El 22 de maig que ve, o Catalunya té nou president i nou Govern o hi haurà noves eleccions el 15 de juliol. El pla final del president a l’exili, Carles Puigdemont, és el nomenament d’un president i un Govern provisional, com ha explicat en exclusiva Marta Lasalas a El Nacional, fins que no sigui possible una altra cosa, és a dir, la restitució, o, el que és el mateix, la seva pròpia (re)elecció pel Parlament en tant que candidat amb més suports. A ningú no se li escapa que la jugada és extremadament complexa, però tampoc no hi ha ningú que hagi presentat una alternativa que permeti la quadratura del cercle: respectar el mandat de les urnes el 21-D —la majoria parlamentària independentista amb el diputat Puigdemont com a candidat a la presidència— i reobrir la Generalitat amb un president i un Govern, la qual cosa, teòricament, hauria de comportar l’aixecament del 155. I, no obstant això, el camí —que cada cop s’estreny més— continua sent incert. Per què?

D’entrada, perquè Puigdemont, pendent de la decisió final de la justícia alemanya, ha trencat amb el seu pla per establir un president i un govern provisionals, la (còmoda) dicotomia entre president/govern “efectiu” i “legítim” (és a dir, simbòlic, a l’exili), plantejada després del 21-D per ERC i el PDeCAT com a sortida pragmàtica a la situació. Amb el nomenament d’un president i un Govern “provisionals”, el president “efectiu” no seria un altre que Puigdemont. A ell correspondria la direcció política del Govern, mentre la gestió i execució del que es decideixi, per força, la durà a terme el president o presidenta nomenat pel Parlament, dins la “legalitat vigent”. El president de la República, per entendre’ns, tindrà l’acció d’or sobre la política del president de l’autonomia i el govern de la Generalitat. La qual cosa requereix en primer lloc d’algú que accepti les condicions, la “provisionalitat” del càrrec, i que ERC, el PDeCAT i els independents de JxCat, el nucli dur de Puigdemont, s’avinguin a materialitzar l’operació. No és cap secret que a les files de l'independentisme no tothom pensa de la mateixa manera sobre què s'ha de fer (el contrari seria un miracle i, a més, sospitós); però si republicans i pedecautes porten massa lluny la seva resistència als plans de Puigdemont, acabaran coincidint amb Soraya Sáenz de Santamaría. 

Amb el nomenament d’un president i un Govern “provisionals”, el president “efectiu” no seria un altre que Puigdemont

De tota manera, els dirigents independentistes que dubten sobre l’oportunitat de la fórmula, farien bé de llegir amb llums llargues l’anunci que, com qui no vol la cosa, va fer aquest diumenge el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo. Ningú no pot dubtar, assegura, que el 155 s’aixecarà de manera “automàtica” quan es produeixi la “restauració total de les institucions d’autogovern” a través de la investidura d’un president i el nomenament d’un Govern que compleixin tots els requisits “legals”. Però, atenció: el 155 es podrà continuar aplicant en el futur “focalitzadament, amb una cirurgia més fina, en funció de les necessitats que hi hagi”. No caldria, va precisar, “tornar a cessar tothom”. Està clar que, per als populars, l'autonomia que necessita Catalunya és la del Kurdistan turc.

Ara fa uns dies escoltava d’un exmembre del Govern de la Generalitat de JxSí que l’autonomia, tal com l’hem conegut, no tornarà. Les últimes paraules del virrei Millo  ho ratifiquen. El règim del “¡A por ellos!” i el 155 —la seva plasmació “constitucional”— no són un invent de l’independentisme sinó una estructura perfectament travada, articulada i amb vocació de permanència. Preparada, entre altres coses, per respondre als fracassos a l’exterior (euroordres) amb un enduriment del funcionament dels seus dispositius de control a l’interior (empresonaments). Una estructura dins la qual tot pot estar permès, no només la repressió de l’independentisme, com evidencia —o almenys aquesta és la inquietant tendència que dibuixa— la sentència de la Manada. Hi ha un fil negre que uneix els qui van decidir enviar la policia a atonyinar catalans l’1-O i la ignomínia del tribunal de Pamplona que, amb la benedicció de les més altes instàncies del poder judicial espanyol, ha decidit que la jove madrilenya no va ser violada pels seus cinc agressors. Espanya està començant a fer por a molts espanyols. 

L’independentisme no pot autoenganyar-se: el camp de joc en el qual se'l sotmet al #pressinginvestidura continua sent un camp de concentració amb guàrdies i torres de vigilància

També la delirant interlocutòria mitjançant la qual el jutge del Tribunal  Suprem Pablo Llarena va processar i reenviar a la presó mig Govern, on adverteix que el suposat cop d’Estat dels líders independentistes pot reactivar-se tan bon punt recuperin el control de la Generalitat, hauria de ser una guia per als qui acaronen la idea d’un (fals) retorn a la situació prèvia a la declaració d’independència del 27 d’octubre i el 155. Us imagineu les conseqüències que pot tenir aquesta tesi si Llarena esprem l'argument per als nous líders emergents de l'independentisme?

L’independentisme no pot autoenganyar-se: el camp de joc en el qual se'l sotmet al #pressinginvestidura continua sent un camp de concentració amb guàrdies i torres de vigilància. Per això Puigdemont l’encerta quan oposa la "provisionalitat” del possible nou president i Govern a l’assumpció d’una falsa “normalitat”. Això, o acceptar un país en què mentre Junqueras i els Jordis i la resta de membres de l'últim Govern són a la presó o a l’exili, Inés Arrimadas es passegi per la Feria de Abril de Santa Coloma de Gramenet amb vestit de farbalans vermell-Espanya i després clami contra els “supremacistes” i els “excloents” que no la voten.