El Toni fa tard. No és cap novetat. Entre les seves virtuts mai no ha excel·lit la puntualitat. L’estem esperant per esmorzar en un bar bohemi de Lovaina, sempre quedem al mateix bar. Arriba sol, xop com un ànec, just quan arribava ha caigut un xàfec.

Arriba somrient, fa bona cara. De seguida abraça el Gabriel Rufián, es coneixen de fa temps, de Socalli (Socialisme, Catalunya i Llibertat) l’associació que ell mateix presidia, una de tantes entitats sorgides de la diàspora del PSC. Ens abracem tots, amb ganes. Petons inclosos.

Xerrem de tot i de res. Em felicita per un article, "L’oportunisme de Pedro Sánchez". Diu que aquest article el podria subscriure sense fer una sola esmena. Riem, riem tots. El Gabriel hi posa cullerada. Riem més. Preguntem pel seu company, el Sergi, i per la seva filla, la Laia, que ja ha fet sis anys i que ja parla neerlandès. Els nens són una esponja. La Marta Rovira em va dir el mateix de l’Agnès, a la Suïssa francòfona, que ja parla el francès millor que no pas ella. I la Marta el porta bé, el francès. Ara és el Toni qui passa més hores amb la seva filla. Potser ara hi passa més hores que mai. Els primers mesos no va ser fàcil. L’adaptació, en una nova escola, en un nou país, precipitada, on es parla una llengua que li era desconeguda, a mig camí de l’alemany i l’anglès, la van aïllar les primeres setmanes. Afortunadament, tant la Laia com l’Agnès són espavilades i han fet un procés d’integració modèlic. Una en neerlandès (d’Holanda a un petit territori de Bèlgica) i l’altra en francès. Que diferent que és el reconeixement lingüístic que tenen uns i altres, són llengües oficials als seus estats, amb tots els ets i uts que confereix l’oficialitat.

El Toni pregunta per l’Oriol, diu que ja ha acabat la carta, una carta llarguíssima, imagino, com la darrera. No porta la carta al damunt, se l’ha deixada, de manera que me la farà arribar per tal que jo la faci arribar, en mà si pot ser. La conversa, mentre som al bar, versa sobre la família. Únicament. Després, ens acompanya a fer un tour turístic, pel centre, amb profuses explicacions històriques davant l’edifici de l’Ajuntament, un gòtic tardà, espectacular. En un moment donat, parlem de l’octubre del 2017, també del setembre. Divaguem, especulem, recordem alguns episodis amb un somriure, altres amb més acritud. Aquells dies marcaran tota una generació, el país sencer. Però és obvi que a uns més que altres. Els presos, en primer lloc. Els exiliats. Totes les persones, centenars, que han estat processades o que viuen pendents de passar pels jutjats.

Aquells dies marcaran tota una generació, el país sencer. Però és obvi que a uns més que altres. Els presos, en primer lloc. Els exiliats

La seva sort, poder tornar a trepitjar Catalunya, no depèn del judici als presos de l’1 d’octubre. Més aviat ―si bé tot és incert― dependrà de la resolució que pugui fer el Tribunal Europeu dels Drets Humans, a Estrasburg. Caminem i caminem i de sobte arribem al barri de les beguines, per alguns l’origen del moviment feminista. El Toni ens explica que un grup de dones, que havia deixat la mala vida, es van recloure en un incipient convent fora de la jurisdicció de l’abat. No volien sotmetre’s a l’autoritat d’un home. Si no tornaven a casa sota la tutela del pare, tampoc estaven disposades acceptar la tutela d’un altre home, l’abat. El barri va créixer, molt, un santuari femení, on no hi vivia cap home. Vivien el celibat al marge de l’autoritat masculina i eclesiàstica. Els carrers del beguinatge són un empedrat irregular i un canal travessa el barri. És captivador.

Entre explicació i explicació, el Toni em confessa que el fa patir la resposta al judici. I em pregunta quina hauria de ser. Em diu ―coincidim― que no veu el país preparat per sostenir una resposta, a curt termini, de gruix, com una vaga de diversos dies o setmanes. Em pregunta què en penso. Em sondeja sobre unes hipotètiques eleccions, li dic que això depèn del president Torra. No em mullo gaire. Però li faig dues reflexions que em diu que comparteix. Primer, fem el que fem, s’ha de poder fer. No s’hi val a generar falses expectatives que després deixarien una sensació de fracàs. Segon, la Catalunya del segle XXI no és la França del segle XVIII. Els sans-culottes no prendran la Bastilla. Li recordo que davant la sentència del Tribunal Constitucional a l’Estatut, la resposta va ser un pronunciament polític i una manifestació. No hi va haver una eclosió espontània, sinó que anys després es va produir un gradual increment de la mobilització i el convenciment que l’Estat havia sentenciat la via estatutària i rebentat el consens polític. De fet, el que va succeir a aquella sentència va ser un acord de governabilitat entre CiU i el PP, el darrer. Però hi havia un corrent de fons, imparable, que va acabar desembocant en l’inici del procés, en l’1 d’octubre i en l’explosió (amb la reforma de l’Estatut ja va passar) de l’anticatalanisme a Espanya i d’una dreta profundament reaccionària amb la cobertura d’un estat que ha involucionat com mai no s’havia vist des del final del franquisme. En Toni pren nota mentalment, diu que és una bona reflexió. Intercanvia frases amb el Gabriel, va alternant, mentre li recordem que es fa tard, que hem d’agafar el tren per tornar a Brussel·les i dinar amb la Meritxell Serret, delegada del Govern a Brussel·les. També havíem previst una visita llampec a Puigdemont, a Waterloo, que, en aquesta ocasió, no ha estat possible.

La Meritxell ens cita en un restaurant italià, de menú. Està molt serena, amb el cap molt endreçat. Molt conscient de les dificultats i, alhora, contenta de veure’ns. Em retreu que no li hagi portat un llibre que fa setmanes que m’ha reclamat: Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures. No tinc excusa. Sortosament, entre nosaltres, també hi ha el Roger Heredia, ell sí que li ha portat un llibre, Avi, et trauré d’aquí del Joan Pinyol. Ara sé que li podré portar, en mà, una sisena edició, amb un nou capítol i on es descriu amb més detall com ella i el Toni van viure l’1 d’octubre. Som a tocar del 8 de març i afirma que per a una dona sovint tot és més difícil, també a Brussel·les on ella és l’única exiliada. Està centrada en tot el que passa a Catalunya, en la seva feina a la Delegació del Govern. Waterloo queda lluny.

Pregunta per l’Oriol, molt per la Carme i la Dolors, vol saber com estan. Està seguint el judici, a estones. Recordem aquells dies, aquells primers dies de novembre. La desconcertant arribada a Brussel·les, com alguns treballadors es van desviure per donar acollida als nouvinguts. La desconnexió entre el que succeïa a Catalunya Nord i el que s’havia decidit a l’Empordà. La Meritxell veu clar que cal posar les llums llargues i que passaran molts dies abans no pugui tornar a passejar per Vallfogona de Balaguer.