Fills meus, potser afortunadament sou massa petits per entendre per què només podeu estar amb el vostre pare dues hores al mes i després d’un llarg viatge. Potser el vostre pare no podrà veure com apreneu a llegir o escriure, però aprendreu al costat de molta gent que amorosament compensarà aquesta absència, de tal manera que, Lluc i Joana, un dia podreu llegir aquesta carta que el vostre pare us escriu ara, després d’haver estat amb vosaltres dues hores, només dues hores.

Aquestes són les tendres paraules d’un pare que des de la distància no pot veure els seus fills perquè fa 391 dies que és ostatge de l’Estat. Aquestes són les paraules d’un fragment d’una carta manuscrita des de la reclusió d’una presó, des de l’eternitzada privació de llibertat i des de l’ínfima i cruel cel·la on els tenen segrestats. Aquestes són les paraules dolces i tendres de l’Oriol Junqueras que trobareu al llibre de contes i històries Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó i que l’Oriol ha escrit i dedicat a totes les preses i presos polítics, exiliades i exiliats i llurs filles i fills.

Un magnífic recull ple de boniques històries que ha pogut veure la llum gràcies a la publicació de la revista Sàpiens, tal com ha explicat l’editor Jordi Creus. Una publicació que ha estat possible gràcies a l’altruisme dels il·lustradors i la mateixa revista, que respon a l’homenatge a Junqueras (uns dels primers col·laboradors de la revista als seus inicis) i a tots/es aquells/es que pateixen a les pròpies carns el preu per defensar la llibertat. Un recull que rebran de franc els més de 10.000 subscriptors i que també ja es pot adquirir de franc a llibreries i quioscs, comprant la revista. Per tots aquells que hi vulgueu anar, demà dijous es farà la presentació a la seva ciutat estimada, a les 19.30 hores, al Centre Catòlic de Sant Vicenç dels Horts. De ben segur que li farà molta il·lusió que hi pugueu ser.

Si estiguéssim en una situació normal, mai haguéssim hagut de conèixer qui són la Neus, la Joana, el Lluc, l’Artur o el Lolo Calero

Uns contes carregats d’històries i de ciència i on no falten els dracs, els astronautes, la formació de l’univers o les històries de la Xina que tant els agraden al Lluc i la Joana. Il·lustracions boniques i tendres carregades de coneixement, saviesa i amor.

Si estiguéssim en una situació normal, mai haguéssim hagut de conèixer qui són la Neus, la Joana, el Lluc, l’Artur o el Lolo Calero, però aquesta és la punyent i dura realitat que marca la injusta excepcionalitat que vivim.

Escolto amb el cor encongit les paraules de la Neus Bramona, la companya de l’Oriol, i les de l’Artur Junqueras, el seu pare, explicant com es viu el dia a dia sense l’Oriol, lluny de casa. I per altra banda, em venen a la ment les imatges del pitjor que us podeu imaginar de la condició humana i que de manera habitual passa en aquest país, dins i fora de la política.

Imatges que couen a la retina i que mostren un autobús (patrocinat per Ciutadans) passejant-se pels carrers de Madrid amb l’únic objectiu d’exaltar els feixistes en contra dels catalans. La imatge del franquisme pur i dur d’aquells que voldrien tornar a fer formar les tropes a cop de xiulet al passeig de la Castellana i repassar amb veu alta els principis falangistes de Primo de Rivera. El mateix autobús que ara es passeja per arreu d’Andalusia amb les cares somrients de Puigdemont i Junqueras, amb el lema: “Es riuen d’Espanya”.

Tot coordinat, mil·limètricament, pels Plus Ultra espanyols, els aliats contra els colpistes catalans. Des del màster Casado, qui daga en mà ara vol escapçar lleis, estatuts i tot allò que faci olor de democràcia, en pro del seu somni imperial de la recentralització; continuant pel Primerista de Rivera, el prohom que ni es despentina quan es nega a qualificar Vox com un partit d’extrema dreta; i acabant pel ministre Borrell, el hooligan desinfectador socialista de bandera que porta de bòlit a tot el CSI al Congrés. De moment, només han trobat el perfil genètic del que sembla que poden ser les restes biològiques d’una escopinada que fa dècades que regalima per les bancades populars, socialistes i dels taronges. L’ADN i la substància grisa dels fantasmes dels colpistes de veritat, aquells que al 36 es van alçar i que continuen amagats entre els escons de les bancades nacionals. El mateix ministre que va acomiadar la bancada republicana amb el braç alçat després que expulsessin el diputat Gabriel Rufián (encara no he entès el perquè).

Hi haurà mares, pares, germans, nadons i nens petits que tornaran a passar les festes lluny dels seus. És el preu que paguen per defensar la llibertat

El ministre Borrell, amnistiat pels seus col·legues de la Comissió Nacional del Mercat de Valors per la venda d’accions fraudulentes d’Abengoa, tot aprofitant, com aquell qui no vol, la seva porta giratòria. Apa, 30.000 eurets de multa i a viatjar pel món amb les despeses pagades i a dir barbaritats a tort i a dret, com que “als Estats Units no hi ha problemes d’integració. L’únic que van fer va ser matar quatre indis”.

Ara que els carrers llueixen llums i colors, m’agradaria recordar a aquells personatges malvats carregats d’odi, crueltat, manca d’escrúpols i hipocresia, tan típics de les pel·lícules de terror, que pensen que mentre ells celebraran les festes amb “orgull i satisfacció”, brindant, ballant i arraulint els seus éssers estimats, hi haurà mares, pares, germans, nadons i nens petits que tornaran a passar les festes lluny dels seus. És el preu que paguen per defensar la llibertat.

L’Artur (el pare de l’Oriol Junqueras) explica que només ha pogut abraçar l’Oriol en una ocasió durant els 13 mesos que fa que està tancat a la presó, a causa de les restriccions de la normativa penitenciària (prengui nota, senyora Roldán). L’Artur ens diu, que tot i això, l’Oriol està fort com un roure, que és de bona fusta, com un bon lluc, fruit d’un tronc d’una gran branca. El seu pare només somia en el moment de poder tornar a estar junts, un al costat de l’altre, mentre aixequen marges i poden aquells arbres que a l’Artur ja li costa de podar per la seva edat.

Mentrestant, a aquells demòcrates malvats que ja hem vist que no només apareixen en contes o faules, que sàpiguen que algun dia (esperem que ben aviat) ells/es sortiran, i com als contes, el cavaller vencerà el drac, salvarà la princesa i alliberarà el poble que viu oprimit per la ferotge bèstia.

Un dia em veureu tornar. Encara que ara sembli que un oceà separi les nostres platges, un dia em veureu tornar sobre un pont d’històries i de contes que us hauré explicat. Aleshores, Lluc i Joana, una infinitat d’abraçades consolaran la llarga absència i les nostres ànimes ara ja tan fortes no permetran que cap petitesa els robi mai el somriure.