La imatge del seu pare durant el cop d’estat del 23 de febrer del 1981 ha passat a la història d’Espanya. Amb el tinent coronel colpista Antonio Tejero disparant trets al sostre de l’hemicicle al crit de “al suelo todo el mundo”, l’expresident Adolfo Suárez va plantar-los cara. Quan tots els diputats ja eren a terra, el primer president de la democràcia, el successor del franquisme, va encarar-se la als qui volien reimplantar una dictadura. “La meva única idea durant els primers moments del cop va ser mantenir la dignitat del president del Govern d’Espanya. La dignitat de la democràcia (…) Si em mataven havia de ser cara a cara”, va explicar ell mateix anys més tard.
Al final, però, és el fill qui mata el pare, en termes polítics. Adolfo Suárez Illana (Madrid, 1964), número dos de Pablo Casado a les eleccions espanyoles del 28-A, li esmena completament la pàgina. La setmana passada va arribar a assegurar que veia “més pervers” el referèndum de l’1-O que el cop d’Estat real del 23-F. Ho va intentar justificar assegurant que l’1-O “el van donar persones escollides pel poble”. De tenir, sembla no tenir respecte ni pel paper que els llibres d’història espanyols han donat al seu pare.
Durant la precampanya, després de ser presentat com a número dos de Casado, ja les ha dit de l'alçada d'un campanar. Per exemple, sobre l'avortament. Primer va dir que aquesta ja era una pràctica dels "neardentals", que arrencaven el cap als seus fills. I després va advertir sobre la legislació a Nova York, que segons ell permetia l'avortament fins i tot després del naixement del nadó. Poques hores després va veure's obligat a rectificar després de suposadament parlar amb un despatx d'advocats de la ciutat nord-americana, segons va justificar. Ningú no li havia dit que Casado volia evitar aquest dossier, i menys abordar-lo d'aquesta manera.
Ja en una visita a Barcelona durant la campanya del 21-D, el desembre del 2017, feia comparacions peculiars entre el llegat del seu pare i el procés. “El meu pare no va ser un president democràtic, el van escollir a dit. Curiosament, i tenint en compte tota una bateria de lleis franquistes, ni tan sols va permetre’s violar cap d’aquestes en aquell camí cap a la democràcia”, relatava. I insistia: “Vam arribar a la democràcia sense trencar cap llei. Ni tan sols una llei franquista havia de ser trencada”.
Va trigar només 19 dies a abandonar la política després de ser derrotat per José Bono a Castella-La Manxa
Fracàs estrepitós en política
Suárez Illana no és nou en aquest món, però de l’únic intent seriós en va sortir molt escaldat. A diferència del seu pare, que va aconseguir guanyar unes eleccions democràtiques malgrat ser el “fill” polític del dictador, el fill de Suárez només coneix la derrota en política. És el que li va passar el 2003, quan va ser el cap de llista del PP a les eleccions autonòmiques de Castella-La Manxa. Va ser derrotat per golejada pel després ministre socialista José Bono. No va arribar ni a recollir l’acta de diputat. Al cap de 19 dies de les eleccions, va retirar-se.
Quan va acceptar l'encàrrec d'encapçalar aquesta candidatura, l'única de la qual havia format part fins ara, feia tan sols un any que estava afiliat al PP. Però va ser donar-se d'alta i que José María Aznar l'inclogués al Comitè Executiu del partit. Era la gran aposta del líder de la dreta espanyolista.
La campanya també va estar marcades per declaracions fora de lloc i pel malestar intern dins del partit amb un candidat “paracaigudista”. Tot indicava que havia de ser el llavors alcalde de Toledo, José Manuel Molina, però Madrid va imposar-los com a cap de llista. Era un jove advocat l’únic mèrit del qual era dir-se Adolfo de nom i Suárez de cognom. Ni tan sols coneixia el terreny. El resultat, previsible: el socialista Bono va arrasar amb el 58,61% dels vots, mentre el fill de l’expresident va haver de conformar-se amb el 37,16% dels escrutinis.
Molt sovint, el nom no fa la cosa. Mentre Adolfo Suárez pare va passar de ser el nomenat a dit pel dictador a una de les figures clau de la Transició, aconseguint guanyar a unes eleccions amb la moderada UCD, Adolfo Suárez fill s'ha convertit en el referent de la dreta espanyolista més dura, condemnada al fracàs. Primer sota la benedicció de José María Aznar i ara com a aposta personal de Pablo Casado.