Pedro Ignacio Altamirano (Màlaga, 1957), escriptor i editor, és el fundador de l'Assemblea Nacional Andalusa (ANA), organització que té per objectiu la independència d'Andalusia. En aquesta entrevista, Altamirano ens explica quina és la situació actual del nacionalisme andalús, proposa una estratègia unitària per a tots els "republicans" a Espanya i exposa la que creu que és la solució a la "paràlisi" que viu la política a Catalunya.

A Andalusia vostès defensen la independència per molts motius: econòmics, polítics... però també denuncien un "genocidi cultural". De què es tracta?
El que s'ha fet és suprimir la història i la cultura d'Andalusia i tot el que som els andalusos amb l'objectiu d'espanyolitzar la societat. El grau de supressió de la cultura és tal que són molts els andalusos que parlen de genocidi cultural per parlar del succeït al país. Les mofes que hem rebut per parlar de l'existència dels Països Andalusos, els quals existeixen a nivell cultural per diverses raons lingüístiques com seria la parla amb la hac aspirada, ens indica el grau de desconeixement i incultura que hi ha respecte al tema. Estem parlant que la parla andalusa s'ha imposat per les raons que siguin en una determinada zona, que va més enllà de la península, ja que també es va imposar a Amèrica.

D'altra banda tenim el problema d'educació. És molt greu que els nens andalusos no coneguin la història d'Andalusia. Som l'únic poble que no coneixem ni parlem dels nostres grans pensadors: Averroes, Ibn Battuta, Ibn Gabirol, entre d'altres. Tampoc no podem pronunciar els seus noms, perquè ens van segrestar la llengua. És de tal magnitud el desconeixement de la nostra història a Andalusia que no podem qualificar-lo com cap altra cosa que no sigui un genocidi cultural. I el responsable d'això és el PSOE d'Andalusia, que són els que porten governant la nació des de la Transició.

El sentiment andalús va tenir més força en altres èpoques com la II República?
I tant! Només et donaré un nom: Federico García Lorca. I no ens oblidem de tots els poetes de la generació del 27. El primer concurs de cante jondo [celebrat a Granada el 1922], que va posar de relleu tota la cultura andalusa. Manuel de Falla [compositor nascut a Cadis el 1876], amb el nacionalisme andalús en la seva música.

A nivell polític, quan s'estava component l'Estatut d'Autonomia d'Andalusia el 1936, hi va haver delegats de Badajoz i Múrcia que volien pertànyer a Andalusia. I Blas Infante [considerat l'ideòleg de l'andalusisme] viatjava a aquests territoris per gestionar la seva incorporació. Això no es va poder dur a terme finalment perquè abans va venir un home baixet amb bigoti que es deia Franco i va acabar amb tot. Sinó, la Junta d'Andalusia avui comptaria amb les províncies de Múrcia i de Badajoz. I la nostra nació seria completament diferent si el Franquisme i després el PSOE no hagués esborrat tots els trets nacionals i culturals d'Andalusia.

La presidenta de la Junta, Susana Díaz, va avançar les eleccions per al proper 2 de desembre. Com arriba a aquests comicis el nacionalisme andalús?
Aquestes eleccions ens han agafat a contrapeu perquè el PSOE sempre ha gestionat molt bé els tempos. No hem tingut temps per formar tot el que teníem pendent. Així que l'executiva de la coalició Andalusia en Marxa -moviment que agrupa tots els partits andalusistes- ha decidit que no es presentarà a aquestes eleccions. Creiem que aquests comicis no són els nostres, no són els del nacionalisme andalús. Les nostres eleccions seran les d'aquí a quatre anys. El nostre projecte és a llarg termini i volem ser seriosos i responsables i transmetre-li al poble andalús que no farem les coses de pressa i corrent i de qualsevol manera. Cal entendre que l'andalusisme porta sense existir gairebé 40 anys, amb l'excepció d'algun moment de brillantor del Partit Andalusista. Per tant, no podem intentar arribar a les institucions de la nit al dia. És impossible, i més amb un PSOE omnipotent que et tapa contínuament. Un bon exemple d'això és que Canal Sur no ens ha dedicat ni un segon, mai.

