Barcelona ha demanat modificar el Codi Penal per evitar que salvatges com els que van violar, vexar i robar una noia de 18 anys no puguin sortir-ne tan airosos. És com quan uns feixistes van assassinar el jove valencianista Guillem Agulló: quatre dies i al carrer. La iniciativa barcelonina té una flaire populista, a recer de la indignació popular, senzillament perquè el Codi Penal ja preveu un fort càstig per xurma d’aquesta mena. El problema no rau en el Codi Penal, alcaldessa Colau, el problema de debò és la interpretació que en fan els jutges. El drama és que tenim una judicatura profundament reaccionària, com altres estaments de l’Estat, que avancen per la dreta el PP. Una societat que empara, tolera o disculpa que s'assalti una noia de 18 anys, premeditadament, és una societat podrida i quan els artífexs d'aquesta burrada són uns jutges i entre els protagonistes hi ha servidors públics és que el sistema en si mateix és corrupte i repugnant.

L’Espanya franquista no va ser depurada, segueix sent l’esquelet estructural de l’Estat, hi és fins a les entranyes. Durant uns anys va semblar en hibernació; els seus actius eren com cèl·lules dorments, camuflats, esperant la seva oportunitat. Amb el temps van anar perdent el temor a haver de respondre per tots els crims que van cometre durant el franquisme, fins que es van envalentir. La lluita contra ETA va ser com aigua beneïda, els va permetre endurir el Codi Penal i a poc a poc assentar el discurs que la fi justificava els mitjans. Tortures, assassinats selectius, repressió, forçament de la legalitat fins on convingués, tancament de diaris... No va ser d'un dia per l'altre. Van anar creant una consciència col·lectiva que tolerava qualsevol abús en nom de la lluita contra el terrorisme. I legislant també cada cop amb més severitat, amb legislacions especials que han contaminat les ordinàries, com la llei de partits o la llei antiterrorista. Avui paguem haver tolerat l'arbitrarietat, l'abús de poder, perquè ara l’Estat ha girat tota aquella maquinària excepcional contra Catalunya, per molt pacífic i democràtic que sigui el moviment republicà.

No és cap fet extraordinari, el combat contra el gihadisme també ha creat les condicions per incrementar el control social i la retallada de drets i llibertats al conjunt de les democràcies occidentals. La gran diferència és que a Espanya, contràriament a la resta de democràcies liberals, no hi havia tradició democràtica i la dictadura va sortir indemne de tot. Ningú mai no ha respost per res, ni tan sols s’ha penedit de res. Ni els morts no ens han deixat enterrar en pau. El franquisme va matar molt i fins al final. Matar ha estat gratis per als servidors de la dictadura i els seus hereus sociològics duen aquesta impunitat a la sang, se senten segurs.

Espanya és un Estat on hi ha uns cossos de seguretat que han empalmat, amb solució de continuïtat, el terror franquista amb la democràcia, sense pudor. Espanya té una monarquia viciada d’origen. I si el rei Joan Carles ha anat fent de més i de menys, llastat per la seva entronització directa de Franco, el rei Felip és la viva encarnació d’aquesta Espanya retrògrada que es disputen Ciutadans i el PP, on el PSOE és una comparsa i Podemos uns empestats, tal qual ho viuen els quatre diaris de la capital espanyola que han marcat tradicionalment el ritme i el batec de l’opinió pública d'allí, irradiant tota la perifèria. Els nous mitjans que han intentat fer-se un forat, fora de l’experiència de Público, avancen per la dreta el més reaccionari dels tradicionals diaris capitalins. La democràcia espanyola no ha consolidat mitjans progressistes sinó mitjans cada cop més reaccionaris. Tant és així, tan bèstia és la situació, que hi ha aiatol·làs radiofònics que són capaços de fer crides a posar bombes en cerveseries alemanyes. I no passa res, cap jutge no n’ha fet cas. En canvi, el gruix dels jutges, a Espanya, tanca els ulls a les pallisses en nom d’Espanya i arremeten amb fúria contra tota dissidència.

