Aquest cop ha estat a Verges. Però ha passat al llarg i ample del país. Els comandos patriòtics del cúter i el passamuntanyes que esperonaven Rivera i Arrimadas campen impunement arreu. L’altre dia, Arrimadas s’acomiadava del Parlament amb llàgrimes als ulls, que val a dir no semblaven impostades. Emocionada es va acomiadar de la Cambra i ho va fer desitjant ‘en lo personal’ el millor a tots els diputats. Qualsevol persona que l’escoltés -a tenor de la tendresa amb que ho va dir i de l’afectació amb que s’expressava- que no conegués tot el que ha arribat a dir, fer i promoure la diputada de Ciudadanos, podria arribar a pensar que tot allò era ben sincer. I no pas que devia ser un lapsus o que, per un instant, aquell cor de banderes de Ciudadanos, sorgit d’un màrqueting electoral brillant, era de fraternitat. Perquè expressar aquest dolç sentiment quan Ciudadanos ha fet del desig que els diputats ‘golpistas’ es podreixin a la presó, vetant tot indult, la seva principal bassa política, és de nota, d’una hipocresia que tomba.

Tothora que tan aviat com Arrimadas torni a seure al costat de Rivera, ara al Congrés -ningú no té cap dubte que tornarà a les andades- expressarà amb renovat entusiasme el viu desig de veure com els seus companys diputats i diputades, als que en seu parlamentària desitjava ‘lo mejor en lo personal’, es podreixin a la presó. Quan de l’odi i la venjança n’has fet la teva destacada carta de presentació fan de mal escoltar les declaracions fraternals, sense pensar que o bé són l’expressió màxima de la hipocresia o que bé la falta de principis t’empeny a dir el que sigui per esgarrapar vots. Cap de les dues hipòtesis té res a veure amb la fraternitat ni amb cap principi vinculat a la bondat o a la compassió cristiana.

Arrimadas tampoc no es va estar en el comiat d'esquinçar-se les vestidures i teatralment va tornar a fer-se la víctima mostrant a càmera (els platós són l’espai natural de Ciudadanos) una foto d’una pintada, presumptament feta davant de casa seva. S’hi veia un llaç groc i un ‘passi-ho bé’. Que t’incordiïn a casa, davant de casa per ser cursosos, sempre és molest. I desagradable. Doncs quina es deu pensar Arrimadas que és la sensació dels alcaldes d’ERC del Maresme que han patit, a casa seva, episodis d’assetjament infinitament pitjors per part dels comandos patriòtics que ella mateixa ha esperonat repetidament? Sovint de matinada, com aquella cançó que va escriure Lluís Serrahima i que cantava Maria del Mar Bonet. O com quan aquests comandos agredeixen gent o irrompen en qualsevol poble violentant els veïns, sovint disfressats, amagats en la foscor, imposant la seva llei, a la caça i captura de llaços grocs o de persones que els duguin?

Ara li ha tocat a Verges aguantar els brètols que anima Arrimadas, brètols violents, que es desplacen a altre municipis per fer neteja i que no dubten a amenaçar qualsevol que els qüestioni la seva actitud. Tothora que no és pas poca la gent que té la sensació que la nostra Policia sembla protegir els violents i és extremament garantista amb ells. Quants d’aquests individus que integren els comandos del cúter i la navalla han estat detinguts o han passat a disposició judicial? Saber-ho també permetria dissipar dubtes i saber que la nostra Policia, la que ens va fer sentir orgullosos entre el 17 d’agost i l’1 d’Octubre, segueix preservant els drets i llibertats de tots, com ha fet sempre.