Parla anglès, castellà, portuguès i, també, català. Catedràtic d'Estudis Hispànics al Trinity College de Hartford, Thomas Harrington acaba de publicar Una democràcia cívica en temps autoritaris (Gregal, 2018), un recull d'articles sobre el procés que aquest nord-americà ha anat publicant durant els últims anys. Justament des de la seva posició de nord-americà, adverteix sobre la "insignificància" d'un editorial del New York Times en un país que també té murs fronterers mediàtics. Sobre el judici de l'1-O, que veu com una "farsa", assegura que és una "gran oportunitat" per a la desobediència civil. Però no veu ara mateix l'independentisme en aquests paràmetres.
Com es veu el moment actual des de fora?
Per una banda, és un moment de molt optimisme. Els exiliats, amb els seus processos, han demostrat la manca d'integritat del sistema judicial espanyol. Però, com sempre, hi ha el problema de la manca de megafonia de la causa catalana. No té els mitjans necessaris per contrarestar les mentides --per dir-ho d'una forma delicada-- que diuen sobre el moviment. L'Estat ha quedat en evidència, però continua sent una visió minoritària davant la maquinària mediàtica.
Continua imposant-se el relat espanyol?
(Riu) El ministre Borrell està ajudant molt l'independentisme. Però és una qüestió de mida. Espanya forma part del club d'estats. I el club d'estats té tendència a protegir els seus germans. Aquest és un factor estructural bàsic.
Es parla més de Catalunya que el 2012?
Bastant més. No sé si tant als Estats Units, que viu en una galàxia pròpia pel que fa a la informació internacional. No hi ha cap interès que no sigui sobre l'imperi americà. Però tinc la impressió que Europa està començant a veure que no és una cosa que hagi de desaparèixer, i que l'Estat espanyol no és modèlic. A això hi ha contribuït l'estratègia de l'exili.
Però és suficient aquesta estratègia?
No. Al final, un moviment nacional ha de crear el seu propi momentum. Ha de ser el mateix motor de l'operació. El moviment independentista ha de llançar-se, si vol arribar on diu que vol arribar. Esperar bones senyals dels altres és una forma de reafirmar la pròpia impotència. El poder ha de sorgir del mateix moviment.
Com s'aconsegueix això?
És un procés llarg. La forma és ser sempre molt directe: mirar qui és l'enemic i saber quines són les seves tàctiques. I llavors respondre de forma clara i contundent quan comencin a utilitzar-les. Les seves tàctiques són absurdes.
Quines tàctiques?
Per exemple, dir coses absurdes com el supremacisme implícit en el catalanisme o el colpisme, i fer que aquestes idees es quedin en l'aire i es converteixi en una realitat per a persones que no llegeixen les notícies amb cura. Cal atacar aquestes idees. Qui són realment els descendents dels colpistes aquí? És el Partit Popular. Si volem ser honestos, són ells els que tenen un vincle amb el supremacisme i el colpisme.
Falta contrarestar el relat espanyol?
Sí. Fins ara no s'ha fet. També va relacionat amb la manca de megafonia, però hi ha una certa tendència de voler ser sempre molt educats. Ser pacífic és una cosa. Però ser educat davant persones maleducades és una altra cosa. És una línia molt fina. Però has de contrarestar la seva retòrica.
Aquí també hi entra la desobediència civil?
Crec que sí. Si puc fer una crítica a l'independentisme, és que no crec que hagi parlat amb la claredat necessària sobre la desobediència civil, les conseqüències i fins a quin punt les persones estan disposades a assumir-les. És posar el cos davant la maquinària. És un pas molt dràstic, però de vegades necessari.
Llavors, l'independentisme ha d'assumir que les conseqüències, a nivell repressiu, seran més altes que les actuals si vol arribar fins al final?
Sí. En una lectura de molts moviments independentistes, sempre hi ha un moment en què algú ha de situar-se enmig de la tempesta i esperar per veure què passarà. Estic estudiant la revolució portuguesa. Va ser una revolució pacífica, però va ser una revolució pacífica pel coratge d'un grup de capitans disposats a sacrificar-se.
