Cayetana Álvarez de Toledo va dir vella a l’alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena. El periodista Jaume Barberà no se'n sabia avenir, al Tot es mou, de tanta baixesa. Com pot ser, es preguntava, tant menyspreu, tan poc respecte, davant la vida, davant el pas inexorable del temps. No ha pensat Cayetana Álvarez de Toledo que la pell es marceix i que tard o d’hora ni una bona cosmètica esborra les arrugues del temps? I que aleshores valdràs tant com l’enginy, el coneixement i l’experiència que atresoris?

La vella Manuela davant la bella Cayetana, devia pensar l’aristòcrata, com la monarca gelosa de Blancaneu que es mirava al mirall: "mirall, mirallet, qui és la més bonica?". Cap idea brillant es reflectia al mirall, només l’enveja que la rosegava per dins. La dreta estètica, buida i arrogant. Val a dir que, segons tots els indicis, Carmena guanyarà sobrada a Madrid i que els d'Álvarez punxaran tant com ella ho va fer a Catalunya, amb el pitjor registre històric del PP. Nostre Senyor castiga amb un bastó que no fa remor.

Elsa Artadi va fer el mateix amb Ernest Maragall, va recórrer a la desqualificació per la seva edat. No ho va fer per coneixements de Barcelona, ni per projecte de ciutat o de país, ho va fer perquè Maragall és gran i podria, si volgués, exercir de jubilat jugant al ping-pong amb els nets o a petanca en una plaça. Artadi, com Álvarez, és de casa bona. L’Ernest, també, ni que sigui per ser net de Joan Maragall. Artadi, com Ernest Maragall, representen dues fraccions que expliquen, per separat, el creixement de l’independentisme, des de la dreta civilitzada una i des del centresquerra l’altre. La ja no tan jove Artadi té molt a aprendre encara de Quim Forn, de la seva experiència, bagatge i coneixements. Forn no s’hauria posat de peus a la galleda amb les línies del Metro, quan l’astut Bolaño li va parar una trampa tan senzilla com demolidora. Touché, Vila Artadi. El problema, en aquest cas, no va ser mentir. El problema és el profund desconeixement que va demostrar sobre el principal mitjà de transport públic dels barcelonins. El problema no és pas el cotxe oficial o que no el faci servir, als barris alts s’hi va en taxi o amb els Ferrocarrils, el problema real és un desconeixement tan notable sobre la principal infrastructura barcelonina. Voler ser alcalde per servir la ciutat i regir el seu destí té poc a veure amb tenir el cutis impol·lut o el front arrugat. Per ser alcalde allò bàsic mai no serà l’any que vas néixer, ni on vas néixer, sinó tenir idees i projecte, entendre i conèixer profundament Barcelona. I aquí l’Ernest és imbatible i la transformació de Barcelona capitanejada pels Maragall és inqüestionable.

Maragall representa, alhora, la suma del projecte republicà, el seu vigor i fortalesa, representa el canvi que ha experimentat el conjunt del país que s’explica, precisament, perquè ha integrat persones d’altres tradicions, com els catalanistes del PSC, i alhora sectors de la dreta de l’Upper, que han canviat de bandera. De no ser així, seguiríem amb els catorze diputats d’antuvi. L’independentisme ha sumat perquè ha incorporat gent de tot arreu, com els pericos Gabriel Rufián o Elsa Artadi, de l’esquerra i de la dreta de Sarrià. L’independentisme s’ha fet gran perquè ha sumat tradicions diverses, s’ha fet gran perquè ha superat l’adolescència, s’ha fet gran per la seva transversalitat i capacitat de seduir i sumar.

Per cert, sort de la gent gran que hi és a totes, com ma mare, com tants milers de mares i àvies, de pares i avis, que hi són a totes, sempre, en cada xerrada o mobilització. Sort en tenim. Probablement Carmena repetirà com alcaldessa de Madrid i, si així ho vol una majoria, Barcelona tindrà el primer alcalde republicà des del gener de 1939, quan els feixistes van entrar per la Diagonal i els republicans es batien en retirada o es preparaven per sobreviure a una postguerra implacable davant l’hostilitat de la dreta local que va festejar el franquisme. L’Ernest és gran, tan gran com aquesta gran capital que és Barcelona, cap i casal de la gent gran, com l’Ernest Maragall. Sort i encerts, Ernest. Si tornen els republicans és que també torna la República, torna aquella capital que va encisar el món als anys 30, aquella capital que va projectar l’Olimpíada Popular davant els Jocs Olímpics de Berlín.