La Castella comunera té per ensenya nacional no la rojigualda sinó –d’acord amb la tradició– el penó morat de Bravo, Padilla i Maldonado, els líders de la revolta de les ciutats castellanes contra l’emperador Carles. Derrotats a Villalar (Valladolid) per les tropes reialistes un 23 d’abril de 1521, van ser decapitats l’endemà a la plaça del poble. El color morat va ser incorporat a la bandera de la Segona República espanyola –a la franja inferior– i, efectivament, és el color corporatiu de Podemos, que l’ha heretat de l’esquerra castellanista, partidària que aquell país recuperi les “llibertats nacionals” que va perdre a Villalar i es vinculi lliurement amb la resta de pobles de l’Estat espanyol en un model de tipus plurinacional.

Els catalans van tenir un 1714 i els castellans un 1521. Aquí es va combatre contra el borbó Felip V per les llibertats pròpies i, al final, per les de “tota l’Espanya”, i a Villalar es va combatre per evitar el que quatre segles després, Claudio Sánchez-Albornoz, historiador i ministre de la Segona República i president a l’exili (1962-71) va expressar amb tanta concisió com profunditat: “Castilla hizo a España y España deshizo a Castilla”. Poques vegades s'ha assenyalat amb tanta claredat l'arrel del drama d'Espanya, un projecte de nació que va començar a caminar en la història amb l'ànima castellana que va vèncer a Villalar: la que, parafrasejant Antonio Machado, menysprea tot allò que ignora, fins i tot la seva pròpia història. Com en aquell famós poema atribuït a Bertolt Brecht, primer van caure els musulmans, després els jueus, i tot seguit els comuneros. No costa gaire d'imaginar qui van ser els que van venir després...

Quan Carles de Gant, nét d'Isabel i Ferran, rei de Castella i Aragó i després emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, el primer dels Àustries hispànics, va jurar les constitucions castellanes a les corts de Valladolid el 1518 encara no parlava la llengua del país, la qual cosa va ser un dels factors que van encendre la revolta dels comuneros. La petita i mitjana burgesia, i les classes populars, hi van veure un estranger que venia a saquejar el país amb la seva camarilla flamenca, i en un context –per altra banda comú a tota Europa– en què l’absolutisme reial s’afermava cada dia més contra el pactisme d’origen medieval. Una tendència que, a Castella, ja s’havia iniciat amb l’àvia materna de Carles, Isabel la Catòlica. A Carles li van fer costat l'alta noblesa i alguns territoris perifèrics, com Andalusia. 

Dos segles després, l'il·lustrat León de Arroyal va veure a Villalar "l'últim sospir de la llibertat castellana". Els primers liberals del XIX, els de la frustrada Constitució de Cadis (1812), la Pepa, van ressuscitar i integrar al seu imaginari “nacional” les figures de Bravo, Padilla i Maldonado. El barceloní Francesc Pi i Margall, president de la Primera República espanyola (1873), va escriure: “Castella va ser la primera entre les nacions d’Espanya que va perdre les seves llibertats”. Pere Corominas, a Por Castilla adentro (1930) va qualificar el memorial de greuges que els  líders comuneros van fer arribar al rei per evitar el desastre com “La més bella i lliure constitució que mai s’hagi donat la nació castellana”. Quatre segles després, durant la guerra del 1936-39, el Batallón Comuneros de Castilla va combatre amb el penó morat a les ordres de la República i contra el feixisme.

Francesc Pi i Margall, president de la Primera República espanyola (1873), va escriure: “Castella va ser la primera entre les nacions d’Espanya que va perdre les seves llibertats”

Amb la dictadura de Franco, el castellanisme polític va quedar reduït a la més mínima expressió mentre, paradoxalment, la llengua castellana era elevada a la condició de “lengua del imperio” i eina d’espanyolització i anihilament de la resta, singularment, el català. Algunes entitats i centres culturals com la llibreria Villalar, a Valladolid, van mantenir, però, la flama de la vella reivindicació. El 1976, el mateix any de l'Onze de Setembre de Sant Boi, el primer semitolerat després de la mort del dictador, es van reunir a Villalar uns centenars de nacionalistes castellans, que demanaven l’autonomia. La Guàrdia Civil els va dissoldre. El nacionalisme castellà propugna la reunificació de la Castella històrica, esquarterada en les comunitats autònomes de Cantàbria, La Rioja, Castella-Lleó, Madrid i Castella-La Manxa. La pitjor part del pastís, com revelen estudis recents com La España vacía, de Sergio del Molino, se l’han emportat les dues castelles per més estacions de l’AVE que obrin els governs de Madrid en pobles perduts on no baixa ni puja gairebé ningú.