Si els comandaments policials fossin dignes, la primera cosa que haurien fet és demanar públicament perdó quan un agent del cos ha protagonitzat un fet tan repugnant com una violació

A qui ha d’estranyar, doncs, que si una colla de bèsties, liderats per un guàrdia civil, viola una noia en grup, aquesta aberració de covards tingui dispensa. És de suposar que una persona que cobra per protegir la ciutadania i l’ordre públic, si atempta contra la seva raó de ser, ho hàgim de considerar un agreujant. Doncs no. Just al contrari, a Espanya n’esdevé un eximent. L’agent no estava de servei, ens diuen en el cas de la violació de la Manada. No, és clar, només hauria faltat que l’hagués violat amb l’uniforme i cridant: "La guardia civil, al frente y con fusil", crit que va popularitzar la militància de Fuerza Nueva i avui l’extrema dreta i l'espanyolisme rampós que campa amb llicència per agredir algú que duu un llaç groc, color prohibit de facto perquè expressar solidaritat per unes persones empresonades sense judici és una provocació, segons paraules d'un ministre. Però, en canvi, a Altsasu, han enviat una colla de nois a la presó per una baralla nocturna amb uns guàrdies civils, fora de servei, circumstància que aquí ha esdevingut un agreujant, perquè un agent de la benemèrita ho és les 24 hores del dia. Eren abertzales i és aquesta condició la que penalitzen. O protegeixen els seus o penalitzen els que consideren subversius, com el vergonyós procés endegat contra els mestres de Sant Andreu de la Barca. 

En els vídeos de la noia violada a Pamplona, els jutges hi han vist sexe consentit. En el Guàrdia Civil que es passejava amenaçador i sense cap símptoma d’haver estat lesionat, tal com indiquen les imatges fetes públiques, els jutges hi volen veure una pallissa salvatge amb greus lesions. La veritat és que quan aquests jutges ensumen el cul d'un ardorós defensor de l'ordre i de la llei, hi flairen aigua de roses. Quan és un jove basc o una noia jove que ha topat amb un guàrdia civil, ensumen merda. Si els comandaments policials fossin dignes, la primera cosa que haurien fet és demanar públicament perdó quan un agent del cos ha protagonitzat un fet tan repugnant com una violació. Inimaginable cap acte sincer de contrició.

Espanya involuciona. Cada cop més. Se la disputen falangistes i postfranquistes. Qui ens havia de dir que hauríem d’esperar menys garrotada del PP que de la seva alternativa? L'Estat premia la garrotada al servei de l'"a por ellos" reial. Fa quatre dies, en una iniciativa ben singular, policies i guàrdia civils van venir a Barcelona a manifestar-se per reclamar un augment de sou. Perquè és aquí on van fer els mèrits, apallissar ciutadans catalans. Gràcies al seu trist protagonisme l'1 d'Octubre els hi han concedit. És indecent, d'una societat que va a les palpentes.

No obstant, aquesta regressió dels drets i llibertats, per execrable que sigui, és també una oportunitat pel moviment republicà i un terreny de joc en què jugar amb més comoditat i teixint complicitats transversals. En la mesura que l’independentisme capitalitzi la defensa dels drets i llibertats de tots, serà més fort i menys vulnerable. Tant a Catalunya, com a Espanya, com a Europa, les aliances només ens arribaran per aquí. I alhora per la capacitat de projectar un país just, de persones honrades, d'un Estat al servei dels ciutadans, que tingui com a prioritat el benestar i la protecció dels drets fonamentals del conjunt dels ciutadans.

Aquesta és l’estratègia que ens ha de permetre sortir de l’atzucac, no pas gallejar d’una força que no tenim i vindicar una República que no podíem sostenir ni simbòlicament. La República no arribarà amb consignes abrandades, ni amb poesia del maig del 68. La tindrem per una combinació d’audàcia, resiliència i majories democràtiques, de sinergies entre la ciutadania i les seves institucions (tal com va ser a l'1-O). També, necessàriament, en la mesura que siguem capaços de fer-nos forts davant l’autoritarisme de l’Estat, per la nostra capacitat de seduir una majoria prou sòlida i alhora si estem més preparats per afrontar un nou embat, democràtic, amb l’Estat. I també, esclar, perquè l'Estat espanyol no canviarà, ni ho sabrien fer ni volen fer-ho.