Més que aquesta pregunta, la que potser ens hauríem de fer és la de quin partit polític no participa de la tècnica populista per fidelitzar els seus votants. L'altre dia en una tertúlia de ràdio vaig coincidir amb un membre destacat de Ciutadans, que va dir sense cap mena de mania per antena que encara que el partit tingui (diu) una ideologia centrista, l'ambient de barricada els obliga ara a parlar amb tons de radicalitat, acceptant, com és obvi, que el seu discurs intenta emular el de Vox, ja que és Vox el partit polític que ha imposat el seu relat a dreta i esquerra, sigui per imitar-lo, sigui per carregar contra ell. I ho va dir sense cap pudor, amb el cinisme que podria destil·lar la justificació maquiavèl·lica dels mitjans pels fins, va assumir que els partits poden ser avui una cosa i demà una altra de diferent. I si no, que l'hi diguin a cada un d'ells després de les eleccions.

Però, és això la política? Perquè si la política consisteix en la caça immisericordiosa del vot al preu discursiu que sigui, la responsabilitat formativa que partits i mitjans de comunicació compartien en la formació d'una opinió pública lliure hauria perdut també aquest últim agent pensat per a la consecució del bé comú, l'elevació ciutadana o, almenys, això que anomenem la cultura política. Però res sembla importar molt, ho sé, és la pura guerra a l'estil Gila i, per tant, evitem escandalitzar-nos per una cosa que comparteixen tots els partits polítics i acceptem que no hi ha discursos més o menys populistes a raó dels partits, sinó a raó dels principis que estem disposats a vendre.

En el decàleg de Vox s'apunta un model d'Estat (centralista) i de societat (conservadora) que mai abans no havia estat defensat per ningú en veu alta

Cap contesa electoral ha deixat de clamar que "si tu no hi vas, ells tornen". L'únic que ha passat és que en una ocasió concreta, que quedarà registrada com a fita en la història de la comunicació política, algú ho va posar negre sobre blanc, lliure de qualsevol adorn. I la va encertar. En la batalla de les "cleques" algú va encertar de ple. Potser el populisme, vist des d'aquesta perspectiva, no serà tant la facilitat de l'eslògan com els elements ideològics que l'acompanyen. Entre el Partit Popular i Ciutadans no hi ha gran distinció sobre el paper, encara que després governar sigui una altra cosa, mentre que en el decàleg de Vox s'apunta un model d'Estat (centralista) i de societat (conservadora) que mai abans no havia estat defensat per ningú en veu alta. Bé, sí, el mateix Abascal des de Danaes i el partit Familia y Vida ja ho havia fet abans amb escàs èxit. La fortuna actual d'aquest mateix missatge ha estat determinada per la unió d'esforços, per l'aposta suïcida de l'independentisme unilateralista a Catalunya, però també per la irresponsabilitat de la resta de partits, que van dir molt per no fer res o que van dir una cosa ahir i una altra avui creient que ningú no advertiria.

Perquè si no acceptem que el nivell de populisme que detectarem a les imminents campanyes electorals és una responsabilitat compartida, haurem de dir imbècils als milions de persones que decideixin votar en aquestes pròximes eleccions el partit polític esmentat i escopit per tots els altres?

No cal ni dir el favor que això fa al PSOE, però ja ho havíem vist abans, que per intentar esclafar el PSC es va alimentar el partit taronja a Catalunya, i així es va alimentar també a la resta dels qui odiaven la "brigada Aranzadi". Ara tothom sembla haver après una lliçó, encara que ja sabem que aquest "tothom" és un món molt petit enmig d'un terreny adobat per al desenfrenat creixement de la postveritat. Per això avui, com ahir, del cínic en política se'n diu senzillament que és pragmàtic i el coronel no té qui li escrigui.