Cal assumir que la repressió serà més gran si l'independentisme vol arribar fins al final
Vostè el 2012 ja advertia que els Estats Units no reconeixeria una independència catalana. L'independentisme ha pecat d'ingenu aquests anys?
Sí, seria ingenu pensar que els Estats Units reconeixeria immediatament una Catalunya independent. Els Estats Units té bases militars a Espanya, és una gran nació imperial, i els seus interessos passen per l'estabilitat. Qualsevol canvi a Espanya és desagradable. Esperarien fins a l'últim moment.
Es deia dels Estats Units, però també d'Europa, que "no es podria quedar de braços plegats".
Un tema tabú quan parlem d'Europa és la codependència que té amb les estructures de l'OTAN. I quan parlem de l'OTAN parlem dels Estats Units. Sempre hi ha un poder a l'ombra: els EUA. No podem esperar que els europeus siguin especialment ràpids a l'hora d'ajudar el moviment independentista. A diferència dels països de l'est, que van ser reconeguts ràpidament perquè estava en els interessos geopolítics nord-americans que fos així.
És tan important com es diu, el reconeixement internacional?
No ho crec. És un element secundari a l'hora de planificar un moviment en cert sentit revolucionari. Primer ha de pensar en la solidesa del seu moviment abans de gastar energia pensant en les reaccions dels altres. No vol dir que les reaccions dels altres no siguin importants. Però pensar en això, abans de pensar en la coherència i la força del moviment, és treure energia de l'eix central.
El Govern està fent bona diplomàcia?
És millorable, la veritat. Hi ha una sèrie de problemes estructurals enormes, quan el govern espanyol està amputant la capacitat del Govern. Però hi ha vies que es podrien explotar que no s'han explotat, com en l'àmbit de la diplomàcia ciutadana. Diplomàcia a través de les xarxes socials. Catalunya és un país amb gran presència a les xarxes, però no sé fins a quin punt ha explotat el seu potencial. Una altra cosa és que moltes vegades pensem que els productes culturals més importants són els que són més importants per a nosaltres.
Pot posar un exemple?
Llibres, novel·les, poesia... M'agrada molt la literatura catalana, però no sé fins a quin punt, i amb un pressupost limitat, els clàssics catalans han de ser l'eix central d'un esforç propagandístic al món. La cultura catalana és enormement visual. Molta gent coneix la cultura catalana sense tenir-ne consciència a través de viatges a Barcelona.
Un documental de Netflix, com Dos Cataluñas, fa més que El quadern gris de Josep Pla?
Lamentablement és així. M'agradaria que Josep Pla fos el vehicle més poderós en aquest moment, però no crec que ho sigui.
Vostè sosté que Catalunya ha d'explotar un relat èpic.
Una de les característiques fantàstiques del poble és la capacitat d'adaptar-se al món exterior. Però aquesta mateixa ductilitat ha creat una certa al·lèrgia a la idea d'un discurs èpic sobre la nació. I lamentablement, perquè voldria viure en un món on les èpiques no fossin necessàries, la nació i l'Estat són productes de discursos èpics. I continua sent la realitat avui dia. Les persones utilitzen la nació i l'Estat com una forma de transcendència en les seves vides. A mi no m'agrada aquesta religiositat, però és un factor enorme de cohesió nacional i social.
L'independentisme no ha parlat amb claredat sobre la desobediència civil i les seves conseqüències
En diversos moments del llibre fa referència a Israel. És un referent per Catalunya?
El que és Israel i la seva forma d'articular el seu esperit nacional té molts elements repugnants. Però això no vol dir que no podem admirar la seva capacitat d'utilitzar la producció cultural per crear una idea molt cohesionada, per ells i pel món, d'unitat nacional que ha fet possible la creació d'un Estat important. És un cas fascinant de planificació cultural. Ens mostra gràficament el que es pot fer.
