El PSOE no volia aprovar els pressupostos amb els vots de l’independentisme. Per convocar les eleccions tampoc no va ser determinant la mani que va convocar a Madrid la dreta extrema i l’extrema dreta, un totum revolutum en què sovint costa distingir qui és qui. Comparteixen un ferotge anticatalanisme i sociològicament són fills del franquisme i el falangisme, amb matisos, però amb insubstancials diferències en aquesta cursa embogida per veure qui la diu més grossa. Greu error, encegats com van, que ara podrien pagar car electoralment.

L'hi han posat fàcil a Pedro Sánchez, que, sense fer gairebé res, ha vist com li regalaven un espai central immens. El PSOE ha avançat les eleccions per dos motius. El primer, la por de Sánchez a perdre una moció de confiança (una de les possibilitats, més conservadora) no pas pels vots contraris de l’independentisme, sinó per la insubordinació que s’estava gestant en una part dels seus diputats (i senadors), alimentada per Felipe González (entre d’altres), que exerceix de portaveu de barons territorials i de bona part de l’oligarquia financera que controla l’economia espanyola i s'asseu a la llotja del Bernabéu. I, en segon lloc però per damunt de tot, perquè les enquestes li eren favorables, que és sempre el principal motiu, ben raonable, pel qual un president, en precari o no, avança eleccions.

L’altre dia, Xavier Sardà a El Periódico carregava els neulers a ERC per la convocatòria electoral de Sánchez, obviant aquestes premisses, com també altres consideracions que no són menors. És discutible si l’independentisme havia de tenir més paciència per no regalar al PSOE el pretext que buscava. Ara bé, els motius són essencialment aquests i no pas uns altres.

El PSOE no és el PP, ni Ciudadanos. Però sovint hi coincideix, atès que té amplis sectors perfectament intercanviables. Sincerament, m’agradaria preguntar un dia a Sardà quina diferència hi ha entre PP Borrell i Albert Rivera.

Més encara, amb qui s’ha manifestat Miquel Iceta (“dime con quién bailas y te diré quién eres”) repetidament pels carrers de Barcelona, sinó amb el conjunt del bloc monàrquic i amb PP Borrell fent de musa del bloc espanyolista? És a dir, el PP, Cs, Vox, a més de grupuscles que feien oberta ostentació de la seva fília franquista o obertament feixista, a més d’una actitud clarament violenta. De fet, van agredir i apallissar gent en cada mobilització. Silenci del PSOE. Fa uns dies, un policia nacional, pistola en mà i al crit de “¡Rojo!”, va amenaçar el ministre Ábalos en un bar d’Extremadura. Amic Xavier, quan no pares els peus a l’extrema dreta, quan banalitzes la violència contra la ciutadania, passa això. Cria corbs i et trauran els ulls.

Aquest PSOE és molt marxista; de Groucho, esclar

Per cert, Ábalos va ser un dels que van denunciar la violència policial de l’1 d’octubre. El 2 d’octubre, el PSOE va presentar una moció per reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría, per una violència que havia causat “centenars de ferits”, segons va dir Margarita Robles quan va presentar la moció en nom del PSOE. La iniciativa va ser un miratge: tan aviat com el rei Felipe (3 d’octubre) va fer seu l’”¡a por ellos!”, el PSOE es va fer enrere. I bon vent i barca nova. O, encara pitjor, ara nega la major i avala la tesi que tota la violència són fake news i que tot plegat va haver algun ferit i de casualitat. Aquest PSOE és molt marxista; de Groucho, esclar: “Aquests són els meus principis. Però si no li agraden en tinc uns altres, Majestat”, va entonar Sánchez amb rapidesa. Dit i fet, el PSOE va tornar a tancar files amb tot el front monàrquic, novament al costat de Cs, el PP i la versió més carpetovetònica del nacionalisme espanyol.

Novament, perquè no venia pas de nou. El PSOE havia beneït l’aplicació del 155, al costat de Ciudadanos i el PP. Mentre el PSOE entregava la Generalitat al PP aprovant el 155 al Senat, l’independentisme, a la primera oportunitat, va fer fora el PP de la Moncloa. I ho va fer malgrat un PSOE profundament poruc i covard, gratis, amb mig Govern de Catalunya, Carme Forcadell i els Jordis a la presó sense judici de cap mena. La cursa que Rivera havia imposat al PP, cada cop més a l’extrem, va fer possible allò que abans semblava inviable: ungir Sánchez com a president espanyol amb els vots dels “venezolanos” i dels “golpistas”.

Els antecedents de Pedro Sánchez —d’un parell d’anys enrere— no indicaven tampoc un gran pedigrí d’esquerres i sí un profund acomplexament davant la dretota, o complicitat. O no va ser ell qui va pactar el govern espanyol amb els falangistes de Ciudadanos i va exigir a Podemos suport incondicional? Un Podemos, per cert, immers en una espiral autodestructiva que tampoc no té gaire a envejar a les lluites fratricides de l’espai postconvergent, un atzucac que fa de mal arreglar.

D’altra banda, el PSOE no descarta avui un govern espanyol amb Ciudadanos. De fet, qui ara ho descarta és Rivera. Tanmateix, si alguna cosa ha demostrat Rivera, és que les promeses i les paraules se les enduu el vent. La moneda pot caure d’una banda o d’una altra. El PSOE i Sánchez tenen múltiples rostres.

Fa quatre dies, no val l’amnèsia selectiva, el PSOE va arribar a amenaçar novament d’aplicar el 155 a Catalunya perquè un grup de persones va aixecar les barreres d’un peatge. En justa proporcionalitat, no vull imaginar-me què hauria anunciat el PSOE si els del gremi del taxi, en la seva recent protesta, arriben a exhibir estelades.

El PSOE no va tenir tampoc cap problema per tornar a anar de bracet amb el PP i Cs a Extremadura per exigir l’aplicació del 155. Per no esmentar les innombrables diatribes de PP Borrell, les provocacions constants, les imbecil·litats impròpies d’un ministre d’Exteriors o les seves mentides escatològiques amb llum i taquígrafs. Borrell no és un cas únic, és un poderós corrent intern dins el PSOE, que tan còmode se sent desfilant amb el trifachito a Barcelona.

Les eleccions no arriben per culpa de l’independentisme, arriben perquè, de cop i volta, Sánchez s’ha sentit fort i aprofita l’ocasió. Amb una única i cal reconèixer que efectiva consigna, “que viene la derecha”, especulant amb la por ancestral a una dreta salvatge de la qual aquest PSOE ha estat, paradoxalment i tan sovint, còmplice.