Baviera no és Catalunya és la fàcil traducció del títol de la meva peça. M’he vist impel·lit a començar en llengua tedesca davant l’allau de constitucionalistes i politòlegs germanoparlants que en els darrers dies han aflorat, quasi per generació espontània, i han pontificat, com se sol fer des de la ignorància, sobre la pràctica subordinació del cas català a una decisió d’un tribunal estranger, prestigiós però estranger, i per tant sense jurisdicció ni a Catalunya ni a Espanya.

Aquesta qüestió de la manca de jurisdicció i de, en conseqüència, nul·la força vinculant ha estat traginada per l’arc del triomf dels membres més ardorosos, molts d’ells voluntaris, de la Brigada Aranzadi. Han fet dir a la resolució del Tribunal Constitucional Federal de 16 de desembre passat coses que no diu pas.

Per començar, malgrat allò sostingut des de l’optimisme que forneix la banalitat del desconeixement radical d’allò de què es parla, no estem davant una sentència, sinó d’una provisió d’inadmissió a tràmit. És a dir, sense jutjar la qüestió, judici que donaria lloc a una sentència positiva o negativa per a l’interessat, el Tribunal de Karlsruhe –com preveu la llei- entén que no ha d’entrar en el tema. Amb una escarida fonamentació de poc més de tres línies i sense cita legal de cap mena dicta una resolució que posa fi al procés abans de començar-lo.

No crea cosa jutjada; és a dir, es pot tornar a plantejar el mateix o un tema similar en el futur, i aquesta provisió no serà causa per si mateixa d’una nova inadmissió a tràmit. Dit en plata: ha passat ben poc, i no ha passat res pel que afecta al desencaix Catalunya/Espanya.

No hi ha res més dispar que Catalunya i Baviera, tant per història com per la situació actual dins dels seus respectius sistemes político-constitucionals 

Prosseguim. L’objecte del procés judicial a Alemanya no tractava, com a casa nostra, de peticions o de decisions parlamentàries, adoptades majoritàriament per un Parlament democràtic, fruit d’importants moviments socials a tots els espais públics, no només als carrers, pacífica i legalment conduïts.

La petició que s’ha ventilat el Tribunal germànic és un recurs d'empara d’una sola persona, es suposa que més o menys en nom del Bayernpartei –el Partit de Baviera-, formació absolutament extraparlamentària. També en plata: els conflictes que s’han generat davant els tribunals constitucionals hispànic i alemany són diferents des de qualsevol perspectiva.

Si, a més, volem endinsar-nos en el context polític no hi ha res més dispar que Catalunya i Baviera, tant per història com per la situació actual dins dels seus respectius sistemes político-constitucionals. No només Baviera és un autèntic Estat federat, amb múltiples competències exclusives, sinó que els conflictes competencials no arriben en tromba al Tribunal Constitucional alemany com arriben a l'espanyol; és més, són un fenomen infreqüent. El federalisme cooperatiu germànic ha generat una sèrie d’importants mecanismes per resoldre conflictes de tota mena, fins i tot donant peu a una negociació constant que evita decisivament arribar a la judicialització de les controvèrsies polítiques. Tot això sense tenir en compte que el Bundesrat –del qual el Senat de Madrid molt generosament n'és un equivalent llunyà- és una autèntica cambra territorial amb autèntics poders polítics i normatius.

I el més important: Baviera no té cap conflicte que impulsi els bavaresos i el seu Parlament a demanar un referèndum per acreditar si la majoria de la seva ciutadania vol esdevenir un nou Estat independent o no.

Baviera no té cap conflicte que impulsi els bavaresos i el seu Parlament a demanar un referèndum

Importar solucions sense recorregut ni tan sols al seu espai original per aplicar-les com miraculosa aigua de Lourdes a situacions que no tenen cap mena de paral·lelisme és, reitero, frívola ignorància; o, ras i curt, mala fe.

En tot cas, si es vol importar un aparell institucional forà per a una situació problemàtica nostra, caldria fixar-se en solucions realment estructurades i consolidades, d’una exemplaritat aclaparadora. Primer, la sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 20 d’agost del 1998 que va conjugar a la perfecció els principis de legalitat i de democràcia, quan va analitzar el cas de la pretensió de secessió del Quebec; n'és altament recomanable la lectura, entre d’altres, dels punts 67, 75, 87 i 91 i següents: pur delit i malsana enveja. En segon terme, aquesta sentència va donar lloc, de forma pràcticament immediata, a la promulgació de la dita llei de la claredat, de 20 de juny del 2000. I això sí que crea un precedent democràtic que un demòcrata no pot estalviar-se passant-ho per alt.

P. S. Com es fa al Canadà, tots dos documents, la sentència i la llei, publicats oficialment en anglès i francès, a doble columna en els mateixos suports.