Després d'una carrera militar impecable, el general de l'aire Julio Rodríguez (Ourense, 1948), que va arribar a Cap de l'Estat Major de Defensa (JEMAD), va decidir fer el salt a la política. Però no amb el PSOE, que és qui va situar-lo a la cúpula de l'Exèrcit espanyol, sinó amb l'incipient Podemos. Ell no va dubtar a fer el pas i avui és el seu secretari general a la ciutat de Madrid. La seva significació política, però, va causar enorme enrenou, també fins i tot entre els mateixos votants del partit. Encara més entre la dreta. Ara, al llibre Mi patria es la gente. El testimonio del general de Podemos (Península, 2018), tracta d'explicar-se.
Sens dubte, no és habitual trobar un militar que es defineixi com a "antimilitarista". En una història militar marcada per la dictadura franquista, tampoc no és fàcil trobar membres de les Forces Armades que s'hagin polititzat llegint Karl Marx o Antonio Gramsci. I encara menys que defensin que els catalans poden i han de decidir el seu futur en un referèndum d'autodeterminació. Però Rodríguez no veu res extraordinari en tot això.
Ja hi ha un president investit. Què li diria a Torra?
Amb el president Torra s'obre una nova etapa en la qual, ja sense 155, tocarà fer política. Però cal fer-la per tots dos costats. Cal obrir el diàleg. Aquests conflictes només es resolen així. No es resolen per la via judicial, ni per la via intimidatòria, ni per la via d'exacerbar la legalitat.
S'ha d'aixecar immediatament el 155?
Sí. Aquest va ser el mandat: que hi hauria 155 fins que hi hagués nou Govern. I és evident: s'ha d'aixecar. Ara cal dialogar, i no jugar amb una nova aplicació del 155, ni de manera intimidatòria ni de manera pràctica.
Després de reunir-se amb Pedro Sánchez, el PSOE ha reiterat el seu compromís amb el PP per a mantenir la vigilància i fins i tot mantenir certa intervenció financera...
No és un bon missatge per iniciar el diàleg polític. Abans de l'aplicació del 155 ja dèiem que havia començat una aplicació del 155. Va ser una implementació progressiva. Quan va ser aprovat pel Senat, va ser la implementació formal. I ara sembla que tornem una altra vegada a una implementació in pectore.
Com va viure la violència policial de l'1-O?
Tothom va reconèixer que ava ser un error fer servir la policia. Però no un error puntual, sinó un error polític. Totes les manifestacions que s'havien produït a Catalunya van ser un exemple de comportament pacífic. No feia falta aquest trasllat de forces i cossos de seguretat de l'Estat, i encara menys amb les ordres que es van donar. I els responsables estan al Ministeri de l'Interior.
No només no s'han investigat les càrregues policials, sinó que fins i tot hi ha partits que el que proposen és condecorar aquests agents...
Un altre greu error. Quan es cometen errors, el millor per a no perjudicar la institució és corregir aquests errors, ja siguin de les ordres de comandament o individuals. Això és aplicable a les Forces Armades, als cossos i forces de seguretat de l'Estat, a la sanitat, a l'educació... Una institució es prestigia actuant professionalment i corregint els errors quan es cometen, no defensant-los públicament i d'aquesta forma.
Vostè s'atreveix a parlar de "presos polítics" per referir-se als dirigents independentistes.
És que no crec en la dicotomia entre "polítics presos" i "presos polítics". Quan em diuen que són "polítics presos", responc que sí, que són polítics a la presó; però si són a presó per raons polítiques, també puc anomenar-los "presos polítics".
Hi ha urticària al terme, o simplement no es vol assumir que hi hagi presos polítics a Espanya?
No es pot concebre que hi hagi presos polítics en una democràcia. El que passa és que la gent estableix comparacions amb altres presos polítics. Evidentment hi ha gent que va patir més, en circumstàncies més dures. Però si anem a l'etimologia de la paraula, a un pres que és a la presó per raons polítiques, tinc tot el dret a dir-li "pres polític".
El jutge Llarena està actuant de forma imparcial?
No sóc qui per jutjar la independència del poder judicial, però l'error evident és judicialitzar la política. S'han posat problemes polítics en mans de jutges. I llavors la política ja no pot actuar, sinó que va a mercè dels temps que marqui el jutge. Els temps polítics ja depenen de les decisions que pugui prendre la justícia.
També passa al revés. Poc després de declarar la causa complexa, i havent proposat Jordi Turull per a la investidura, el jutge va citar els investigats per processar-los...
Evidentment. La política ja no té el seu poder autònom per actuar. Està depenent de la justícia: és això la judicialització. El Govern espanyol té la responsabilitat de resoldre un conflicte polític, i l'ha traslladat a la justícia. És una declinació de responsabilitat.
A un pres que és a la presó per raons polítiques, tinc tot el dret a dir-li "pres polític".
Com veu l'acusació de terrorisme contra els CDR? La Fiscalia fins i tot els compara amb el gihadisme.