Quines accions es duran a terme durant la pròxima legislatura en la qual no tindran representació en el Parlament andalús?
La nostra situació és com un iceberg. El nacionalisme andalús, a nivell electoral, és encara la punta d'aquest iceberg. No es veu, o es veu molt poc, però sota hi ha moltíssima gent que està donant suport al projecte i, sobretot, moltíssimes forces polítiques que estan començant a sumar forces. La nostra coalició ja compta amb set forces, i algunes d'elles són el Partit dels Treballadors Andalús, el Partit Comunista del Poble Andalús, el Partit Musulmà... Aquesta suma de petites forces ja comença a ser una força considerable. Així que hem de ser pacients i pensar en les eleccions de dins de quatre anys, i que abans n'hi haurà unes de municipals on ja tindrem més força i que ens poden servir per impulsar-nos de cara a les eleccions que vinguin.

L'únic Estatut preparat per fer una reforma federal de la Constitució espanyola és l'andalús

Si alguna vegada el nacionalisme andalús arribés al poder a Andalusia, el primer pas cap a la independència seria començar a negociar un referèndum amb Espanya?
En aquest aspecte cal tenir clar que els andalusos tenim una cosa anticipada ja. Nosaltres ja vam fer un referèndum el 28 de febrer de 1980 i ja som un subjecte federal, un subjecte polític. L'únic Estatut preparat per fer una reforma federal de la Constitució espanyola és l'andalús. El plantejament d'Andalusia a una hipotètica independència és completament diferent al cas català. Nosaltres ja hem fet un pas que Catalunya no ha fet. La negociació amb l'Estat seria una renegociació sobre quin tipus d'implicació té Andalusia amb Espanya. Perquè el nostre Estatut ja reconeix Andalusia com una nacionalitat històrica vinculada a l'Estat espanyol a través de la Constitució de 1978. Així que el nostre camí cap a la independència és completament diferent al que ha fet Catalunya.

Però igualment aquest camí cap a la independència hauria de passar per un referèndum?
Tot ha d'acabar passant per un referèndum, per preguntar al poble què és el que vol. Això és la democràcia. I això és del que no s'assabenta l'Estat espanyol.

Amb un govern amb Pedro Sánchez, Pablo Casado o Albert Rivera, creu que es podria aconseguir aquest referèndum? Encara que hi hagi aquest reconeixement de la nacionalitat històrica d'Andalusia al seu Estatut d'Autonomia...
Amb un Govern espanyol a les mans de Sánchez, Casado o Rivera caldria conformar-se amb què no et posin a la presó. Per això crec que hi ha una feina prèvia a fer en la qual hi hauria d'estar implicats tots els demòcrates de l'Estat espanyol. I és que caldria sumar forces des de totes parts de l'Estat per impedir un Govern amb aquests dirigents i per forçar l'Estat a modificar aquells articles de la Constitució que ens permetin fer un referèndum. Sempre dic que aquí no hi haurà cap independència si abans els republicans no ens posem d'acord en treballar junts. L'ideal seria crear una llista comuna per a les pròximes eleccions europees i espanyoles a fi d'aconseguir el màxim nombre de diputats republicans. Perquè si anem tots pel nostre costat, al final guanya el centralisme. Aquest exercici de solidaritat i de confederalisme ja s'hauria d'estar parlant i negociant. Les pròximes europees serien la primera oportunitat per dur a terme aquesta aliança.

Amb un Govern espanyol a les mans de Sánchez, Casado o Rivera caldria conformar-se amb què no et posin a la presó

En aquestes llistes també hi hauria de ser Podemos?
Per a això Podemos primer ha d'aclarir-se. Ha de pensar què vol ser de gran. En un territori diu una cosa i en un altre en diu una altra. Pablo Iglesias sempre parla de Catalunya, Euskadi i Galícia com les nacionalitats històriques, i sempre s'oblida d'Andalusia. I quan ve per aquí també suma la nostra nació com una de les històriques. Quan s'aclareixin en aquest aspecte i en quin model d'Estat volen, pot ser que es pugui començar a parlar amb ells.

I si les forces republicanes tan sols sumessin a les nacions històriques, però a la resta d'Espanya hi continués havent majoria del PP, Cs i PSOE, quin seria el següent pas del republicanisme?
Per això parlo d'aquest primer pas en les eleccions europees. També s'ha de tenir en compte que el sistema electoral és molt injust perquè els bascos amb 160.000 vots tenen sis diputats en el Congrés i l'andalusisme amb 250.000 no en té cap. En les europees, amb el sistema que hi ha de circumscripció única, aquests 250.000 vots et donen dos diputats. Sumant totes les forces republicanes a Europa aconseguiríem una representació progressista molt considerable de les forces que aposten per la transformació de l'Estat espanyol. I això és una cosa que seria molt visible al Parlament Europeu.

