No pot dir cap altra cosa encara que volgués, encara que ho pensés. Llarena no podria dir cap altra cosa, almenys en un lloc en el qual algú el pugui sentir. No crec que ho cregui, però no està legitimat per creure que a Espanya hi ha presos polítics, perquè els presos polítics en un Estat en el que es donen les condicions mínimes per a l'existència d'una activitat política pluralista (eleccions, tota mena de partits polítics, militància activa en ideologies fins i tot contra la Corona o contra la pròpia democràcia) els presos polítics és una categoria inadmissible. A aluns alegrarà i a d'altres entristirà o fins i tot indignarà veure en presó preventiva a Junqueras o Bassa, mentre passegen pel carrer condemnats en sentència recorreguda, però ambdues coses (la presó preventiva i la llibertat provisional) existeixen, s'han donat i es donaran en qualsevol Estat de dret.

Flac favor fan a l'eventual posada en llibertat de Rull o Turull les declaracions del seu company de partit des de Brussel·les, des del meu punt de vista afligit per una incapacitat, no sé si definitiva, per distingir el seu drama personal de la situació política. Flac favor fan també a la causa dels presos les rúbriques amb què adorna les arengues de Puigdemont un President Torra que s'autoproclama mer lloctinent. I tampoc no ajuden, encara que no hi reflexionin o estiguin jugant en una altra lliga, qui de tant en tant, fent bolos pel territori, ens adverteixen de la tardor calenta que se'ns acosta, siguin advocats molt de part independentista o tertulianes professionals. Poden advertir-nos de les set plagues bíbliques, però just per fer-ho, per manifestar-se tan crítics, per dir tot el que els sembla (fins i tot que la violència només ve dels altres, ara que ja els dos bàndols s'estan partint la cara en sentit literal), no es pot dir que hi ha presos polítics en el sentit tècnic i rigorós de tal expressió, és a dir referint-se a aquells a qui es priva de llibertat per les seves idees. Ells són lliures i parlen sense ambajes.

Flac favor fan també a la causa dels presos les rúbriques amb què adorna les arengues de Puigdemont un President Torra que s'autoproclama mer lloctinent

Però i si resulta que algunes d'aquestes idees són portades a la pràctica? Entenc que sigui una excusa molt vendible que en el seu programa electoral prometien construir la república independent, i que no han fet cap altra cosa que complir el que oferien (per una vegada i només en això!), però aquesta "coherència" és el que està ja portant a alguns a creure que l'única solució és que no puguin prometre res perquè senzillament (i com, repeteixo, com a Alemanya) partits amb aquest tipus de programa no puguin existir. En tot cas, la justícia ha de determinar amb més o menys encert, com en qualsevol altra professió, si les accions "coherents" són delictives. I és just allà on s'ha colat la frase de la polèmica, on per molt que afirmi el contrari Carlos Boye, no és el mateix un "si" condicional que un "sí" afirmatiu. La diferència no és irrellevant, com afirma, sinó al contrari, sobretot tenint en compte que es pretén basar-s'hi l'abast d'una eventual prevaricació per part del jutge.

Puigdemont acusa Llarena de prevaricar per parcialitat en les seves resolucions, encara que la prevaricació no és això, sinó el fet de dictar una resolució sabent que és injusta. Voldria dir, per tant, que Llarena sap que Junqueras o Puigdemont no es van rebel·lar contra l'Estat quan van declarar una república immediatament suspesa (i així fins avui), però que pel fet que això li sembla malament, els persegueix i empresona. Vagi per davant que no existeix jutge que actuï del tot al marge de les seves pròpies conviccions (unes conviccions sobre la unitat d'Espanya que em semblen una mica més coherent amb el càrrec que les que en el seu moment van motivar l'expulsió de Santiago Vidal de la judicatura i després també, en saber-se públicament l'abast del que deia que s'estava fent, del seu escó com a senador). Per això es diu, aquí o a USA, que hi ha magistrats més o menys conservadors, més o menys progressistes; amb la diferència que en contextos com l'anglosaxó, a més de la casuística del model judicial, el valor que té en ells la jurisprudència com a font del dret, atorga als jutges un poder que en el nostre sistema, sotmesos com estan a l'imperi de la llei, no tenen.

En canvi té tot el sentit i legitimitat veure les seves resolucions sotmeses a criteri d'una instància superior, perquè si (condicional) no es fa així, llavors sí (afirmació) tenim un greu problema

En això consisteix l'essència de l'Estat de dret, de manera resultaria kafkià que cada vegada que un jutge dicta una sentència que ens sembla parcial perquè no ens dóna la raó (més encara en un tema tan delicat com aquest, on es dilucida l'eventual abast delictiu de conductes que atacaven directament la integritat de l'Estat del qual els jutges n'integren un poder) llancem contra aquest jutge una demanda (civil? Per què no querella?), sinó que es recorri la sentència que ens sembla injusta. Que s'intermposin els recursos que calgui, en aquest cas ja davant d'una instància superior (que per cert ara ja s'ubica amb eficàcia i poder creixents), més enllà de la sobirania dels Estats, sigui aquest espanyol o belga.

No té cap sentit llançar jutges contra jutges en el context de la Unió europea, i en canvi té tot el sentit i legitimitat veure les seves resolucions sotmeses a criteri d'una instància superior, perquè si (condicional) no es fa així, llavors sí (afirmació) tenim un greu problema.