Gabriel Rufián va acompanyar el colomenc Sam Núñez en la seva posada de llarg com a candidat a l’alcaldia de Santako, feu de la socialista Núria Parlon. La sala va quedar petita, plena de gom a gom, i no és pas que Santako sigui una plaça fàcil per a l’independentisme. De fet, per exemple, ERC no hi ha tingut mai ni un regidor a l’Ajuntament; en 40 anys, ni un. Per bé que el darrer cop es va escapar per un grapat de vots.

Rufián és fill del Fondo de Santa Coloma de Gramenet, on moria el metro. Avui Rufián viu a Sabadell, allí es va casar i hi va néixer el seu fill, el Biel, un nen de llampant cabellera rossa. En castellà es fa servir aquella expressió: “Uno no es de donde nace, sino de donde pace”. I el Gabriel avui és saballut, en argot casteller, per bé que manté un vincle emocional amb Santako, motiu que l’ha portat a voler ser al costat de la candidatura que lidera el Sam i que disposa de veterans militants com el Salvador Clavera (tot i que encara passa per ben jove), un exemple dels que venen remant de lluny, des de l’adolescència pràcticament, quan a Santako hi havia els Pisando Fuerte, l’Azagra, el bar 1981 i el PGB. Però el Gabriel també s’hi ha compromès per responsabilitat: és en ciutats com Santa Coloma on ens estem jugant el país i l’horitzó de la república.

A Santa Coloma de Gramenet l’independentisme mai no hi ha obtingut representació. El PSC té avui 14 regidors i n’havia arribat a tenir 17, després que Manuela de Madre posés fi al llarg mandat del capellà roig, Lluís Hernández. Des de De Madre, malgrat l’escàndol que va protagonitzar l’exalcalde Bartomeu Muñoz, el PSC ha retingut l’alcaldia amb folgades majories, amb una Núria Parlon que ha retornat un cert aire progressista a l’Ajuntament de Santako; tan progre com es pot ser en un PSC que lidera un Iceta que era més de Susana Díaz que de Pedro Sánchez i que es manifestava somrient al costat de la dreta extrema del PP, de Ciudadanos, de Vox, de grups feixistes i grupuscles sinistres de tota mena. Cria corbs i et trauran els ulls.

Santa Coloma és l’única ciutat del Barcelonès, i pràcticament de Catalunya, on l’independentisme no té representació. I parlem d’una ciutat de gairebé 120.000 habitants! Aviat és dit, tants habitants com les comarques del Solsonès, el Ripollès, el Berguedà, l’Alt Urgell i la Cerdanya juntes. Aquest és precisament el principal dèficit de l’independentisme, la falta d’homogeneïtat al territori. I aquesta hauria de ser la primera prioritat. Aquí hi ha el repte més complex i alhora el més estimulant. A les darreres eleccions catalanes, ERC hi va fer un resultat molt meritori, històric: tercera força, amb més del 13% dels vots. Resultats com aquest a la regió metropolitana expliquen com es va aturar el tsunami espanyolista el 21-D i per quin motiu l’independentisme va retenir la majoria absoluta al Parlament i va revalidar el percentatge del 2015, el 47,5% dels vots.

Les properes eleccions són determinants, com cada convocatòria electoral en les actuals circumstàncies. Però la clau de l’hegemonia política i social depèn avui absolutament de la capacitat de penetrar en ciutats com aquesta. I el cert és que de les tres (o quatre) branques de l’independentisme possiblement només una té discurs, capacitat i possibilitats de penetració real, d’anar fent més homogeni el territori, sense llacunes territorials a les àrees més densament poblades. Anar empetitint el mite reaccionari de Tabàrnia, per dibuixar un sol poble, de nord a sud i d’est a oest, és imprescindible per guanyar el país sencer i per aspirar a tot.