Pel Tribunal de Marchena hi han desfilat, durant setmanes, desenes de policies i guàrdia civils amb uns relats calcats. En resum, allò que afirmaven sota jurament, és que l’1 d’octubre es van trobar davant per davant unes persones extremadament violentes i iracundes que, segons van assegurar els agents a l’uníson davant un tribunal que escoltava complagut, reflectien "la cara de l’odi". El relat, vetant el principi de contradicció a a defensa, presentava als agents policials com les germanetes de la caritat mentre els ciutadans que tenien davant eren una mena d’ordes bàrbares.

Marchena va impedir esclarir els fets i desautoritzar testimonis inversemblants davant els milers d’imatges que el Tribunal podia tenir a la seva absoluta disposició. Marchena protegia així el testimoni fal·laç dels testimonis policials que no guardava cap relació, en la descripció dels fets, amb allò que va succeir realment. Perquè si davant el relat delirant del primer testimoni policial s’hagués permès a les defenses presentar vídeos sobre els fets ocorreguts, el testimoni no només hagués quedat en ridícul sinó que també hauria quedat en evidencia la construcció d’un relat sobre violència organitzada de la ciutadania i, a més, s’hauria demostrat que els testimonis policials cometien perjuri. Per aquest motiu Marchena, que deu haver vist, com tothom, imatges de la intervenció policial l’1 d’octubre —o amb quin esperit aquells agents sortien de les seves casernes, a Andalusia, amb direcció a Catalunya— va xutar endavant la possibilitat de visionar qualsevol vídeo, perquè era l’única manera que un rere l’altre els agents policials poguessin sostenir un relat que hauria caigut fulminat davant un simple visionat de les imatges que les defenses insistien tossudament a aportar. Les queixes van topar amb un mur infranquejable, el mur de formigó armat que havia alçat el magistrat que presideix el Tribunal. Tot i així, algun testimoni policial va ser enxampat mentint descaradament, volent contar una història que pretesament hauria viscut i que finalment va acabar per admetre que era un fals testimoni per incriminar els acusats. Tot i així, Marchena ho va passar per alt i no va emprendre cap mesura davant el circ que havia orquestrat el testimoni policial.

Aquell odi que denunciaven els testimonis policials més aviat semblava una projecció del que alguns havien exhibit relatant uns fets a mida d’una acusació per condemnar, de per vida, els representants d’uns ciutadans ideològicament a les antípodes d’allò que aquests agents havien lluït prèviament, ostentosament, públicament i impúdicament. Hi havia odi en aquells testimonis, odi objectivable, molt odi, ràbia, ressentiment i rancúnia. Semblaven ensinistrats per repetir el mateix com lloros. Hauria estat impensable que uns funcionaris honestos participessin en un circ per justificar altíssimes condemnes de presó contra uns càrrecs electes.

El primer capítol de L’holocaust espanyol de Paul Preston, magna obra sobre la Guerra Civil, es titula "Els orígens de l’odi". I comença explicant la macabra celebració d’un terratinent de Salamanca en saber del cop d’estat militar al Marroc, quan el general Franco es va alçar al Marroc contra la República. El terratinent, de l’aristocràcia provincial, va ordenar als jornalers de la seva finca que es posessin en fila. En va triar 6 a l’atzar i els va tirotejar allí mateix, simplement per donar una lliçó a tothom. Per això és tan miserable sentir als representants de PP i Ciutadans parlar de "cop d’estat" i titllar els partidaris de l’1 d’octubre de "golpistas". Perquè comparar aquelles atrocitats, els centenars de milers de morts, amb l’1 d’octubre és un exercici de cinisme caníbal. I per això mateix és tan atroç que Ciutadans abandonés el Parlament de Catalunya per evitar condemnar aquella dictadura criminal. La cultura política de Ciutadans s’assenta sobre unes bases que representen el pitjor totalitarisme que ha patit Espanya.


I segurament per això és tan demolidor Gabriel Rufián quan afirma que els líders de Ciutadans no poden representar, en cap cas, les desenes de milers d’andalusos que van deixar Andalusia i van arribar a Catalunya a la recerca d’un futur millor, sinó que representen aquells cacics que els van expulsar submergint el camp en un vassallatge i condemnant a la misèria milers i milers de famílies de jornalers. I probablement per això és tan trist veure el PSOE disposat a pactar a Espanya amb Ciutadans i excloure la resta. I molt, però que molt preocupant és escoltar representants de la gran banca apostar públicament per aquest pacte de la vergonya.