Des del seu naixement l’ANC incomoda els partits catalans. A uns perquè els canvia el terreny de joc ―entengui's l’eix central de la política catalana― i a altres perquè volien aprofitar la jugada en benefici propi. Com no podia ser d’altra manera, uns i altres, per motius ben diferents, tenen l’ANC en el seu punt de mira.

Aquest article està motivat per un de precedent, “Siguem honestos”, publicat diumenge en aquest mateix diari. Un article ple de mitges veritats ―i per tant, de mitges mentides― per seguir intentant neutralitzar l’ANC. Aquesta és una feina començada ja fa quatre o cinc anys a través d’alguns membres del secretariat nacional de l’ANC (alguns dels quals van rebre el pagament dels serveis prestats anant a les llistes del Parlament?) i que continua amb la mateixa fórmula, servint-se de gent a qui no se li coneix altra feina que aquella que els encarrega el partit i que persegueix el mateix que els seus antecessors. Una mostra d’aquella vella política que caldria enterrar d’una vegada.

Comparteixo l’afirmació “que el govern Torra no hauria d’haver nascut mai”. No perquè s’hagués hagut d’anar a unes noves eleccions, com diu, sinó perquè va néixer tocat de mort. Primer, i no ho oblidem mai, perquè va ser fruit d’unes eleccions il·legítimes i indignes convocades en aplicació del famós 155. Però també perquè qui havia de ser investit president no ho va ser per la por i, sobretot, per una estratègia inconfessable del partit pel qual treballa l’autor de l’article. No és la seva intenció, segur, però la seva ceguesa política i la dels que el guien i hi confien està conduint el partit cap a una d’aquelles explosions internes que l’han fet canviar de lideratge més que cap altre partit i de la forma més sagnant, desorientant la militància i convertint en dimonis els que havien entrat per salvar-los dels dimonis anteriors. Una prova d’immaduresa política que ens està perjudicant a tots i ara més que mai.

A partir d’una altra veritat, “la falta d’un diagnòstic i una estratègia compartida que alimenta el populisme i el messianisme”, aprofita per comparar la situació actual amb la que es va viure en l’època final del tripartit i per afirmar que davant la radicalitat cal ocupar la centralitat. Realment, com a comunicador és bo, se li entén tot. Potser no com ell voldria, però déu-n’hi-do si parla clar. Després de desqualificar totes les altres forces independentistes, polítiques i socials, ens diu el que fa temps que persegueixen i que, per reduir-ho a l’absurd, jo definiria com expulsar els vells convergents de la centralitat per ocupar-la ells. I com que no hi ha manera d’aconseguir-ho per la via electoral, busquen un objectiu polític que fins ara havien combatut ―ampliar la majoria social― per justificar un canvi d’aliances que, definitivament, els doni la Presidència de la Generalitat que tant han envejat i per la qual semblen disposats a pactar amb el diable, si convé.

Després de més de nou anys en aquesta història col·lectiva, si alguna cosa ja fa temps que hem après és que els partits són la baula més feble del procés

En ple segle XXI, ser a la direcció d’un partit, i sobretot en una època tan convulsa, no ha de ser cosa fàcil. Però fer-ho copiant models caducats i intentant trobar justificacions a estratègies copiades del passat ―i fracassades― són ganes de prendre-hi mal. De totes maneres, hi ha diferents formes de fer aquest paper. Hom pot escollir entre buscar i divulgar les virtuts dels teus i els beneficis de les teves propostes o pot decidir que el millor camí és atacar tothom que et porta la contrària o que, senzillament, no segueix el teu dictat.

Algun dia, m’agradaria llegir un article d’aquest senyor construït en positiu, que proposi establir aliances naturals amb tots els que persegueixen l’objectiu d’instaurar la República Catalana. Somio a escoltar una proposta que superi la vella fórmula de les sumes per interès polític ―partidista o personal― a curt termini i posi les bases d’una aliança de tota la gent que és conscient que, avui, a Europa, el que està en perill és la societat del benestar i que disposar d’un estat propi, sobirà, és l’eina imprescindible. Però, és clar, per fer això potser s’hauria de començar per qüestionar el paper dels vells partits polítics. No crec que ho facin els que viuen d’aquest sistema i, encara més, quan creuen que tenen el poder a tocar... encara que aquest poder siguin les engrunes d’una autonomia vigilada des de sempre i, ara, més controlada que mai.

Per aplicar aquella màxima de “si no pots vèncer l’enemic, uneix-t’hi” se n’ha de saber molt (quan parlo d’enemic em refereixo a les velles estructures de l’estat espanyol de sempre). Si al darrere d’aquest canvi d’estratègia, cada cop més evident, hi ha un projecte sòlid i ben estructurat, segur que comptarà amb la veritable força que ens ha portat fins aquí. Una força que no té un altre nom que “la força de la gent”. Per comptar amb aquesta força, la gent hem de conèixer el projecte i fer-lo nostre. Un projecte que no parteixi d’aquesta base és un projecte mort o un projecte que té uns objectius diferents dels que ens han portat fins aquí.

Després de més de nou anys en aquesta història col·lectiva, si alguna cosa ja fa temps que hem après és que els partits són la baula més feble del procés. Com ell mateix confessa, en tots aquests anys han estat incapaços de fer un diagnòstic i una estratègia compartida. Almenys ens agradaria saber quina diagnosi fan cadascun d’ells i què ens proposen i tenim el dret a exigir-los que ens expliquin per què no van activar tot allò que, deien, estava més que previst. O ho volen seguir fent, comptant amb tots nosaltres com si fóssim un ramat de xais? Si no s’expliquen clar i català, que pleguin d’una vegada, sisplau. Ja en construirem de nous, si cal!