Quin efecte tindrà a Europa el nou escac dels presos i exiliats que s'hi presenten com a candidats? Què passarà amb els comuns si Ada Colau no resisteix a l'alcaldia? Com influiran els resultats en l'estabilitat del Govern de la Generalitat? Tindrà Barcelona el primer alcalde independentista? Qui guanyarà el pols, Puigdemont o Junqueras? Serà capaç l'independentisme de superar per primera vegada el llindar del 50% dels vots en unes eleccions? 

Després de tres eternes campanyes, els catalans tenen onze hores per emetre el seu veredicte final a les urnes. Per ara, l'única certesa és que el terratrèmol electoral provocarà estralls importants en capes diverses: a nivell local, però també internacional. De fet, el resultat dels comicis europeus i municipals determinarà no només el futur del vell continent i l'equilibri de forces als ajuntaments, amb especial interès sobre Barcelona, també encaminarà el rumb del moviment independentista i dels seus adversaris. Anem a pams. 

L'escac dels presos i exiliats

Amb la constitució de les Corts espanyoles de fa quatre dies ha quedat demostrat que l'aposta de Junts per Catalunya i ERC de situar els seus presos com a candidats ha fet penetrar i esclatar el conflicte català al Congrés i al Senat. Junqueras, Sànchez, Rull, Turull i Romeva van recollir les seves respectives actes de diputats i senador, van assistir als plens inaugurals i van prometre els seus càrrecs, una imatge absolutament inèdita a la història d'Espanya. Després, els socialistes i el Suprem s'han anat passant la patata calenta sobre la seva suspensió, prova que es tracta d'una decisió incòmoda i complexa, que acabarà als tribunals europeus i que ja ha costat al PSOE el primer enrenou amb Podemos.

De cara a les eleccions d'aquesta nit, els presos tornen a posar l'Estat en escac. N'hi ha quatre que van a les llistes. Junqueras és el candidat d'ERC, EH-Bildu i el BNG a Europa; Forn l'alcaldable de JxCat a Barcelona i Turull i Rull tanquen simbòlicament les candidatures de Parets i de Terrassa. Junqueras i Forn sortiran escollits segur. Per tant, l'Estat espanyol tornarà a veure's en un problema, havent d'autoritzar que l'un pugui erigir-se com a eurodiputat i l'altre com a regidor de l'Ajuntament de Barcelona. En el cas de Forn, a més, l'embolic se'ls faria encara més gros si JxCat té prou suports com perquè a més de regidor pogués ser investit alcalde, cosa que sembla del tot improbable segons les enquestes. La presència de Junqueras a l'Eurocambra durà al cor de les institucions europees el judici al procés i les seves conseqüències i fins i tot podria forçar un ajornament de la sentència.

Però la cosa no queda aquí, perquè a més d'un pres, als comicis europeus entren en escena els exiliats, amb Carles Puigdemont al capdavant d'una llista que segueixen Toni Comín i Clara Ponsatí. Una candidatura que la Junta Electoral Central va vetar inicialment però que després d'una batalla jurídica liderada per Gonzalo Boye i Jaume-Alonso Cuevillas, va haver de validar. És a dir, que aquells a qui anomenen fugits de la justícia poden presentar-se legalment a unes eleccions. Tant Puigdemont com Junqueras han explicat que quan siguin escollits deixaran la seva acta de diputats al Parlament. La batalla la juguen a Europa. 

Pols Puigdemont-Junqueras

El president i el vicepresident de l'1-O i de la DUI tornen a batre's a les urnes. El 21-D, la victòria contra pronòstic de Puigdemont, de JxCat, va suposar una autèntica galleda d'aigua freda per a Junqueras i ERC, que confiaven que per primera vegada podrien vèncer l'espai convergent en unes eleccions catalanes. De fet, l'única vegada que això va passar va ser precisament a les últimes europees, fa cinc anys, quan els republicans, amb el tàndem Terricabras-Maragall, van guanyar les eleccions a Catalunya

Les eleccions europees són de circumscripció única. Això vol dir que hi ha un sol còmput per tot Espanya. Com ha fet tradicionalment, ERC s'hi presenta amb Bildu i el BNG sota la marca Ara Repúbliques. En canvi, a diferència del que havien fet històricament, els de Puigdemont han partit peres amb el PNB, que fidel al seu tarannà conservador va preferir no fer experiments amb exiliats. Una de les dades interessants a analitzar un cop s'hagi fet l'escrutini serà veure quantes persones de fora de Catalunya han triat la papereta de Puigdemont —que, per cert, durà impresa la seva cara—.

