electoral.
Se n'ha après d'això?
Sí, la bona notícia és que ara ho sabem, però que potser qui va trucar a les 11 del matí aquell dia des de Brussel·les tampoc ho sabia, no? Aquesta innocència el poble de Catalunya l'ha perdut i sabem a qui ens enfrontem. De fet, els únics que ens avisen que ho podien fer tot i que ho farien tot, era l'esquerra abertzale. Ens deien que ho podien arribar a fer tot, i nosaltres dèiem que no. Aquest és l'únic retret que se li pot fer a aquesta classe política.
S'ha de demanar perdó?
Evidentment no. Mai de la vida s'ha de demanar perdó per votar.
Apresos els errors. Com ha de seguir el procés?
El futur d'aquest país passa per un nou 3 d'octubre mantingut i aquest famós momentum potser és la sentència, on tot l'independentisme i republicanisme s'ha de fer la reflexió de què hem de fer. Però també ens hem d'omplir de contingut. Hem de ser útils, no dic que no siguem útils ja, però la gent no només ens ha de veure denunciant situacions absolutament denunciables, sinó també aportant solucions a tots els nivells, mobilitzacions, iniciatives, propostes, i també iniciatives legislatives. També en el front internacional, que és innegable, i que és el front que més victòries o alegries ha portat durant aquests dies. Em refereixo a la gent que està a l'exili, des de Carles Puigdemont fins a la Marta Rovira o Toni Comín. Aquest front és importantíssim. Hem d'arribar al refèndum, reconegut a nivell internacional, el més forts possibles.
Eixamplant la base?
Hi hem d'arribar més fort. Hem d'interpel·lar el socialisme catalanista que queda en aquest país i aglutinar a més gent. Si fa deu anys ens diguessin que Ernest Maragall seria l'alcaldable d'ERC a Barcelona haguessin al·lucinat. Ara, a més, amb els fitxatges de Nuet i Alamany i tota aquesta òrbita autodeterminista dels comuns. Això és una gran notícia i qui sap que passarà d'aquí a cinc anys. L'altre dia li deia a Jaume Asens, mig en serio mig de broma, però més en serio que de broma, que només hi faltava ell a ERC. Qui sap què passarà d'aquí a cinc anys, però crec que aquest és el camí.
Si fa deu anys ens diguessin que Ernest Maragall seria l'alcaldable d'ERC a Barcelona haguessin al·lucinat
És a dir, anar agafant a més gent i ser el partit hegemònic?
No! La idea d'ERC ha de ser intentar aglutinar cada vegada més espai de la nostra ideologia, del centre esquerra, i que això se sumi al final a un projecte col·lectiu. A mi m'agradaria, i ho dic amb molta estima, que l'espai convergent, de centredreta liberal conservador català, pogués també aglutinar altres formacions polítiques. Crec que aquest és el camí.
Com ha de reaccionar Catalunya a una sentència condemnatòria?
Amb mobilitzacions i amb principi de realitat, principalment al nivell internacional. Crec, i n'estic absolutament convençut, que en aquest país hi ha moltíssima gent que té segons quines banderes al balcó, que vota segons quines formacions polítiques molt contràries al procés, que li fa molt mal el que està passant al Tribunal Suprem. A mi molta gent aquests mesos se m'ha apropat i m'ha dit que no és independentista però que vol que siguin lliures. Crec que el patiment i la ràbia pel que està passant al Suprem és un sentiment compartit per moltíssima gent a Catalunya. Fins i tot potser més gent que la que comparteix la necessitat que això s'ha de solucionar votant, que segons el CEO, per cert, torna a ser el 80%. Tot això, políticament, s'ha de poder articular. Quan dic principi de realitat em refereixo a això. Hem d'intentar interpel·lar a aquesta gent.
Exactament, a qui?
Estic convençut que la gent que va sortir fa un any i mig a la gran manifestació espanyolista, sense comptar els 14 autobusos que van arribar de tot Espanya, no són tots fatxes. No m'ho crec que tots siguin fatxes. És gent que escolta segons quines ràdios i veu segons quines teles. Forma part de la nostra responsabilitat interpel·lar aquesta gent. Hem de dir-li a tothom que si defensen els valors de la democràcia, la llibertat, la justícia social i l'antifeixisme són dels nostres independentment del cognom i de la llengua que parlin. Crec que això és la solució o el camí a seguir.
I com es fa per interpel·lar-los?
Hem d'intentar aglutinar-nos en propostes polítiques que puguin, en un moment donat, posar sobre la taula solucions, i això passa evidentment per un referèndum i una taula de negociació i diàleg.
Tinc la sensació que aquest referèndum ja s'ha demanat moltes vegades i la resposta sempre ha estat la mateixa. S'ha demanat al Congrés, s'ha fet unilateralment... Què farà que sigui definitiu?
La debilitat o no del govern d'Espanya, principalment del PSOE. Fa tres anys ens plantejàvem tirar endavant un escenari amb un Partit Popular hegemònic, literalment hegemònic, amb un partit marca blanca d'ells que arribava on ells no podien i amb el PSOE que acabava de forte fora a Sánchez amb Susana Díaz i companyia manant. Ara l'escenari, agradi més o agradi menys, és objectivament diferent. Això obre una finestra d'oportunitat depenent de la força que tingui l'independentisme al Congrés.
L'escenari actual al Congrés obre una finestra d'oportunitat
Per acabar, Oriol Junqueras és el cap de llista de la seva candidatura. Sembla que el Tribunal Suprem podria permetre-li recollir l'acta. Ho farà? (És incompatible tenir més d'una acta, i Junqueras és diputat al Parlament i es presenta a les eleccions europees)
Sincerament, no ho sé. No ho sé. Estem davant d'una anomalia total. Tenim el nostre president i company, Oriol Junqueras, en una cel·la de Soto del Real i al Tribunal Suprem, i costa mantenir una conversa sostinguda i que analitzi la situació. El que tenim clar és que el presentarem a tots els cicles electorals i la decisió també és seva. Jo crec que tot el que sigui posar un mirall davant aquest Estat i que passin vergonya s'ha de fer.
Passarien vergonya?
Jo crec que sí. Ja sé que des de fora pot sembla que no, però el que està passant al Suprem, si no segueixes la matraca mediàtica, no s'aguanta. Qualsevol persona decent no aguanta cinc minuts segons quines declaracions de la Guàrdia Civil. Ja pots votar a qui sigui, però si tens un mínim de sensibilitat democràtica, no les aguantes.