En l'estranyíssim cas de Sandro Rosell i la seva presó preventiva s'ha colat sense avisar un subtema que permet reflexionar sobre la farisea relació entre el Dret i la vida humana.

Resulta que potser es va produir un tràfic il·legal de fetge humà en benefici d'Eric Abidal. O no. El cas concret importa molt menys que comprovar com s'enfronta l'ordenació de cada país al fet cert que les persones fan tot el que està a les seves mans per sobreviure (a les seves mans, i en la seva naturalesa, perquè si no, quin sentit tindria tot el moviment eutanàsic, que pretén encolomar a un tercer la responsabilitat d'acabar amb qui no se sent a gust en aquest món i no pot o no s'atreveix a suïcidar-se?).

Trasplantar fetges no és il·legal. Tant de bo el meu pare hagués arribat a temps perquè els protocols i el seu deteriorament no l'expulsessin de la llista d'espera! El que és il·legal, es diu, és pagar per això. Tanmateix, és evident que els diners poden comprar mil coses equiparables a un òrgan, que faciliten la vida i fins i tot l'allarguen. Com a tendència, l'esperança de vida (que no la felicitat, que quedi clar) és inversament proporcional al poder adquisitiu. Però a aquesta obvietat s'afegeixen moltes altres circumstàncies en les quals la vida acaba tenint un preu tassable; una d'elles són els trasplantaments, però no és la primera ni l'única: o és que no es té més o menys ràpidament accés a un diagnòstic mèdic quan es paga una bona prima d'assegurança? O és que no s'evita la síndrome de la classe turista quan es viatja còmodament en primera? O és que no ens han dit mil vegades que tot el que és ecològic és més saludable, encara que una de les seves pomes costi quatre vegades més que la del supermercat i s'hagi descobert la mega bola que hi ha darrere d'aquest negoci?

Es comercia amb la vida, perquè creiem que els nostres desitjos són drets

Per què no es pot pagar per un fetge, si un pot anar als Estats Units a comprar el fill a una acabada de parir i, en poc temps, entre reunió i reunió amb Torra, també aquí legalitzaran aquest mercat de fills emparat en el suposat de dret a ser mare, pare o tertium genus i en la saníssima voluntat d'evitar el viatge costós als adquiridors? L'ésser humà és tan dins del comerç de les coses com ho va ser durant la llarga nit de l'esclavitud. L'únic que varia entre la consideració d'un esclau i els fills de Miguel Bosé (posin aquí qualsevol nom, no hi ha res personal contra el genial cantant) són les boniques fotos d'aquests davant aquesta història que ens va explicar l'Amèrica abolicionista per distingir un treballador de les plantacions de l'obrer sense vida pròpia que va protagonitzar la primera industrialització. Però uns i d'altres són comprables, com ho van ser els nens robats sobre l'esquena dels quals arrosseguem una ignomínia des del franquisme fins als anys noranta.

Es comercia amb la vida, perquè creiem que els nostres desitjos són drets. Ara que serà cada vegada més fàcil que combinem la carn humana amb els nous materials, substituint tot allò que se'ns vagi deteriorant; ara que ens queda poc per permetre del tot la manipulació genètica per evitar la malaltia, la mort s'anirà allargant en el temps, i perdrà sentit aquest debat absurd sobre un fetge il·legal. Però continuarà sent rellevant, si es confirma la resta del que ha sortit en la premsa, això que no té cap relació amb els diners, perquè no es pot comprar: quin nivell de gratitud som capaços d'allotjar.