S'ha donat la paradoxa que hi ha hagut més delictes d'enaltiment del terrorisme des del cessament definitiu d'ETA. Evidentment això indica un error: no es pot perseguir tota la societat, o retallar les llibertats d'expressió o manifestació, acusant-los de terrorisme. Per un delicte que a la societat pot semblar-li similar, es nota el contrast entre les declaracions amenaçadores de Jiménez Losantos i l'empresonament de cantants.
I el cas d'Altsasu?
S'ha volgut magnificar com un atac a tota la institució de la Guàrdia Civil. Però el fet de comparar-ho amb el terrorisme, quan aquí hem arribat a tenir 100 d'assassinats a l'any, em sembla xocant.
Durant el procés, en particular durant el convuls mes d'octubre, es va parlar d'enviar les Forces Armades, amenaces de morts als carrers... Li consta això?
Mai no m'ho he plantejat. Perquè sempre he cregut en la intel·ligència política. Perquè allò difícil és revertir aquesta situació. Ja va plantejar-se passar d'alerta 4 a 5 per terrorisme com a conseqüència dels atemptats, que significava treure les Forces Armades, i no va fer-se. En un conflicte polític és impensable que s'actuï d'aquesta manera. Qui ho faci... De la mateixa manera que les armes les carrega el diable, les paraules també. S'utilitza com a llenguatge intimidatori.
Què li va semblar l'"a por ellos"?
Una barbaritat. És dirimir un conflicte polític entre bons i dolents, entre ells i nosaltres. Això en una societat democràtica jove, en la qual encara ens falta educació política, és una mostra d'incapacitat dialèctica. I llavors no queda més recurs que el visceral.
Però com s'arriba fins aquest punt?
És una mostra d'immaduresa i una falta d'educació. A mi no se m'ocorreria mai. En tot cas, a "ellos" cal escoltar-los. Aquest és el debat. Entenc que hi hagi diferents opcions, però vull debatre-ho. Quan no hi ha debat, només queda l'insult. I això no és política.
Què va pensar quan va veure ministres cantant El novio de la muerte durant la Setmana Santa?
Cadascú a nivell individual pot fer el que vol, però com a representant d'un Estat aconfessional has de tenir més cura de les teves actuacions. I, sincerament, no em va semblar el més adequat.
Entén que les Forces Armades tinguin, segons la Constitució, el deure de protegir la integritat territorial?
Aquest decisió li correspon a tota la ciutadania, al poder civil. La Constitució cal llegir-la sencera, no articles descontextualitzats. Fins i tot en un conflicte bèl·lic el recurs militar és l'últim recurs, quan ja ha fallat tot, fins i tot la política.
Ho dic perquè vostè qüestiona aquest article de la Constitució.
Dic que si algú entén que és objecte d'ambigüitat, cal modificar-lo. I jo no el posaria tan lluny de l'article 97. Aquestes ambigüitats caldria resoldre-les. No pot haver-hi més que una interpretació: que el poder militar està sotmès al poder civil.
Hi ha delictes, com l'abús sexual, que no haurien de ser jutjats per la justícia militar.
Està reconegut avui el paper de la dona a l'Exèrcit espanyol?
Ho està com ho està a la societat: hi ha masclisme. Hi ha masclisme a la societat civil, hi ha masclisme a les Forces Armades i hi ha masclisme a Podemos. Si mirem cap enrere, hem avançat molt, però queda molt per fer. Cal canviar la mentalitat. És un procés que el moviment feminista està liderant.
Però sí que estan sortint molts casos a la llum...
Però també ha augmentat la capacitat i valentia de denúncia, tot i que encara és difícil. No és que ara n'hi hagi més que abans, sinó que ara es denuncia més, per sort. Tot i que encara queda molt.
Potser no ajuda el fet que hi hagi una justícia militar.
La justícia ha evolucionat molt. Però ha de continuar evolucionant. Hi ha delictes, com l'abús sexual, que no haurien de ser jutjats per la justícia militar. I la justícia militar no hauria de ser exercida d'una manera jeràrquica.
La gent se sorprèn que un militar tingui idees polítiques?
Tant de bo mai no calgués fer aquesta pregunta, que tothom considerés els membres de les Forces Armades com a ciutadans d'uniforme que poden expressar les seves idees polítiques, com les expressa un metge o un advocat. Ningú quan té una operació quirúrgica no pregunta si el metge que l'intervindrà és de dretes o d'esquerres. Entenc que en el cas de les Forces pugui xocar. El que hauria d'entendre la societat és que les Forces Armades surten d'aquesta societat i que tenen tantes opcions com qualsevol altre ciutadà.
Hi ha molts militars d'esquerres?
Vull pensar --i estic segur-- que és com la resta de la societat. Però també reconec que les Forces Armades són una institució conservadora, i que potser hi hagi més gent d'opcions de dretes.
Va xocar el seu salt a la política?
