Darrere de la impactant xifra de 600 investigats per les manifestacions postsentència, s’hi amaguen noms i cares. Persones. La seva situació, però, no és mediàtica com la dels polítics represaliats. No són personatges públics i, com passa sovint, l'invisibilitat acaba provocant l'oblit. Per això a El Nacional, coincidint amb els quatre mesos de les protestes i reactivació de les citacions arran de les protestes, hem parlat amb alguns d'ells per donar a conèixer la seva història.

"Va sortir en solidaritat amb Catalunya i no ha tornat a casa”

Un dels casos més flagrants és el del Dani Gallardo, un jove de 22 anys de Cadis resident a Madrid, que el 16 d’octubre va decidir sortir al carrer en veure com “apallissaven la gent a Catalunya”, en “solidaritat” amb ells, i ja no va tornar. Des d’aleshores està empresonat al centre penitenciari d’Alcalá Meco. Li han denegat fins a dues vegades la llibertat i, tot i que seguirà presentant recursos i lluitant, ja s’ha fet la idea que “s’hi quedarà durant bastant temps, almenys fins que se celebri el judici”. Se l’acusa de resistència i atemptat contra l’autoritat, a més de desordres públics. Aquell 16 d’octubre havia sortit a manifestar-se amb la seva amiga Elsa, que havia anat uns dies a Madrid a visitar-lo. Eren a la Puerta del Sol, al centre de la capital madrilenya, envoltats de banderes republicanes i cridant proclames antirepressives, quan van començar les càrregues. Com passa sovint en aquests casos, tot d’una comença el caos, les corredisses, els cops de porra… i l’Elsa cau a terra. Un policia la va començar a colpejar per darrere –li van deixar grans blaus a les cames– i ell, que estava a pocs metres, s’hi va acotar i va intentar aturar la pallissa. Tots dos van acabar detinguts. La primera nit la van passar junts en dependències policials. Ella va acabar sortint en llibertat. Ell no va tenir la mateixa sort: presó provisional, va ser el veredicte. Segons el policia, el Dani anava armat amb un pal amb dos claus a la punta i va causar lesions a l’agent. 

L’Alejandra, integrant del Moviment Antirepressiu de Madrid, denuncia en conversa amb El Nacional que el cas està “ple de contradiccions” –mai s’ha arribat a trobar el pal amb els claus–. A més, assegura que el policia no té “cap seqüela” i que no es compleix “cap dels requisits” per haver de mantenir-se a presó. No té antecedents penals ni motius que facin pensar que podria fugir. Malgrat tot, l’Alejandra, que coneix bé el Dani i que l’ha pogut anar a veure'l a la presó, assegura que està “bé” i “fort”. “Sap que l’Estat busca destruir-lo i desmobilitzar els joves. Sap que es busca desmoralitzar-lo, però de moment no ho han aconseguit”, afegeix. El Dani ve d’un entorn “obrer mobilitzat”, tot i que no havia format mai part de “cap organització”. L’Alejandra, però, assegura que ho té clar: “quan surti de la presó no es quedarà a casa”.

Manifestació Madrid - ACN
ACN

"Per la justícia, el joves són culpables que les seves famílies visquin fora de Catalunya"

El cas del Dani, però, no és únic. A Catalunya encara hi ha cinc persones en presó provisional i dos més que han estat deportades al Marroc. L'Ibrahim Afkir, en Charaf Fadlaoui i en Mouschine fa més de 100 dies que són empresonats al centre penitenciari Puig de les Basses, a Figueres. Tots tres tenen arrels al Marroc, igual que en Mohamed, que és al Centre d'Internament de la Zona Franca, i que podria ser expulsat abans del judici. Dos joves més ja van ser deportats després de les protestes, sense dret a defensar-se. L'últim empresonat a Catalunya és en Charles Adrew Pittman, un jove d'origen americà a qui la Guàrdia Urbana va detenir el 18 d'octubre en plena vaga general. Actualment és a Brians I. Dels 200 detinguts que hi va haver durant les manifestacions postsentència només ells continuen a la presó. La resta de joves que van ser detinguts per fets similars però que no són racialitzats estan a hores d'ara en situació de llibertat.

És el que denuncien des del Grup de Suport a l'Ibrahim i en Sharaf, que hi veuen un cas clar de "racisme", ja que la justificació sobre el seu ingrés provisional a la presó és "la falta d'arrelament". "Sembla que per a l'administració de justícia, els joves són culpables que les seves famílies visquin fora de Catalunya i que es trobin en una situació administrativa de no nacionalitat", lamenten des d'aquest col·lectiu. A més, consideren que darrere la causa hi ha discurs interessat i que se'ls imputen uns fets sobredimensionats. Segons asseguren, cap dels dos joves van participar en les mobilitzacions contra la sentència i eren lluny del lloc dels fets que els imputen. Per això, consideren que la detenció va ser arbitrària i exigeixen al Govern de la Generalitat que es retiri del cas, on exerceix d'acusació particular.