S'imaginava les imatges de l'1-O que van acabar donant la volta al món?
Fa tres o quatre anys, en una entrevista vaig parlar de la venjança que vindria de l'Estat espanyol. No estava segur quina forma prendria aquesta venjança, però coneixent la història d'Espanya calia esperar-la. No pensava que arribés a ser tan personal, tant dirigida als ciutadans mateixos. Això em va sobtar. Pensava que haurien estat una mica més intel·ligents. Mostra clarament una falta d'imaginació que està en gairebé totes les estructures del règim del 78. L'1-O va ser el reciclatge de velles formes de repressió.
Imagino que no li sorprén el paper que va jugar i juga la Unió Europea.
No em va sorprendre. M'ho podia imaginar. És una Unió Europea en crisi, incapaç de reaccionar ràpidament.
Quin creu que va ser el principal error de la tardor passada?
No vull culpar ningú. He intentat molts cops posar-me a la pell dels protagonistes. Fa poc vaig poder parlar amb Clara Ponsatí. I vaig preguntar-li: "Quan ets consellera, tens temps per pensar?". I em va dir que no. Els temps per a la reflexió són mínims. Només tinc compassió per la situació dels protagonistes. Però, si volem ser una mica crítics, la idea que un Estat espanyol liderat pel PP, els descedents del franquisme en molts sentits, permetria una declaració d'independència sense venjança, va ser una mica ingenu. I s'hauria d'haver pensat com reaccionar abans el 3-O a la repressió de l'Estat. Si aquell dia s'hagués cridat a la mobilització, potser les coses haurien anat diferent.
Entén la frenada actual del Govern, esperant una negociació amb l'Estat?
No crec que hi hagi cap possibilitat de fer més amb Pedro Sánchez que amb Rajoy. Això de pensar que Sánchez està més interessat en una Catalunya amb plenes llibertats dins l'Estat és molt ingenu. Per mi és com Obama: va ser un rentat de cara de Bush. En el fons, va ser un soldat de la nostra causa. Pedro Sánchez accepta les regles del joc de l'Estat espanyol, la seva judicatura i la visió d'Espanya com un Estat que ha de ser unitari però permetent una mica de diversitat. No n'espero res d'ell.
Si el 3-O s'hagués cridat a la mobilització, potser les coses haurien anat diferent
En més d'una ocasió, des de l'unionisme s'ha comparat la situació de Catalunya amb la del Vèneto. És comparable?
No, és absurd. Però ells saben perfectament el que estan fent. El del Vèneto és un moviment que té un fort contingut racista o almenys tribalista. No és el cas de la història del catalanisme. Aquesta retòrica extremista està destinada a evocar reaccions fortes en unes persones que no llegeixen els diaris amb cura. I la idea comença a flotar en l'aire. No tothom té les eines per a refutar-ho.
Des de l'altra banda, es comparaa Espanya amb Turquia...
Sembla molt estrident a primera vista, i segurament l'experiència dels últims 40 anys ha estat una experiència més democràtica que a Turquia. Però sí que hi ha un deep state, un estat profund dissenyat per a encarrilar la democràcia cap a finalitats predestinades pels mateixos. I llavors es poden fer comparacions. A la judicatura va haver-hi un trasplant del sistema franquista en el nou estat democràtic.
Quin paper han jugat els mitjans espanyols en el conflicte català?
Un paper molt important. Potser la part més desoladora de tot això ha estat la incapacitat de les veus més intel·ligents de l'Estat per llegir la realitat de la societat catalana. S'ha traslladat l'opinió pública cap a extrems cada cop més conservadors. En aquest moment Casado, Rivera i Vox ho estan fent. Els mitjans d'esquerres, en comptes de mantenir el seu rigor, s'han desplaçat cap a la dreta.
L'independentisme es felicita cada cop que apareix en un editorial del New York Times. Però quin és el seu impacte real?
