La generació política de Mas està morta però encara no ho sap o no ho vol assumir. A Rajoy i a Junqueras ja els va bé, deixar que es creguin vius. Mentre els espectres caminen convençuts que la sang encara els circula per les venes poden mantenir el conflicte polític en el camp del simulacre. 

Rajoy sap que ha guanyat la partida a Mas, però encara no sap si també l'ha guanyat a l’independentisme. Mentre utilitza l’espectre de l'expresident per mantenir el PSOE als seus peus, mira d’oferir a Junqueras una excusa per renunciar al referèndum o –com a mínim– a la interpretació del seu resultat.

El cas Millet i la confessió de Montull, pactada a la llum del dia, és un intent de repetir l’operació Pujol. Si la confessió del patriarca va donar a Mas una excusa per cedir al discurs kumbaià i desmantellar el seu propi partit amb l’esperança d’obtenir un premi de consolació que no arribarà mai, el cas Millet és el regal enverinat que l’Estat prepara a Junqueras

Rajoy vol que Junqueras retiri els cadàvers de Mas i companyia del camp de batalla a canvi d’esdevenir el nou president de Catalunya i l’interlocutor de l’independentisme amb l’Estat. El líder d’ERC sap que no pot tocar ni un pèl de Mas sense infectar-se. De fet, sap que els cadàvers que s'estan podrint al camp de batalla pertanyen al PP i, refusant de fer la feina a l'Estat, fins ara ha respost amb una frase bíblica: deixeu que els morts enterrin els morts. 

Junqueras és potser l’únic càrrec del Govern que entén la força política que té el dret a l’autodeterminació, però això també fa que entengui com n'és de perillós jugar-hi. Catalunya sembla avui una tribu primitiva amb una bomba atòmica a les mans que va pitjant botons i botonets a ull sense saber amb precisió com funciona el mecanisme. Els dirigents independentistes copien els passos que van seguir els organitzadors de les consultes del 2009, però no n'acaben de comprendre ni l’esperit ni la filosofia.

Mas està encallat en l'argument que Espanya no és la Gran Bretanya i, si la gent sabés que els polítics del seu equip van créixer parlant d'Israel i Ben Gurion, tindrien ganes de plorar. El conseller Romeva, tot i les seves conviccions democràtiques tan pures, continua sense comprendre que, després d’un al referèndum, no hi ha res a negociar amb l'Estat que no sigui la partició de béns. Les audàcies de Junts pel Sí només serveixen perquè el Chateaubriand de La Vanguardia desplegui la seva pedanteria insidiosa i flatulenta.

Si el Parlament creés la comissió de garanties i s'emparés en les lleis espanyoles i els tractats internacionals que Madrid ha signat els darrers 40 anys per convocar el referèndum, saltarien les alarmes. Amb els discursos que l'unionisme ha desplegat contra el referèndum, l'únic obstacle que s’interposa entre Catalunya i la seva sobirania és la psicologia autonomista dels polítics catalans. Per això Rajoy necessita temptar Junqueras i per això Junqueras va alimentant la vanitat de la Soraya, mentre deixa que la pudor dels cadàvers enrareixi l'ambient.

Junqueras sap que si el referèndum arriba a celebrar-se en condicions, serà el cap de Rajoy que perillarà. També sap que la partida és oberta i que no tot el que passa a Catalunya passa en els cercles oficials. Ahir, al carrer Aribau, per exemple, em vaig trobar l’Anna Arqué passejant amb el viceprimer ministre de Bèlgica, Jean Jambon