En dret, les intencions compten, però no tant com els fets. El relat de les intencions pot farcir de bonisme un procés penal, però ha d'estar en línia amb el relat dels fets. I deixo al marge que se sol dir que de bones intencions està empedrat l'infern.

En el judici pels fets de l'1 d'octubre, i des de la perspectiva de la fiscalia, l'acusació popular i l'Advocacia de l'Estat, les intencions transformen una manifestació tumultuària en rebel·lió, en sedició o, si més no, en la temptativa, la conspiració o la col·laboració per aconseguir-ho. Pels acusats, tot va ser simbòlic. Els mateixos fets, diferent relat. S'interpreta que encara que sempre han volgut arribar a la independència, mai no va ser la intenció de ningú fer-ho "per força".

Les intencions s'hauran de provar, i els fets seran interpretats a la seva llum, però també sense ella, i així ens quedarà almenys aquesta cançó de fons d'una època en què la semiòtica va donar de nou una victòria a l'independentisme bressolat en alguns discursos èpics. Però sens dubte, també una nova imatge de la justícia, de la mà d'un magistrat, Marchena, que la seva l'exquisida educació, auctoritas, rigor processal i paciència poden fer incomprensibles les condemnes que del procés penal es puguin derivar per al conjunt o per a alguns dels querellats. Llarena i Marchena fan rima assonant. Això, assonant.

A més, haurem de dir que sí, que arribats a aquest punt, amb una instrucció produïda mentre la major part dels encausats es mantenien a presó provisional, la decisió de la sentència està esbossada, però de la mateixa manera que podria estar-ho qualsevol altra en qualsevol altre procediment. Perquè, en el fons, a la vista oral el ponent (i en aquest cas president de la sala) hi arriba amarat de la instrucció, imprescindible per entendre el galimaties de preguntes i respostes realitzades en temps real. Hi ha d'arribar amb els deures fets, té una precomprensió del cas i només manifestacions divergents, testificals que es torcin o desapareguin poden variar aquest rumb. Un acusat, per principi, negarà l'acusació, i els papers que es puguin portar a la causa seran els que siguin sense que se'ls pugui afegir la intenció. Amb testimonis com Baños o Reguant no anirem gaire lluny, però cadascú va davant dels jutges per cantar la seva cançó. Estem entre gent de la política, ningú més no es permetria una cosa així.

Tots els acusats, d'una manera o altra, han baixat del carro del somieig d'aquell fatídic dia en què es va declarar la independència per després suspendre-la

Escoltant la testimoni Santamaría, que intueixo que Sánchez també hauria apartat de l'acusació si li hagués correspost a ella actuar com a advocada de l'Estat, la realitat jurídica queda meridianament clara: saltar-se la llei té conseqüències, almenys això és el que ens ha fet aprendre a cop de multa, embargament, sanció i totes aquestes accions de força que el dret duu a terme gairebé com a automatisme de supervivència, perquè l'Estat és un organisme la principal motivació del qual és sobreviure. Potser per això un s'hauria de preguntar si pot el seu dret aplicar-se igual al segle XXI contra dirigents polítics proveïts després d'una eventual majoria que suposadament els ha dit que calia aconseguir la independència al preu (d'un altre) que fos. No és una pregunta menor, i la resposta ocuparia un llibre.

Quan ha arribat el moment, la major part, o millor dit, tots els acusats d'una manera o altra han baixat del carro del somieig d'aquell fatídic dia en què es va declarar la independència per després suspendre-la. Si el primer no s'hagués produït, o si després del primer, no s'hagués produït el segon, potser podríem quedar-nos a les portes d'allò de sempre, aquestes en aparença transcendents declaracions parlamentàries de solidaritat amb tal poble, de suport fratern a tal causa, amb un mer caràcter programàtic, amb voluntat d'ideari, mentre en el dia a dia, encara que sigui poc, es continua estant "a les coses". Però no, Puigdemont continua llançant gasolina en dir a la BBC que lamenta haver suspès la declaració d'independència, deixant així de nou els processats als peus dels cavalls, constituint una prova en contra seu, perquè només se suspèn el que, en cas de no suspendre's, té eficàcia jurídica. Potser per això Mas ha intentat agafar la granada del terra i tornar-la a Waterloo en dir que la culpa la té el seu successor en el càrrec per haver fet el que no estava previst.

Ah! Però és que dos col·laboradors de Junqueras, des de fora de la presó, en el cas de Rufián o des de fora d'Espanya, en el cas de Rovira, encara que avui es digui que pertanyen al partit de la moderació, van ser els primers piròmans d'aquell dia. És de justícia que el tuit de les 155 monedes persegueixi sempre Rufián i que els seus electors recordin que el va enviar i que d'alguna manera aquesta flama ho va incendiar tot. No tothom va participar de la mateixa manera en aquella situació i vull creure que ningú amb el cap serè volia aconseguir les coses a qualsevol preu, però tinc dubtes que tot el que llavors va passar i que es pugui acreditar fefaentment (només per això es pot condemnar) es quedi a aquest costat de la línia de la moderació i la racionalitat, perquè llavors no va ser massa racional res i molt menys moderat.

Quants condicionaments operaran sobre els magistrats? Més dels necessaris, sens dubte. L'àmbit internacional també compta, però segons el meu parer, serà més des del punt de vista tècnic, amb la vista posada en la que ja es va assentant a Europa com a jurisprudència sobre garanties processals i de la qual sembla que Marchena en sap bastant. Fora d'això, la constel·lació de dades fa difícil la posició dels qui estan allà asseguts, perquè després d'escoltar els acusats i intentant oblidar que tenen dret a no declarar contra si mateixos, si només es volia escoltar la gent i el recompte va acabar sent tan dramàtic com s'apunta, què diran ara aquells que van constituir les "muralles humanes"? Som gairebé sempre presoners del nostre relat. Seria necessari un alliberament anímic.