Es podria dir que tot va començar a Andalusia, però el punt de partida inicial i final sempre ha estat Catalunya. És la que va portar Pedro Sánchez a convocar eleccions espanyoles pel 28 d’abril, per un polèmic relator que, de moment, ni hi és ni se l’espera. Justament aquest diàleg entre governs, que ni tan sols ha tingut temps de donar fruits materials en la resolució del conflicte, serà posat a prova a les urnes de tot l’Estat. No és el mateix decantar-se per una opció que per l’altra en aquest plebiscit quan en un dels dos bàndols hi ha l'extrema dreta. I amb el judici del procés en marxa.
La disjuntiva d’aquestes eleccions és clara: avançar o retrocedir, diàleg o involució, resolució del conflicte o enquistament. Dues opcions i dos blocs. El primer bloc és el de la moció de censura, una coalició caòtica que necessita de posicions valentes per avançar. Els partits independentistes no posaran el llistó tan baix com el juny passat. El segon bloc, el de les dretes de Colón, el del PP i Ciutadans que no van tenir problemes a blanquejar l’extrema dreta tan bon punt va irrompre al Parlament d’Andalusia. A diferència d'altres països europeus, on els partits de centre-dreta posen cordons sanitaris als ultres.
La triple aliança d’Andalusia, que va certificar-se en la fotografia de la plaça Colón, té molt clar el seu programa: aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola, desmantellament de l’Estat autonòmic, repressió judicial contra els dirigents independentistes, intervenció dels mitjans públics i l’escola en català, tallar les subvencions als partits sobiranistes i expulsar-los com a mínim del Congrés dels Diputats… La seva declaració d’intencions és molt precisa.
Un programa de govern que, de ser posat a la pràctica, no només no resoldria el conflicte, sinó que podria enquistar-lo encara més. Segons l'últim baròmetre del CEO, fins al 78,7% dels catalans està a favor del "dret a decidir el seu futur com a país votant en un referèndum" (inclou el 55,9% de votants del PSC, el 44,5% del PP i el 40,7% de Ciutadans). També segons el CEO, el 70,3% dels catalans no considera “just” l’empresonament i l’exili dels dirigents independentistes. Només el 15,1% dels ciutadans de Catalunya, segons aquesta enquesta, aproven l’aplicació de l’article 155. El 56,1% la suspèn.
Influència dels partits catalans?
Una incògnita per resoldre, en cas que a Pedro Sánchez li donin els números per continuar a la Moncloa, és si tornaran a ser decisius els vots dels partits independentistes catalans. El CIS d’aquesta setmana dibuixava dos escenaris. El primer, el del pacte amb Ciutadans. El segon, el de la reedició de la majoria de la moció de censura. Si tot li va bé al PSOE, en podria tenir prou amb Unidos Podemos o, com a molt, el PNB. En l’escenari menys optimista, tornaria a necessitar dels vots d’ERC i JxCat.
El conflicte català planarà sobre tota la campanya electoral espanyola i els líders espanyols s'hi deixaran veure. El qui més visitarà Catalunya serà Pedro Sánchez, que té previstos actes en quatre ciutats: Lleida, Tarragona, Badalona i Barcelona. Pablo Casado ho farà en dues ocasions, a Barcelona i Tarragona. Podemos visitarà també dos cops Barcelona, un amb Pablo Iglesias i l'altre amb Irene Montero. Albert Rivera només hi té un acte previst, a la capital catalana. Vox enviarà el seu secretari general, Javier Ortega Smith, a Tarragona.
Els presos polítics que seran caps de llista dels partits independentistes no podran fer campanya. Però és probable que després del 28-A calgui negociar amb ells.
Sánchez: la lliçó andalusa
Pedro Sánchez, candidat a la reelecció, no vol que li passi el mateix que a Susana Díaz a Andalusia: que els votants es quedin a casa. Per això, la seva campanya estarà centrada en la mobilització i la crida a la participació. I el seu target seran els indecisos. Fonts de la seva campanya remarquen la seva prioritat: el votant urbà i, més important encara, el votant indecís. Segons l'enquesta, són el primer partit a l'Estat espanyol, fins al 38%. Hi haurà un relat i un programa basats “en els mesos al govern i en els quatre anys que venen per davant”, en la seva agenda social interrompuda suposadament per les dretes i els independentistes. Aspira a governar en solitari, però de totes maneres haurà de baixar al fang a negociar.
Casado: reducció de danys
Pablo Casado sap que va a les eleccions del 28-A a perdre, però aspira a salvar mínimament els mobles. El CIS d’aquesta setmana pronostica una davallada d’una seixantena de diputats. El seu objectiu és, en primer lloc i més important, mantenir-se com el primer partit del bloc de la dreta. Segons fonts de la direcció de la seva campanya, la selecció dels actes de campanya té a veure amb allà on “és més important que quedi el missatge que Pablo Casado és el valor segur”. En aquest sentit, volen “explicar que la divisió del vot de la dreta és el que vol Sánchez” per continuar a la Moncloa.
Iglesias: paper secundari
La crisi sistemàtica del món Podemos serà el gran llast de Pablo Iglesias, que sembla condemnat a adoptar un rol secundari, subaltern. El seu relat anirà en aquest sentit: si no fos per ells, Pedro Sánchez no hauria arribat tan lluny en determinades qüestions socials; si els votes, podran influenciar encara més la seva agenda de govern. La gran majoria dels seus actes tindran lloc a l'Espanya perifèrica, des de Catalunya i el País Valencià fins a Galícia i Euskadi.
Rivera: entre Macron i Abascal
Albert Rivera està desubicat. Mentre a les eleccions europees vol anar amb el partit liberal d’Emmanuel Macron, a Andalusia arriba al poder amb els vots de l’extrema dreta i ja s’està oferint cada dia de precampanya a Casado per repetir la fórmula. Per ara, no volen saber res de Sánchez, a qui mantenen el cordó sanitari, malgrat que és una de les possibles alternatives dibuixades pel CIS. Malgrat les diferències personals, amb ell s’ha emportat Inés Arrimadas, el seu actiu més important. O sobreviuen tots dos o moren tots dos. No es coneix tota la seva agenda de campanya, però sí que passarà la setmana santa a Andalusia i que aquest diumenge provarà de repetir un Altsasu a la localitat basca d’Errenteria.
Abascal: actor revelació
El Vox de Santiago Abascal és, sens dubte, l’actor revelació d’aquestes eleccions. Mai un partit extraparlamentari havia atret tant els focus mediàtics. Fins i tot el seu candidat estarà present en el debat a cinc del dia de Sant Jordi a LaSexta i Antena 3. La seva primera victòria ha estat marcar l’agenda, amb debats que ni existien a l’Estat espanyol, com el de les armes. La incògnita serà veure quin percentatge de vot ocult tenen. L'extrema dreta ressuscita amb entitat pròpia.