Iceta, segons confessió pròpia, aliat amb les veus més retrògrades de l’Upper, s’ha proposat evitar a qualsevol preu que Barcelona pugui tornar a ser republicana. Fins aquí, una relativa sorpresa. Veure Iceta impulsant un pacte amb la dreta extrema, la del cúter i el passamuntanyes, sense complexos, tampoc era exactament previsible. Per molt que ja l’hàgim vist desfilant braç a braç pels carrers de Barcelona, repetidament i amb un somriure, amb tots els forofos del 155, això és amb PP, Ciutadans i Vox.

Ara encara es percep més delirant recordar com, fins al final de la darrera campanya, Elsa Artadi i Artur Mas, a l’uníson, agitaven l’espantall del Tripartit, assegurant que si sumaven ERC, comuns i PSC, pactarien. La cara més dura que el ciment quan fa només quatre anys, només quatre, els que sí que van intentar un tripartit de dretes (malgrat el primer gest inicial de Xavier Trias) van ser PP, Ciutadans i CiU, que van pressionar ERC per descavalcar Colau de l’alcaldia. Alfred Bosch els va engegar a pastar fang. Però Colau, per ara, no sembla ni remotament voler imitar l’exemplar actitud de qui va ser el candidat republicà.

El francament xocant no és tant veure Iceta jugant amb els rics de les tenebres a descavalcar Maragall de l’alcaldia, sinó veure destacats comuns entrant a la roda, festejant també sense complexos aquesta opció, i Ada Colau permetent que la idea circuli com a eina de pressió cap a Ernest Maragall, deixant surar la idea que si ERC no es posa bé a les exigències de l’alcaldessa i ara candidata de Valls, podria passar que els vots de la dreta extrema decidissin l’alcaldia de la ciutat. El ministre de França, el ministre de propostes més xenòfobes, el que ha aterrat a Barcelona de la mà d’Albert Rivera, el que no sabia on caure mort després de fracassar a tot arreu... doncs ara resulta que la progressista Ada Colau flirteja amb la idea xantatgista, com a espasa de Dàmocles del diàleg amb Maragall, d’entregar la clau de l’alcaldia, de la ciutat de Barcelona, al candidat de la dretota catalana.

ERC i comuns han de parlar i davant els resultats tenen l’obligació d’establir un diàleg preferent i acords preferents

I quines són pretesament aquestes exigències de Colau? Primer, la broma que cal fer un tripartit amb el PSC, broma perquè senzillament el PSOE no s’ho pot permetre. Barcelona és la capital, és una alcaldia icònica, i que amb els vots del PSC, ergo del PSOE per a tota Espanya, es fes alcalde un republicà que té un cap de files pel qual la fiscalia demana 25 anys de presó, avui no li passa pel cap a ningú, excepte als caps calents d’una banda i l’altra, que a l’hora de formular hipòtesis rocambolesques no s’estan de res. Segon, aspirar a una alcaldia compartida. Aquesta segona hipòtesi ja seria més versemblant, si bé difícil de lligar perquè requeriria un pacte global que a mitja legislatura permetés a Colau accedir a l’alcaldia amb el concurs de 21 regidors, quan ERC i comuns en sumen 20, tot i que és Maragall qui ha guanyat les eleccions i ERC qui venint de darrere (de només cinc regidors) ha protagonitzat una victòria èpica.

ERC i comuns han de parlar. Segur. I Maragall ha de tenir voluntat de ser l’alcalde de tots i conceptualment d’allò que a Òmnium anomenen el 80 per cent. És a dir, de tota la bona gent que estima la llibertat i la justícia social, que vol els presos a casa, que defensa un referèndum d’autodeterminació i que sap i vol que Barcelona sigui la capital d’un gran país, aquella capital que emmirallava el món el 36 quan mentre Hitler preparava a Berlín els Jocs Olímpics, Barcelona organitzava l’Olimpíada Popular.

ERC i comuns han de parlar i acordar, sens dubte, i davant els resultats tenen l’obligació d’establir un diàleg preferent i acords preferents. Però si Ada Colau i els seus corifeus pretenen utilitzar els vots de Valls-Ciutadans com a xantatge, si el diàleg passa per l’amenaça permanent de fer servir els vots de Valls-Rivera-Ciutadans, d’aquells que aplaudeixen i esperonen els comandos del cúter i el passamuntanyes, dels que marxen del Parlament per evitar condemnar el franquisme, dels hereus d’aquells que aplaudien l’entrada de les tropes franquistes per la Diagonal que van acabar amb la Barcelona republicana, ja es poden ben confitar el pastís pel qual saliven, aferrats a la poltrona, amb l’únic objectiu, confés, d’evitar que un candidat republicà que ha guanyat les eleccions pugui recuperar allò que fa vuitanta anys ens van prendre per la força de les armes. Si el diàleg de Colau per arribar a un acord, si les propostes de ciutat, de país, de capital, passen pel xantatgisme de fer efectiva la voluntat de Valls-Ciutadans, que facin i n’assumeixin les conseqüències, que per pactar amb la dreta extrema ja tenen Iceta.