Pertot desordres i assassinats. Al març de 1285 es va produir una revolta de menestrals a Barcelona que protestaven per uns impostos abusius. El rei En Pere, el nostre Pere el Gran, amb un augment de la recaptació mirava de pagar la guerra impossible contra França, contra la primera potència militar d’Europa que s’acostava al galop. Novament la monarquia de la flor de llis i el Papat s’havien aliat en contra de nosaltres, novament els més rics i poderosos veïns pretenien ser encara més rics i més poderosos. En aquesta ocasió l’enfrontament era complet, no era només una guerra, s’havia arribat al punt de convocar formalment una croada per destruir-nos. Però els insurrectes de Barcelona, ni en sabien ni en volien saber. Capitanejats per un tal Berenguer Oller, s’havien fet amb el domini efectiu de la ciutat, vivien com a somnàmbuls, obsessionats per la seva causa, encegats precisament perquè la seva causa era justa, legítima i els restituïa la dignitat perduda. Embriacs de tenir raó.

El rei En Pere es va presentar aleshores a Barcelona. Ho explica admirablement Bernat Desclot al capítol 133 de la seva crònica que, en realitat, s’anomena Llibre del rei En Pere. Berenguer Oller, a peu, va anar a trobar el monarca que ja era dins la capital i va fer un gest de respecte, de conciliació, d’acceptació de la jerarquia: li va voler besar la mà. Pere el Gran aleshores, sense descavalcar, li va demanar qui era, fent veure que no sabia que aquell era Berenguer Oller, el revoltat que l’havia desposseït de Barcelona, quan en realitat no en tenia cap dubte. En sentir que li’n deia el nom, el rei va impedir que li besés la mà adduint el protocol, ja que “no era costum ni usança de reis besar la mà d’un altre rei”. Oller s’ho va prendre a broma però no era tan estúpid com per no veure que el rei no estava per bromes. Sabia parlar molt bé, de fet havia esdevingut el cap de la insurrecció perquè havia aconseguit traduir en paraules les inquietuds dels seus companys menestrals. De manera que li va saber dir: “Senyor, jo no sóc rei ni fill de rei, ni em penso ser-ho, que sóc el vostre súbdit i vassall i voldria parlar amb vós de coses que us convenen”. Pere el Gran aleshores va fer un petit gest de comprensió, paternal, magnànim com tots els grans guerrers i com tots els millors polítics. Va respondre que accedia al diàleg amb Oller però que volia parlar-hi al palau i així, tal com dibuixa Desclot, el rei “li va posar la mà al cap, tenint-lo ben a prop perquè no se’n pogués anar. D’aquesta manera, el rei a cavall i en Berenguer Oller a peu al seu costat, van arribar al palau i hi van entrar.” El monarca va començar a donar les primeres instruccions als porters de la casa, prohibint que ningú no hi pogués entrar excepte, si volien, els companys revoltats de Berenguer Oller. La porta del palau va ser tancada i durant tota la nit En Pere va mantenir reunions amb els seus cavallers i amb destacats ciutadans de Barcelona. I per fi es va trobar una solució a la crisi, una solució que ens duu a la reflexió. Millor que ho expliqui Desclot mateix: “... després d’haver discutit molt i de moltes anades i vingudes, el rei va recompensar Berenguer Oller fent-li un gran honor. El van treure del palau, arrossegat i lligat a la cua d’un mul i, al darrere, set dels seus companys anaven amb ell, amb sogues al coll, i els va fer caminar per tots els carrers de la ciutat i després els va penjar del coll, tots set, en un olivera, i en Berenguer Oller per damunt dels altres.”