"No ho hauria imaginat mai, a la meva edat"

Més enllà dels empresonaments, hi ha centenars de catalans investigats per fets relacionats amb aquestes protestes. Gent de totes les edats, d'arreu del territori català que havien sortit al carrer per denunciar el que consideren una situació injusta.

Sovint associem les protestes postsentència amb una reivindicació d’una única generació, però no sempre és així. El cas d’una veïna de Campdevànol desmenteix que la indignació per la condemna als líders independentistes hagi estat protagonitzada només per joves. Té 75 anys i la convicció ferma que cal desplaçar-se on sigui necessari per visibilitzar la incomoditat. Quan la Guàrdia Civil va trucar la porta de casa seva per lliurar-li la citació per anar a declarar pel tall de Tsunami Democràtic sortia de la dutxa i els va rebre amb barnús. “Deixin-me vestir i ara estic per vosaltres”, els va demanar. Els agents li van demanar que els facilités la feina i ella els va proporcionar dades com el número de telèfon. “Tot va ser diplomàtic perquè ells venien a fer la seva feina, però jo els vaig deixar clar que també havia fet la meva”, explica en aquest mitjà. La testimoni va anar a declarar al jutjat d’instrucció de guàrdia de Girona el passat 21 de febrer, juntament amb una desena més de ripollesos. Destaca que la policia va deixar-li triar el dia, ja que el seu fill l’havia d’acompanyar. Es va acollir al dret a no declarar, cosa que li fa pensar que serà citada aviat a judici. Seguint les instruccions de Tsunami Democràtic, l’11 de novembre va tallar amb el seu vehicle l’AP-7 al Pertús. De bon matí ja era a la zona catalana de la frontera, prop de l’escenari que s’hi va muntar. Van passar-hi la nit i a primera hora de l’endemà la Guàrdia Civil els va desallotjar. “Amenaçant amb una porra ens van obligar a entrar al cotxe”, recorda. Els agents van identificar-la tant a ella com al vehicle i li van donar l’opció d’abandonar el tall per propi peu per no ser detinguda. Així ho va fer. Ja a zona catalana, els Mossos van tornar a prendre-li les dades. Assegura no tenir por, però viure un procés judicial no s’ho “hauria imaginat mai, a la meva edat”. 

tall Jonquera Tsunami manifestants Mossos   Mireia Comas
Mireia Comas

"No vaig a declarar perquè no m’espanten les intimidacions"

Va rebre la citació 9 dies abans que se la cités a declarar a la comissaria de la Guàrdia Civil a Sant Andreu de la Barca. Va haver de prendre una decisió amb el temps just, però va decidir no anar a declarar. Abans s’havia assessorat de les conseqüències que això pot tenir. Pot ser detinguda per portar-la a declarar, el jutge pot demanar que vagi a declarar directament amb ell per propi peu o el mateix jutge pot ordenar a la Guàrdia Civil que la torni a citar. No presentar-se a la citació respon a la convicció que existeix una estratègia repressiva contra l’independentisme. “No reconec la legitimitat de la Guàrdia Civil ni de què m’estan acusant”, ha argumentat en aquest diari. “La manera que tenim de donar la volta a la situació, de demostrar que no ens espanten aquestes intimidacions és no anar a declarar”, diu. La seva acció reivindicativa va ser aturar el trànsit en el tall a l’AP-7 convocat per Tsunami Democràtic per protestar contra la sentència. “No vaig fer cap piquet, ni una foguera per escalfar-me”, reconeix. Defineix l’ambient de l’acció a la Jonquera com una “sensació generalitzada de solidaritat cap a la causa”. La matinada del segon dia, el 12 de novembre, es va despertar dins el cotxe veient com un agent de la Guàrdia Civil s’hi abraonava. “Em van identificar però la por a la repressió no ens ha d’aturar perquè el conflicte hi és”. Des que va fer pública la seva decisió, la testimoni ha rebut missatges de suport i fins i tot abraçades al carrer. “Això em reconforta i corrobora que no anar a declarar és una bona opció”, apunta. 

"Resto a l’espera de judici"

Un activista de les Terres de l’Ebre va acudir a la cita al jutjat d’Amposta però es va negar a declarar el 18 de febrer. Estava citat pel tall de la AP-7 i la N-320 a l’Ampolla el 17 d’octubre de l’any passat i investigat per delictes de desordres públics, danys i contra la seguretat en el trànsit. El testimoni explica que els agents no li van demanar cap mena d’identificació, simplement el van reconèixer i van apuntar el seu nom. En sortir del jutjat el passat 18 de febrer, els Mossos el van tornar a identificar amb l’argument que havia organitzat una concentració de suport a les portes de l’edifici sense haver-ho avisat. Ara resta a l'espera de judici i preveu que en uns mesos arribarà la petició de condemna i la data de celebració.