Qui aniria exactament en aquesta llista?
Tots els que volguessin: republicans catalans, bascos, andalusos, gallecs, canaris... Amb això es podria aconseguir una visualització a nivell internacional bastant potent que seria millor que anant tots per separat. I, en tot cas, es podria començar a parlar des d'Europa de constituir Espanya com un estat confederal en el qual cadascun dels participants cedís aquella part de sobirania que volgués.

Pablo Iglesias sempre parla de Catalunya, Euskadi i Galícia com les nacionalitats històriques, i sempre s'oblida d'Andalusia

En aquest Estat Confederal espanyol, quines competències mai no cediria el Partit Nacionalista Andalús?
Justícia, Interior, Cultura i Educació. En qüestions com Infraestructures es podrien negociar projectes interterritorials com és el Corredor Mediterrani. La clau de l'assumpte és que cada territori cedeixi el que vulgui. És un nou model d'entendre les relacions entre territoris i persones. La idea és que compartim aquelles coses que vulguem i no les que ens obliguin. És un model del segle XXI perquè els nostres fills i els nostres néts puguin viure en un estat democràtic. La societat espanyola és prou madura com per avançar cap aquest model d'estat. I això, la classe dirigent centralista ho sap, i per això té tanta por de les urnes i quan algú organitza un referèndum, o canta un rap que és una crítica al Cap de l'Estat, la resposta és la presó. En aquesta situació és molt difícil progressar i per aquesta raó és tan important la unitat de tots els republicans.

Respecte a Catalunya, quin creu que és el principal problema que té l'independentisme català?
Seré molt clar i sincer: no es pot jugar amb el poble. No es pot treure a la gent al carrer i prometre'ls la independència i que després no passi res. Tinc molt contacte amb la gent a Catalunya perquè vaig molt per allà i sé que la gent està molt defraudada. El poble de Catalunya es mereix que se li doni una explicació. Si té alguna cosa el poble català és que estima molt el seu país i és capaç d'acceptar la realitat, però aquesta ha de ser explicada. I en aquest aspecte s'està fallant. Al poble català se li ha d'explicar què s'està fent, què s'està negociant, què es farà, si se segueix endavant, si no es pot i per què; i si cal esperar a una reforma constitucional, cal deixar-ho clar. El que no es pot estar és organitzant una Diada, que va ser espectacular, i que després la gent se'n vagi a casa preguntant-se que per a què va servir. Avui les revolucions no necessiten morts, i la violència no és admissible. Però sí que requereixen sacrificis personals i polítics. No podem paralitzar un país perquè un senyor sigui fora o sigui a la presó, amb tot el respecte a l'Oriol Junqueras, a qui li envio molts ànims. Perquè l'objectiu ha de ser Catalunya, ha de ser la República. I els sacrificis són personals, i si no estem disposats a assumir-los no s'arribarà enlloc. Resumint, el poble català necessita que se li expliqui què està passant, quin és el full de ruta i que es governi el país, que no s'està governant.

El poble de Catalunya es mereix que se li doni una explicació

Dels dos fulls de ruta que sembla que es plantegen ara: un és la de negociar amb el Govern d'Espanya un referèndum d'autodeterminació plantejada per JxCat i ERC; i l'altra és la de la desobediència impulsada per la CUP. Quina és la millor opció?
La solució és molt fàcil, són les urnes. Deixar el poble català que decideixi si vol ser independent o no. I és molt fàcil, es pot fer amb unes eleccions autonòmiques.

Però molta gent defensa que ja es va votar l'1-O i que ara cal implementar els resultats, que és crear la República catalana.
I com s'implementa això?

La CUP defensa que el camí és la desobediència.
Per a mi, sincerament, la solució és tornar a anar a eleccions. I que cada partit proposi quina és la solució per a Catalunya. Fins i tot des de l'independentisme els partits poden presentar les seves diferents opcions: els que volen la desobediència i la DUI i els que volen continuar negociant amb l'Estat. Que s'exposin els programes i les idees i que la gent voti.

Abordant el tema de l'exili, veu útil la feina que estan fent Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Bèlgica?
Sens dubte, perquè estan mantenint viva la flama i mantenen visible el problema de Catalunya. És una tasca molt important, encara que evidentment desitgem que tots puguin tornar a les seves cases com més aviat millor. Tanmateix, això no ha d'impedir el treball parlamentari que crec que s'hauria de reactivar ja mitjançant iniciatives parlamentàries.