I encara un altre apunt a tenir present. L'efecte vot protesta a les llistes independentistes, la de Puigdemont i la de Junqueras, fa que alguns alberguin l'esperança que l'independentisme pugui superar per primer cop el llindar del 50% dels vots en unes eleccions. Així ho ha verbalitzat durant la campanya el president Quim Torra

El futur dels comuns en mans de Colau

Al costat de l'urna d'Europa hi haurà la dels ajuntaments. L'escrutini a Barcelona, que haurà d'esperar que acabi el recompte de les europees, serà d'infart. Les enquestes apunten a un duel absolutament igualat entre Ada Colau, pels comuns, i Ernest Maragall, per ERC. L'únic que hi ha del cert és que qui s'acabi imposant ho farà amb una majoria molt minsa, probablement més baixa que la que té ara Colau —11 de 41 regidors—. Qui quedi primer té tots els números de ser l'alcalde, si no és que la resta de partits que s'hi oposin sumen 21 regidors. Malgrat la rivalitat, Maragall i Colau estaran condemnats a entendre's, ells mateixos han dit públicament que estan oberts a pactar. Caldrà veure si els pronòstics es confirmen i comprovar també quin pes acaben tenint JxCat, amb Forn i Artadi, i el PSC, amb Collboni, per condicionar futures aliances.

Si Colau no aconsegueix resistir a l'alcaldia, això tindria conseqüències directes al seu espai polític, que hauria de repensar-se de dalt a baix. L'alcaldessa actual és la líder indiscutible que porta el timó dels comuns. La seva victòria fa quatre anys va catapultar-los. Si cau, quedaran irremeiablement tocats. 

Un altre dels focus mediàtics enfocarà Manuel Valls, que va començar la cursa cap a l'alcaldia de Barcelona disparat als sondejos, però que de mica en mica s'ha anat desinflant. Veurem si supera el resultat de Cs, que durant aquest mandat ha estat tercera força amb 5 regidors. I encara tres incògnites més: les que planen sobre el PP, la CUP i Jordi Graupera. Els dos primers podrien quedar fora de l'Ajuntament. L'últim, batalla per posar-hi un peu. La cosa pinta difícil, però també és veritat que ningú no creia que els independentistes poguessin imposar-se a les eleccions de la Cambra de Comerç. Fins que va passar. 

La reconquesta del cinturó roig

Més enllà de la ciutat de Barcelona, avui a les urnes es redibuixarà el nou mapa polític a Catalunya, als seus 947 municipis i a les quatre diputacions. Per primera vegada ERC presenta més candidatures que l'espai exconvergent. JxCat concentrarà esforços a mantenir el seu poder hegemònic arreu del territori català, on compta amb més de 3.000 regidors, davant l'embat dels republicans per prendre'ls aquest títol. 

En paral·lel, el PSC aspira a conservar els seus principals feus del famós cinturó roig, a la corona metropolitana, L'Hospitalet, Santa Coloma i Cornellà, on en anteriors eleccions Cs, d'una banda, i ERC i els comuns, de la contrària, li havien esgarrapat milers d'electors. I amb especial atenció a Tarragona i Lleida, les dues capitals de província on encara governen els socialistes. A la Paeria, després de moltes dècades, sense Àngel Ros. 

Els comuns arriben fragmentats a la cita. Tenen menys candidatures que fa quatre anys i en molts municipis s'hi presenten fracturats. El cas més extrem és Sabadell, s'hi voten fins a quatre llistes d'aquest espai. 

El PP segueix la tendència a la baixa i presenta la meitat de candidatures municipals que fa quatre anys. La gran esperança és Xavier García Albiol a Badalona. Mentrestant, el repte per a la CUP passa per resistir a les seves principals alcaldies: Berga i Sabadell. 

Comença el compte enrere. El 26-M ja està vist per sentència. Avui jutgen els catalans. El veredicte, a partir de les 20 h. La nit promet ser llarga.