Fer política és, també, enfrontar-te a les teves pròpies contradiccions personals. Com, per exemple, el discurs dur, radical i xenòfob de Vox contra la immigració. I això que Javier Ortega Smith-Molina (Madrid, 1968) podria ser considerat un immigrant. Almenys la seva mare, nascuda a la ciutat de Buenos Aires, ho és. I ell mateix té el doble passaport: l’espanyol i l’argentí. Però ell només és capaç de veure una bandera, la que porta sempre al canell: la rojigualda. No va a les llistes de les eleccions generals, però aquestes dues setmanes s’està recorrent tot el país por España.
Tan espanyol és que té vetada l'entrada a Gibraltar. Té una ordre de crida i cerca. Va ser després que el 2014 retirés un bloc de formigó que les autoritats gibraltarenyes van llançar al mar, a les aigües disputades, per dificultar a les embarcacions espanyoles la navegació i la pesca. Dos anys més tard va tornar a entrar-hi per a desplegar una gran bandera espanyola en un dels laterals del penyal. Va haver d’accedir-hi i deixar-lo nedant diversos quilòmetres a mar obert. Tenia el físic necessari per dur a terme aquesta gesta d’espanyolitat.
Fill d'immigrant i amb passaport estranger, Javier Ortega Smith no té problemes per fer un discurs xenòfob contra la immigració
El número dos de Vox és un boina verda, i cada 12 d'octubre, dia de l'Hispanitat, se la posa per jurar bandera. Durant dos anys va servir el Grup d'Operacions Especials (GOES) de l'exèrcit, el cos d'elit de les Forces Armades espanyoles. Va estar destinat a la caserna de Rabassa, a Alacant. Però també va practicar el karate durant tretze anys, fins que una lesió va derivar-lo cap al busseig, l'escalada i l'hípica. Un fet que sorprèn al Tribunal Suprem és que hagi aconseguit trobar dos escortes més grossos que ell.
Justament a la sala segona de l'alt tribunal és on el secretari general del partit ha guanyat protagonisme mediàtic. Com a advocat, és l'encarregat dels serveis jurídics de Vox, i lidera l'acusació particular en el judici al procés. El seu paper com a acusador dels presos polítics, però, ha estat relativament mediocre. Hi ha hagut poca preparació, tan poca que la setmana passada preguntaven als policies espanyols si l'1-O hi havia llaços grocs als col·legis. Abans que hi hagués presos polítics i exiliats. Malgrat tot, segons Crónica Global, Santiago Abascal vol aprofitar la seva visibilitat pública per a presentar-lo com a cap de llista a l'Ajuntament de Barcelona, una ciutat on no ha viscut mai.
Foto: EFE
La realitat és que, a la seva família, hi ha més advocats que no pas militars. El seu avi, Víctor Manuel Ortega Pérez, va ser lletrat major de l’Ajuntament de Madrid fins al 1962, amb l’alcalde franquista José Finat y Escrivá de Romaní, un dels homes de màxima confiança del dictador Francisco Franco. El seu pare, Víctor Manuel Ortega Fernández-Arias, també va dedicar-se al dret i era proper a Ramón Serrano Suñer, ministre filonazi de Franco en temps de la Segona Guerra Mundial.
Però no és l’única relació que el secretari general de Vox té amb el franquisme. L’altre militar de la família és el seu cosí Juan Chicharro Ortega, general de divisió a la reserva i exajudant del rei emèrit Joan Carles I. Chicharro també és el president executiu de la Fundación Nacional Francisco Franco. Admira molt el seu cosí i el 7 d’octubre va estar present al Palau de Vistalegre, presentat com a membre de La España Viva.
Nascut pocs mesos després del maig del 68, Javier Ortega Smith no és nou en política, sinó més aviat gat vell. Però sorprenentment els seus inicis van anar acompanyats del moderat Eduard Punset. L’ara dirigent ultra va formar part de la llista de Foro-CDS a les eleccions europees del 1994, encapçalada pel filòsof català. Va anar de número 55. La candidatura va obtenir 183.418 vots i cap escó. Fins a Vox, no va tornar a involucrar-se en cap partit polític.
El dirigent ultra és descendent d'advocats franquistes i cosí del president de la Fundación Nacional Francisco Franco
A Vox ha fet gairebé tots els papers de l’auca. El 2015 va ser el cap de llista a l’Ajuntament de Madrid i també va ser el candidat al Senat en aquesta comunitat autònoma. Era l'ase dels cops quan el partit no aixecava cap i no passava d’una mera escissió del PP. Però quan va agafar més protagonisme va ser en les negociacions del govern d’Andalusia al gener, unes converses que va encapçalar i que finalment van arribar a bon port. Ara l’anomenat trifachito és una amenaça real sense cordons sanitaris. Part de l’èxit és seu.
La seva boina és verda, el seu cor és rojigualdo i l'Espanya que dibuixa és gris, en blanc i negre. Sempre està en actitud seriosa, sense cap bri d’humanitat. El seu tracte amb la premsa és més aviat distant, esquerp, com el líder autoritari que no tolera que el fiscalitzin.