Em diuen les meves amigues feministes que tots els homes portem una dona a dintre, fins i tot Arnold Schwarzenegger, fins i tot Angela Merkel, afegeixo jo. Per tant, en la meva nova i inesperada condició de dona, vull proclamar solemnement que la ministra Dolors Montserrat no em representa. I no em representa perquè vol fer retirar un cartell de carnaval en què es veu una senyora conilla grapejada per tres mans, una de blava, una de vermella i una de carbassa. Cogito que podrien ser mans de dones que porten un home a dins, d’homes que porten una dona a dins o fins i tot mans d’éssers que a dins no porten res de res, com ara els robots, ho desconec. També podria ser que la noia conilla fos una simpàtica al·legoria de la nostra Catalunya, amb l’estel solitari de la independència penjat de l’orella, i que la mà blava fos del PP, la vermella del PSC i la taronja de Ciutadans, la que se situa sobre la zona púbica. Això explicaria que aixequi el dit impúdic, com va fer en el seu moment José Maria Aznar a la premsa, però pensant-t’hi millor no sembla que la senyora o senyoreta estigui sota els efectes de cap article 155 ni de cap gàbia dels pobles. Se la veu satisfeta i contenta. I se la veu satisfeta perquè contràriament al que diu la senyora ministra Montserrat, els nostres cossos, els dels homes i els de les dones, des que el món és món, quan ens aboquem al fornici i al concúbit, o al simple joc de la seducció, sempre han estat un objecte sexual. A més a més de subjectes sexuals, senyora ministra, afortunadament també som objectes sexuals, objectes de desig, sí, encara que a vostè li costi de creure Brad Pitt és objecte de desig, com ho és també Jennifer López i d’això s’han fet un capitalet. Carlos Dívar, l’ex president del Tribunal Suprem, en la seva modèstia, i tot i la seva daurada vellúria, també era objecte de desig i per això visitava sovintejadament Marbella. Un respecte, senyora. Fins i tot vostè devia ser objecte de desig polític, un objecte català, quan Mariano Rajoy la va nomenar ministra, ara, passat el temps, ja no li sabria dir. Que una ministra d’Igualtat en lloc de treballar per al bé de la seva Espanya es dediqui a fer de censora del cartell de Carnaval de l’Ajuntament de Terrassa és que té molt poca feina i que el dogmatisme, la intolerància, el puritanisme i la incomprensió estan podrint la seva ànima. Vostè està adoctrinada i segrega odi, em sap molt de greu haver-li de dir.

Catherine Deneuve, un autèntic referent en l’alliberament de les dones i alhora obscur objecte de desig de molts espectadors, ha dit el que havia de dir a les pàgines del Monde de París de l’altre dia. Que hi ha una ofensiva conservadora contra la llibertat sexual, que el puritanisme està enverinant les nostres vides. I, em permeto afegir, que mentre vostè, senyora ministra, no sigui també jutgessa no és ningú per exigir la retirada d’un cartell, no se li pugi ara el càrrec al cap com si fos un alcohol barat. Jo, en canvi, com a ciutadà i votant, sí que tinc el dret d’exigir-li que governi per a tothom i no només per a una ínfima minoria d’intolerants i de censors. No hi ha cap més llibertat que el dret al cos. Del de la ment ja en parlarem un altre dia. D’aquesta llibertat neix, per una banda la prostitució, el suïcidi, el treball i el dret al plaer. D’això en viu la publicitat i el comerç, senyora ministra, senyora abadessa, que és una manera superlativa de dir-li monja. El cos és el destí i el culte al cos és el que distingeix les societats desenvolupades i modernes, les democràcies lliures, en contrast amb el puritanisme dels països socialistes, de les teocràcies islàmiques o catòliques, de les societats que tenen agenollada la dona amb el pretext de respectar-la i protegir-la. La llibertat de la dona comença per la llibertat del cos, que no és jurisdicció de cap ministra encara que dugui un cognom tan virginal com el seu. Vostès, els del PP, que han canonitzat la Santíssima Transició i el règim del 1977 ¿encara no saben que la democràcia va venir a l’Estat Espanyol gràcies als pits i al parrús de la Nadiuska?