El 1983, el 23 d’abril va ser declarat diada autonòmica de Castella-Lleó –diada “nacional”, pels castellanistes–, i així figura al seu Estatut. José María Aznar, quan va accedir a la presidència de la comunitat, va desconcentrar la celebració de la derrota comunera, que, progressivament, va anar quedant en mans de l’esquerra radical. Castella, deia Sánchez-Albornoz, va fer Espanya, i Espanya la va desfer a ella. Des de Valladolid, Aznar va engegar primer la reconquesta del PP i, després, d’Espanya. Des de Valladolid, Soraya Sáenz de Santamaría, l’actual vicepresidenta del govern espanyol, va arribar a Madrid per assessorar l’avui president Mariano Rajoy, aleshores vicepresident d’Aznar.

Querido vicepresidente, en Castilla y León, el día 23 también defendemos la libertad”. Aquest divendres, la vicepresidenta no es va estar d’embolcallar-se amb la bandera comunera per respondre la vinculació que va establir Oriol Junqueras entre el patró Sant Jordi i el compromís adoptat pel Govern en ple amb el referèndum d’autodeterminació. Soraya, la número 1 de la classe, sempre vol tenir l'última paraula. Va ser en l’acte de suport a la diada del llibre i de la rosa com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat celebrat al CaixaFòrum. Soraya, aprofitant l’escletxa oberta pels organitzadors, hi va voler activar una patètica Operació Sant Jordi, vist el fracàs rodó de l’Operació Diàleg. Només l'editora Isabel Martí va plantar cara a la maniobra, fins al punt de dimitir del seu càrrec directiu a l'Associació d'Editors en Llengua Catalana.

Ens està dient Soraya que la Catalunya del segle XX s'ha de resignar a ser políticament decapitada com els comuneros de la Castella del XVI?

De quines llibertats parla Soraya? Ens està dient la vicepresidenta del Govern espanyol que la Catalunya del segle XXI s’ha de resignar a ser políticament decapitada com els comuneros de la Castella del XVI? Que Catalunya, com aquella Castella, també s’ha de desfer, perquè Espanya es faci? Que el fet que Catalunya no s’hagi desfet és l’única cosa que impedeix a Espanya fer-se del tot, d’una vegada i per sempre?

El cinisme i l’estultícia de què fa gala la, de facto, ministra per a Catalunya en la gestió del procés, sembla no tenir límits. La Soraya que ve regalant llibres per Sant Jordi –La parte inventada, de Rodrigo Fresán– és la mateixa advocada de l’Estat, primera primeríssima de la seva promoció, que, des del 2014 ha capitanejat des de la Moncloa el procés contra el procés sense cap mena d'escrúpol. La Soraya que predica el diàleg és la mateixa que ja ha aconseguit en submisos tribunals la inhabilitació d'un president de la Generalitat, de dues conselleres i d'un conseller per defensar amb les urnes al carrer les mateixes llibertats que defensaven els comuneros. És la mateixa Soraya que no fa presoners, i que té ara en el punt de mira tot el govern de Catalunya i desenes de càrrecs públics, la presidenta de la Cambra catalana i dos membres més de la Mesa perquè volen tornar a posar les urnes o han permès que la Cambra catalana voti.

Soraya: l’autora intel·lectual del setge judicial contra els líders de l’independentisme català, ve per Sant Jordi donant lliçons d'història castellana, i de llibertats. De les llibertats trepitjades, allà i aquí, sí. Soraya, la (falsa) comunera.