A la jungla dictatorial del que es pot o no es pot dir, m'interessa especialment la gàbia que estem teixint entorn de la llibertat d'expressió amb els anomenats delictes d'odi. Tot va començar fa ja molt amb la voluntat de parar els peus als qui neguessin ignomínies històriques com els holocaustos (l'alemany de l'època de Hitler, especialment, però també l'estalinista o els soferts als Balcans o el Kurdistan, i així altres de tan formidables fins a arribar als que la majoria ignora o vol ignorar). El propi Tribunal Constitucional va estimar un recurs d'empara, retorçant l'interès legítim de qui el va sol·licitar, Violeta Friedman, malgrat que aquesta ho feia, al meu judici de forma inapropiada, en nom de tot el poble jueu. El tribunal va entendre que aquest tipus de col·lectius sense personalitat jurídica no tenen cap altra manera de defensar-se en el nostre sistema, si no és considerant que té interès legítim un membre d'aquesta comunitat, al seu torn amb familiars morts en els camps de concentració. No existia llavors tota la normativa que, de resultes de la motivació d'aquella sentència, pràcticament ha acabat per dir que algunes coses no es poden ni pensar.

En el Codi Penal es recullen diverses modalitats de comissió del delicte d'odi: la primera és la promoció o incitació directa o indirecta a l'odi, hostilitat, discriminació o violència contra un grup, una part del mateix o contra una persona determinada per raó de la seva pertinença a aquell, per motius racistes, antisemites o altres referents a la ideologia, religió o creences, situació familiar, la pertinença dels seus membres a una ètnia, raça o nació, el seu origen nacional, el seu sexe, orientació o identitat sexual, per raons de gènere, malaltia o discapacitat. Es pena també la difusió d'aquest tipus d'expressions a través de qualsevol mitjà. I finalment es condemna la negació pública o la banalització greu o enaltiment dels delictes de genocidi, de lesa humanitat o contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, quan es cometin contra un grup o part d'ell, o contra persona concreta per pertànyer al mateix, pels motius ja enunciats, quan així es propiciï un clima de violència, hostilitat, odi o discriminació contra ells.

El nucli del perseguit és compartible. De fet, no feia falta un delicte com aquest perquè l'honor d'una dona que ha estat violada pugui ser protegit davant un individu que fa pública befa de l'esdeveniment i afegeix el desig que es repeteixi. Que l'individu parli en general de dones que caldria violar o de discapacitats que caldria esterilitzar o que l'holocaust és mentida ja va ser salvat en la seva legitimitat des del cas Friedman abans esmentat. I en el referit a l'apologia del terrorisme, ja té el seu propi article i una Llei de Partits amb què es va escanyar el corrent financer entre els quals justificaven ETA i la pròpia banda. Però el que pretén aquest article del Codi Penal és reconduir la llibertat d'expressió a l'expressió lliure només del que és correcte. I això és exactament el que passava durant el franquisme, la memorable Llei de Premsa de 1966 del qual volia aparentar una tolerància que només arribava fins al primer article del seu redactat.

El mateix temps i lloc (el nostre, llastat per la llarga ombra de la censura sobre un passat cada vegada menys recent) en el que ara s'afirma la llibertat d'expressió sobre l'honor i la intimitat de les persones; aquest mateix tempo i lloc és el que amb més contundència s'ha posat a perseguir els delictes d'odi, entenent il·legítim l'atac a una altra persona pel mer fet de pertànyer a un cert col·lectiu. L'últim i desenraonat exemple és el del pallasso apostat al costat d'un guàrdia civil, però si som coherents ens adonarem que, a aquest pas, la major part dels acudits seran delicte i, com Galileu, enunciar el que al comú se li sembli anatema haurà de ser dit entre dents perquè, mòbil en rest, qualsevol pot fer dels comentaris més jocosos una causa amb què enviar-nos a galeres per no poc temps. No comparteixo el que diuen rapers com Valtònyc, però crec que, si ens descuidem, ni jo no podré dir que no comparteixo el criteri dels jutges per enviar-lo a presó. Ni a ell, ni a tots aquests malalts mentals que poblen les xarxes de bestieses, el grau de violència del qual està més en la capacitat dels altres per secundar-los que en ells mateixos. Com deia la meva mare, "no hi ha millor menyspreu que no fer estima". Doncs això, però amb l'afegit d'un dubte: som capaços de prohibir odiar?