El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix el catalanisme de tres maneres diferents. La primera fa referència simplement a una forma d’expressió catalana usada en una altra llengua. La segona ens interessa més: "devoció a les característiques i als interessos nacionals catalans". La tercera és més precisa: "el moviment que defensa el reconeixement polític de Catalunya". Les Bases de Manresa del 1892 es consideren l’inici d’aquest pensament, si bé des del punt de vista conservador i sense perdre de vista que la Renaixença és el punt de partida cultural. I que, com deia Joan Fuster, hi ha catalanistes perquè hi ha espanyolistes i això ens porta, com a mínim, al 1714. Sigui com sigui, els fets d’octubre, encara a mig digerir, estan començant a generar molta tesi doctrinal i ja hi ha qui anuncia que el catalanisme, entès també com la manera de contribuir a la construcció d’Espanya, ha mort. I aquesta és la pregunta: el catalanisme ha mort? La resposta és òbviament que no, ja que hi ha molts partits que en reclamen l’herència, començant per les restes del naufragi de l’antiga CiU i pel PSC.

Al llibre-entrevista que Àngels Barceló ha fet amb Joan Tardà i Xavier Domènech, l’exlíder dels Comuns hi critica els qui deien que l’independentisme seria la mort del catalanisme perquè el confonien amb el pujolisme. Hi ha altres autors com Joan Manuel Tresserras que parlen de “republicanisme” o Jordi Graupera que diu obertament que sí, que el catalanisme ha mort. Però Domènech creu que això seria fer un mal favor a Catalunya. Ho diu, i és així, perquè hi ha sectors del país que s’han sentit agredits pel procés independentista i que això els pot portar ―ho va fer a les eleccions que va guanyar Ciutadans el 21-D del 2017― a rebutjar consensos bàsics que feien possible que el catalanisme fos majoritari o, com a mínim, una minoria determinant al país.

Si tu no coneixes o no entens el teu país, la reacció dels votants pot ser imprevisible

Ara hi ha partits ―des del PSC a Lliures― que volen ser herència del vell catalanisme. De fet, el catalanisme (o el catalanisme no independentista) pot guanyar les properes eleccions espanyoles a Catalunya. Per tant, el catalanisme no ha mort. Una altra cosa és que tingui raó Joan Tardà i que considerem que de catalanisme n’hi ha d’independentista, de confederalista, de federalista, d’autonomista o de regionalista. I que el que estigui en joc ara sigui veure quin s’imposa, no com a partit, sinó com a vector principal. Potser Tresserras, Graupera o qui sigui que teoritza la mort del catalanisme, en el fons volen dir que, com aquells que el volien refundar, hi ha una pugna per imposar un catalanisme amb un altre mínim comú denominador: el dret a decidir, entès com a votar per resoldre l’encaix de Catalunya, no necessàriament sobre la independència, però sí entenent Catalunya com a subjecte polític, més enllà d’un concepte de nació, estil, fet diferencial. Aquest seria el valor real de l’1-O i la manera de reconciliar un país que, si bé no està fracturat, sí que ha viscut tensions.

Es veurà aviat com molts ciutadans que van votar Ciutadans perquè es van sentir ofesos pel procés, tornen al catalanisme. Però això només serà possible en la mesura que els independentistes revisin la seva estratègia per poder fer allò d’eixamplar la base, no per guanyar un referèndum, sinó per tenir un país cohesionat. Cal aprendre dels errors, com n’han d’aprendre els no independentistes i l’Estat. La solució, o normalització, de l’actual situació política, amb presos i exiliats, va per a llarg i només pot passar per admetre errors a banda i banda i demanar disculpes als ofesos a banda i banda, si cal. Cal temps, però la solució passa per aquí. I els presos i exiliats no poden ser obstacle, sinó part de la solució.

No pot ser que els polítics de Barcelona i els polítics de Madrid no entenguin o no coneguin el seu propi país. O els seus propis països. El que va passar a l’octubre ho ha de facilitar. És imprescindible. Ho estem veient a l’actual campanya de les eleccions espanyoles. Si tu no coneixes o no entens el teu país, la reacció dels votants pot ser imprevisible. Ciutadans, que és una esmena a la totalitat del catalanisme, va guanyar les eleccions a Catalunya, perquè uns polítics no van entendre el seu país. L’independentisme va sumar majoria perquè uns polítics no van entendre el seu país. Com Vox s’aprofita dels qui no entenen el seu propi país. L’advocada Pastora Filigrana explica que l’esquerra ha menystingut la cultura andalusa, l’andalús comú, i Vox se’n va apropiar. Vox és la reacció al feminisme i a la immigració (i a l’independentisme), d’acord, però també a l’oblit del ciutadà comú, com ja vam veure als Estats Units o al Regne Unit. Rajoy ho sabia i feia campanya en camps de carxofes i llegia el Marca. Rivera i Casado corren a fer-ho ara. Sánchez ja sap que o s’adreça a les classes mitjanes o ha mort. Com l’independentisme no ha sigut majoritari fins que no ha sigut un moviment de classes mitjanes. La realitat no l’escriuen els mitjans de comunicació. Els grans mitjans i la gent mai han tingut res a veure. Si fos per l’opinió publicada, Jordi Pujol, que al final ha demostrat que és qui millor coneixia el país, mai hauria guanyat unes eleccions.