Les vuit de la tarda. Tancament de les meses electorals a Catalunya. I jo, asseguda a la butaca d'un cinema. Plorant, tapant-me els ulls, mossegant-me els llavis de vegades, sospirant, cargolant-me al seient, enfonsant-me, emocionant-me. Comprenent, descobrint. Estava veient la presentació a Madrid del documental "Lesa Humanitat".

Tortures, nadons robats (justificant-lo amb teories "científiques" que consideraven que els fills de les republicanes i marxistes haurien de ser educats per famílies conservadores per protegir-los i així, intentar suplir la seva "malaltia congènita"), mentides, polítics corruptes, llengües de serp, Suresnes, els serveis d'Intel·ligència de potències estrangeres, Franco i el Rei, Videla. Les mares de la plaça del 2 de maig, Evita. Els camps de concentració. Holocaust. Espanya, el segon país al món en el nombre de desapareguts (darrere d'Angola). La meva estimada Lidia Falcón. El seu dolor. El seu botxí passejant tranquil·lament pel carrer. Felipe. José María. Carrilo. La bandera d'Espanya. Traïció. Transició.

I Catalunya. Compans. Afusellament. República. I presó. Tortures. Franco. El Rei. Felipe. Suresnes. Autodeterminació. Constitució. Que va ser firmada però no jurada. I que Suárez va acatar agenollat. Carrers amb noms de botxins. Grans avingudes. Baltasar Garzón. L'Audiència Nacional, que es va declarar no ser el tribunal per sentenciar la rebel·lió. Casos que van passar sense pena ni glòria blanquejats per una llei d'Amnistia que va encobrir lesa humanitat i genocidis.

"El dret d'autodeterminació és un principi bàsic de l'esquerra". Així em contesta Chano quan el pregunto de moment tan important que estem vivint, just en l'instant en què es decidirà entre Monarquia Espanyola o República Catalana.

Guanya el sector sobiranista, per més senyals, l'independentista. Tanmateix, de moment, la llista més votada és la de Ciutadans. Dic "de moment" perquè queden uns dies perquè arribin els vots de l'exterior, encara que se suposa que no podran modificar a grans trets els resultats. Arribaran, això sí, amb denúncia mitjançant d'ERC davant de la Comissió Europea (els eurodiputats Josép-Maria Terricabras i Jordi Solé han denunciat, a través d'una pregunta parlamentària, que els ciutadans catalans a l'estranger han vist vulnerat el seu dret de vot). Perquè, efectivament, allò del vot exterior és aberrant: molts no han rebut les paperetes, alguns no han rebut de tots els partits; d'altres directament no han rebut contestació al seu prec de vot; i a més, hi ha la possibilitat que el seu vot no arribi a terme (en les últimes eleccions de 2015, es va perdre el 30% del vot exterior).

Es confirma amb aquests resultats que la societat catalana dóna suport a una República. Es confirma, a més, que dins dels vots independentistes, la majoria d'escons són per a l'esquerra (tornarà el TC a tombar les lleis que s'impulsin per a benefici de tota la societat?). Es confirma que s'ha volgut donar suport al President Puigdemont. I de la mateixa manera, s'evidencia l'absolut rebuig del Partit Popular.

El PSC, amb un diputat més, ha perdut les ganes de ballar. Per aquesta nit, almenys.

Arrimadas no s'ho podia creure. La veritat, per ser sincers, jo tampoc.

I això dels Comuns, sincerament, era d'esperar.

El vot s'ha polaritzat. Lògicament. Amb el que ha succeït, les mitges tintes havien de sortir perdent.

Tanmateix, cal assenyalar que, tenint en compte l'aclaparadora campanya que ha fet Ciutadans (sorprenent per la quantitat de fons invertits per a això), els mitjans de tot Espanya al seu favor (no oblidem que en jornada de reflexió, l'ABC dedicava la seva portada a Inés), i al contrari, mentint sobre les formacions sobiranistes d'una manera obscena. Mentre els candidats dels partits sobiranistes estan encara a presó, sent fins i tot amonestats per atendre una entrevista, o a l'exili. I la Junta Electoral prohibint tot allò hagut i per haver-hi. En aquest clima s'han produït els comicis. I amb tot a favor, Arrimadas ha obtingut 3 escons més que Puigdemont.

Em pregunto què passarà ara. Què ve després.

Fa dos dies, Albiol contestava a Julia Otero que veia molt probable que es tornés a aplicar el 155, però d'una manera "molt diferent" a l'anterior. Va sonar com una amenaça. Va sonar molt malament.

Detindran Puigdemont quan aterri per prendre possessió de la seva acta de diputat? Cometrà aquest suïcidi el Partit Popular davant dels ulls de tot Europa?

La conclusió d'aquesta nit, senzillament, és que a Espanya tenim una Monarquia amb un Govern de dretes, omplert de corrupció, amb una oposició que li dona suport, mentre Catalunya saluda una República on la majoria d'escons els té l'esquerra. Espero que, encara que simplement sigui per enveja, Espanya desperti d'una vegada.

Una bona manera d'anar començant és veure el documental "Lesa Humanitat"