És molt difícil explicar als catalans la insignificància de tot quan ets als Estats Units. Tenim una capacitat enorme d'oblidar-nos del món. És una forma calculada de bombardejar els ciutadans amb coses insignificants, i deixar que el seu interès en el món exterior es redueixi al mínim. Als Estats Units ningú parla de forma regular del que passa fora dels Estats Units. Fins i tot els sectors més educats de la societat.
Ara hi ha molt debat sobre el llegat del franquisme. És real, aquest llegat?
Sí. Si m'haguessis preguntat fa quinze anys, t'hauria respost que no, que Espanya era una democràcia que ha transcendit les problemàtiques del franquisme. Ara no et puc respondre això. Hem de parlar clarament de la influència de José María Aznar en el transcurs de la política espanyola. Lamento dir-ho, però és possiblement el polític més important que ha tingut Espanya en els últims 40 anys.
Què vol dir?
No ho dic des de l'admiració, però ha estat la persona que més ha influït en les formes de la vida política espanyola. Ell va arribar a la presidència amb una idea molt clara: canviar el to i el contingut del discurs públic sobre moltes coses, entre elles els drets de les nacions històriques. I va tenir molt èxit en els seus esforços. Fins al punt que El País, que era un gran diari de centre-esquerra, avui és una càmera de ressonància dels talking points (temes de debat) d'Aznar de fa 10 o 15 anys.
Llavors no va ser tan modèlica, la Transició.
Lamentablement, no. Tot es veu més clar ara. Durant molts anys, els temps de prosperitat i la seva entrada a la Unió Europea van amagar moltes coses. Entre elles, el no reconeixement dels crims del franquisme. No es pot construir una democràcia des de la desmemòria.
És molt ingenu pensar que hi ha més possibilitats amb Sánchez que amb Rajoy
Com veu el judici de l'1-O?
D'entrada, com una farsa des del punt de vista legal. Els experts i els tribunals d'altres països estan al·lucinant amb les acusacions que se'ls fa. Per altra banda, és una gran oportunitat per l'independentisme si fa que el món miri de forma fixa la realitat. Però no hi ha una estratègia clara dins l'independentisme sobre com enfrontar unes penes dissenyades no per fer justícia, sinó per castigar.
Com creu que s'hi ha de respondre?
Tornem a entrar en el terreny de la desobediència civil. Si es decideix fer actes de desobediència civil, ben planificats, podria tenir un impacte molt important. Però no estic escoltant que en parli. Deixar passar les sentències, sense que hi hagi reacció clara i contundent, seria un error gravíssim.
Actes de desobediència civil de quin tipus?
No soc un estrateg. Però he escoltat persones parlant d'oposar resistència al trasllat dels presos a Madrid. És dir: "nosaltres considerem il·legítims aquests judicis". Això és desobediència civil. És només un exemple.
Hi ha debat sobre l'ús de termes com "pres polític" o "exiliat". Vostè en té dubtes?
No, cap ni un. Ho són. L'exemple més flagrant és el cas dels Jordis. Si no són presos polítics, jo no sé qui ho és. Són dos homes que no van fer res violent, ni tan sols eren polítics, ni han desobeït cap llei espanyola, ni han votat al Parlament, ni res. Simplement organitzaven manifestacions pacífiques de resistència civil davant d'una conselleria.
Vostè diu que era federalista. Avui hi veu alguna possibilitat, a Espanya?
La veritat és que no. Jo hi creia molt, en la possibilitat d'una Espanya múltiple i plural. I durant molt temps ho vaig defensar. Però això depèn d'una actitud de diàleg real per totes les parts, que no hem vist per enlloc probablement mai.
Veu alguna sortida al conflicte a curt o mitjà termini?
No. Lamentablement serà una lluita llarga i el govern d'Espanya està confiat que els catalans perdran interès en el moviment amb el temps, frustrant-los amb tota mena d'artilugis governamentals. Que aquesta estratègia funcioni o no dependrà de la reacció dels catalans. Estan disposats a perdurar en la lluita i dir que no?