Pawel Adamowicz va ser alcalde de Gdansk, bressol del sindicat Solidarnosc, durant 21 anys, fins que va morir apunyalat diumenge quan participava en un acte benèfic que es fa tradicionalment després de Nadal. L’alcalde era de Plataforma Cívica, el partit liberal al qual pertany Donald Tusk, actual president del Consell Europeu, i ara superat pels conservadors de Llei i Justícia de Lech Kaczynski. Milers de persones es van reunir en silenci al centre històric per protestar contra els missatges d’odi. L’alcalde va ser víctima d’un boig, però molts polonesos pensen que també ho ha estat de l’assenyalament de les organitzacions nacionalistes aliades del govern. Aquesta és una notícia que en els temps en què importa més el safareig que el fons de les coses ha passat més desapercebuda del que hauria, perquè porta implícit un avís per a navegants, ara que un fantasma recorre Europa i ha entrat a Espanya per Andalusia. Però alerta, perquè l’assenyalament el practiquen a Espanya mitjans de comunicació i polítics convencionals des de l’”a por ellos”, primer contra independentistes, abans contra podemites, i ara també contra feministes, el col·lectiu LGTBI i els immigrants.

Vivim temps de trumpisme, però també temps en què el poder ja no és el poder. Ja no és per sempre ni el que era

A vegades cal deixar de mirar-se el melic i aixecar la vista cap a les pàgines d’internacional. S’entenen millor les amenaces. I els dubtes. I, fins i tot, les solucions. Bona part del sobiranisme va aplaudir David Cameron quan va pactar el referèndum d’Escòcia. I el va guanyar, per cert. La via Cameron o la via escocesa, reivindicava l’independentisme. Després, Cameron va caure en desgràcia perquè va voler tornar a guanyar una batalla política, aquest cop contra els euroescèptics, amb un referèndum de permanència o sortida de la UE que va perdre. Inconscient, li van dir. No va ser capaç de llegir els nous temps, els de la indignació alimentada pel populisme. Però, al final, es va comportar com un demòcrata. Ell i Theresa May. Brexit means Brexit. La primera ministra no se n’acaba de sortir. Però de la situació en pot sortir una solució que cal apuntar de nou: un altre referèndum sobre el Brexit. La solució, un cop més, és votar. O reiterar el Brexit o canviar d’opinió. O, fins i tot, posar l’acord de May amb la UE que el Parlament de Westminster li ha tombat, a escrutini dels britànics. Aquesta és la via també per a Catalunya. Que serveix pels que consideren que el referèndum ja es va fer. I pels que consideren que no. Es pot votar reiterar la independència o es pot votar un acord. Es tracta de posar imaginació i buscar una solució política. Per a Catalunya, però també per Espanya. Votar, votar i votar. No hi ha cap més sortida.

Tot això, però, no es pot fer amb una vida política condicionada per irresponsables que atien l’odi. S’ha d’imposar un altre tipus de discurs, una altra manera de fer política. Que existeix. Igual que a Polònia hi ha Tusk o la ultradreta o als Estats Units hi ha Donald Trump però també Alexandria Ocasio-Cortez, que ja es va fer cèlebre a les eleccions de mig mandat, però a qui els atacs del trumpisme han llançat a l’estrellat internacional atacant-la pels seus balls d’universitaria. Com si l’alegria estés renyida amb les conviccions. Ocasio-Cortez ha enamorat pels seus balls i el seu estil, però el fons que ens ha d’importar és el seu feminisme i la seva lluita a favor d’una educació i una sanitat universal. Vivim temps de trumpisme, però també temps en què el poder ja no és el poder. Ja no és per sempre ni el que era. És temps també en què dones com Ocasio-Cortez poden irrompre en la política americana. I la bona notícia és que d’Ocasio-Cortez també n’hi ha a Espanya. I també n’hi ha a Catalunya.