En certa manera vaig entendre el xoc mediàtic pel fet que fos un alt càrrec el que passés a una opció d'esquerres, encara que hi havia hagut membres de les Forces Armades del mateix rang que havien passat a partits de dretes. Però ningú no va alarmar-se llavors. El que potser sí que em va sorprendre van ser la reaccions del Govern espanyol i algunes opcions polítiques.
Al llibre explica que també va trobar perplexitat entre els mateixos votants de Podemos...
Sí, però també ho puc entendre. Potser per aquest estereotip que les Forces Armades estan associades a opcions de dretes. Però de seguida vaig trobar una gran acollida. Em deien fins i tot que la meva decisió era valenta. Jo no ho crec; l'acció valenta és la de molta gent jove que es juga el seu lloc a la seva empresa si manifesta que és de Podemos. Jo ja estava en una situació de reserva, amb la meva pensió.
Si des de Podemos hem transmès un missatge d'ambigüitat davant del conflicte català, alguna cosa haurem fet malament.
Quan vostè era JEMAD, era de la "casta"?
No puc negar que jo tenia unes responsabilitats polítiques al Govern del PSOE. Jo tenia rang de secretari d'Estat i era membre d'una administració. Jo era part d'una manera de fer govern. Jo era el tècnic que implementava mesures polítiques.
Quin diagnòstic fa del PSOE avui?
Doncs que estic a Podemos, perquè crec que és la millor opció: més il·lusionant, més creativa, més jove... Jo no renego del que hagi fet el PSOE, però crec que en els processos polítics cal anar evolucionant i llegint la realitat. I crec que el PSOE té capacitat de veure de prop, però no de lluny.
Podemos és el PSOE de la Transició?
Les situacions no són comparables, però sí que la il·lusió que va portar durant la Transició passar d'un Govern de dretes a un de progressista avui la lidera Podemos. I Podemos ha de ser capaç d'implementar aquestes polítiques.
Què és la pàtria per vostè?
Per mi la pàtria és un concepte que no vull que em robi una determinada facció. Quan parlo de la pàtria, parlo de la gent; i quan parlo de la gent, parlo de tota la gent. La pàtria és estar a prop de la justícia social; estar a prop del que diu la majoria de la gent i no uns determinats interessos; estar prop d'una redistribució de la riquesa i un viure tots junts, no només una part.
Hi ha hagut una apropiació del terme?
Totalment. I encara hi ha certa objecció per part de l'esquerra a utilitzar-lo. No n'hi hauria d'haver. El patriotisme no és el mateix que el patrioterisme, que xiscla i proclama i que és més visceral que racional. Ens fa falta recuperar la paraula.
El ministre Morenés va decidir cessar-lo per "falta d'idoneïtat" després fins i tot que vostè li comuniqués la seva renúncia. Va ser una vendetta?
No. Una rebequeria, potser també afectat pel factor sorpresa. Potser, quan li vaig comunicar el pas a reserva, va pensar que me n'anava a alguna empresa; i l'endemà es va assabentar que la meva decisió era per una opció política. I va respondre així.
El referèndum és un instrument que pot i ha d'utilitzar-se.
Vostè diu que els líders de la Transició van fer bé allunyant els militars de l'esfera política. Avui s'ha democratitzat l'Exèrcit?
Ho deia perquè era un Exèrcit que defensava el règim i les opcions polítiques eren pràcticament d'extrema dreta. Avui l'Exèrcit ha de ser apartidista, però ha de tenir dret a participar en política. I ara són unes forces democràtiques, professionals, amb servidors públics. Estan sotmeses al poder civil. L'Exèrcit que va entrar a l'Iraq perquè ho va decidir el Govern és el mateix Exèrcit que professionalment va sortir de l'Iraq, perquè ho va decidir un altre Govern.
Encara queda alguna cosa del règim franquista?
Per res. Que algú faci molt soroll no indica que sigui representatiu de res. La gent que ho fa sent vergonya de manifestar aquestes posicions.
Vostè al llibre continua defensant un referèndum acordat per Catalunya.
Crec que és un instrument possible, que demana el 80% de la ciutadania. I s'ha d'utilitzar democràticament: establint la pregunta, els temps, el debat... I allà cadascú definirà la seva posició i prendrà una decisió. És una cosa que tard o d'hora haurà de passar. És ineludible.
Però quina viabilitat política té avui?
Hi ha gent que diu que és constitucional, una altra que diu que és necessària una reforma constitucional... No sé quina serà la sortida política. Però el primer és la voluntat política: estar convençuts que això pot i ha d'utilitzar-se. Si s'arriba a aquest consens, segur que es trobaran les vies.
Podemos ha estat sempre a l'altura del conflicte català?
Des del meu punt de vista personal, sí. Si miro el que dèiem i el que diem, hi veig coherència. Sempre apostem per una via, una eina i un projecte de país. Una altra cosa és que ho hàgim comunicat bé. També hem de fer autocrítica: si hem transmès un missatge d'ambigüitat, alguna cosa haurem fet malament.