Paco Rico escriu a 'El País'

A Espanya érem tots molt amics, tu diràs, i l'amistat era tan profunda i tan sincera que es va acabar de cop quan l'independentisme guanyà les eleccions. Aleshores es van acabar les bones paraules i va desaparèixer aquell raspall ben llarg que tenien a Madrid per rebre els polítics catalans. Ara hi tenen una espasa i un feix de lictor. Primer se'n fotien del separatisme, es cargolaven, amb suficiència i tocant l’ase, però, de mica en mica, se’ls van acabar les ganes de riure. Tots aquells grans senyors espanyols que feien el fanfarró i el cosmopolita a Catalunya, que havien vist molt de món i que quan confraternitzaven amb els indígenes citaven José María Pemán i deien solemnement que la llengua catalana era com de un “vaso de agua clara” mentre escuraven la copeta de conyac; tots els Eduardos Mendozas, tots els Javier Cercas, tots els grans intel·lectuals, habitualment fills de funcionaris de l'administració colonial espanyola i franquista, tots aquells que deien que la cultura catalana catalana tenia un sostre molt baix, que era pròpia de llanuts i de provincians, tots aquests, a l’hora de veritat, en ocasió del debat d’idees que avui suposa la secessió de Catalunya, més enllà de repetir mimèticament l’argumentació de Jiménez Losantos i de la FAES, no han aportat res de significatiu. Res d’intel·lectualment sòlid, en especial el meu admiradíssim Mario Vargas. Per filantropia obviaré l’absurd Sucesión o secesión de José Enrique Ruiz-Domènec. L’erm intel·lectual que ha generat l’espanyolisme sobre Catalunya és tan sorprenent com significatiu. Més enllà de les proclames buides i de la xerrameca, el discurs d’Espanya sobre Catalunya avui només és l’intent de justificar l’injustificable, la simple repressió i la violència de l’Estat en totes les seves formes. Ni tan sols han estat capaços de produir un best-seller tan important i popular comparable a Victus, d’Albert Sánchez Piñol, en el territori de l'independentisme.

És en aquest context que la recent publicació d’un llarg article del professor Francisco Rico —a El País el proppassat dimarts— podia fer pensar que, per fi, un intel·lectual espanyolista de reconegut i merescut prestigi estava disposat a aportar alguna cosa que ens fes reflexionar a tots plegats. Alguna cosa diferent a les amenaces i insults. Per fi un erudit de veritat i lector sagaç com el professor Rico, mestre de mestres, es disposava a contraatacar com una mena de titànic Ronaldo contra el Barça. El meu primer sentiment va ser de cautela i d’admiració. He de confessar que he llegit tots els seus llibres i que qualsevol text de Francisco Rico mai no és qualsevol cosa. La peça s’anomena Nada de nada i es presenta com una aproximació des de fora de la política, “desde lejos” i des de la perspectiva de l’anàlisi literària. La proposta no em podia ser més agradosa. Tot i així, comença amb mal peu. De manera espúria acudeix a un referent conegut, a una venerable auctoritas com el professor Josep Fontana, però explicant una cosa bastant diferent de l’autèntic pensament de l’historiador. Potser el doctor Rico s’ha cregut que Fontana fos un referent estrany però afortunadament la posició de Fontana sobre la independència i els seus arguments històrics i polítics són prou coneguts del comú. Tan coneguts que aquí afirmo i proclamo que Fontana no diu el que Francisco Rico diu que diu. Per molta enginyeria textual que Rico hi apliqui, en fa un ús abusiu que ni és exacte ni rigorós. I tampoc no és convincent quan el professor espanyolista es decideix a fer, a continuació, un judici d’intencions, injustificable i fantasiós. És quan afirma que la bona salut electoral de l'independentisme, la solidesa dels vots sobiranistes ve determinada per la “tranquilidad de saber que no tendrán ningún efecto”, o el que és el mateix, que reitera la vella fantasia segons la qual l'independentisme, en realitat no persegueix aconseguir la independència. Com si els recents fets d’octubre no haguessin estat a punt de provocar l’efectiva separació d’Espanya i la brutal resposta de l’Estat no fos prou clara i eloqüent ni el desmentís. L’independentisme, segons l’opinió de Rico, és una fantasia interessada i aquesta opinió no la fonamenta en res més sòlid que el seu digníssim però insuficient parer subjectiu. Plantejament inconsistent i indemostrable, per tant. Com també és inconsistent, per no dir fal·laç, el que ve a continuació. Quan Rico afirma que la nació catalana és una identitat imaginada, manipulant enganyosament i fraudulenta el conegut concepte de Benedict Anderson de “comunitats imaginades” extret del seu llibre Imagined Communities de 1983. Segons el professor Anderson, un dels grans estudiosos del fenomen del nacionalisme, totes les comunitats nacionals, no només la catalana, també l’espanyola, la francesa, la nord-americana o la mongola, totes sense excepció són comunitats imaginades. I no per això menys reals políticament. En conseqüència, que l’estudi de la ficció o de l’exegesi literària aplicada al fenomen independentista, tan suggestiu, acaba precipitadament el recorregut abans de començar per manca d’aparat i de competència lectora. O dit d’una altra manera, doctor Rico, demà ens afaitarà. O dit en la llengua de Cervantes: a otro perro con ese hueso.

República Belga (41) Contra els catalans Jordi Galves

República Belga (42) Junqueras amb la unió Jordi Galves