Deia fa poc Alfons López Tena en una entrevista que la independència no es faria perquè els qui l'havien pretès conduir des de les institucions no la volien de veritat, que era una manera de tirar de la corda per després fer-se enrere a canvi de negociar millores en l'autogovern, i fins i tot, a molt estirar, una fixació federal a la Constitució de la singularitat catalana i d'un sistema de finançament semblant al basc. López Tena semblaria així reconduït a les tesis dels cupaires, si no fos perquè estan ideològicament als antípodes. Encara que aquests últims no han fet temptativa de deixar l'escó ni de trencar els suports parlamentaris, sí que és cert que aquests darrers s'han fragilitzat i que ells són els més donats a fer el primer sense parpellejar. En molts dels altres hem vist fer jocs malabars i contorsionisme intel·lectual per adaptar el cos als nous temps i no perdre el sou.

Sens dubte aquesta possibilitat, la que ha somiat bona part d'aquest establishment català que només quan ha vist perillar el patrimoni ha clamat (Borrell dixit i en això cal donar-li la raó, encara que no siguin les empreses les úniques que han callat), pot haver poblat l'imaginari de bona part dels que han acompanyat l'aventura fins aquí. I això amb independència que a molts fora de Catalunya això ja els sembli massa, perquè entenen que significaria deixar en la impunitat totes les incorreccions jurídiques (utilitzo el terme que em sembla més benèvol) que s'han produït per part dels actors polítics independentistes. Sens dubte no són conscients (els que s'intueix proclius a la "taula rasa" a la podemita) que hi ha persones concretes sobre qui pesen processos en curs amb eventuals responsabilitats patrimonials i fins i tot amb penes de presó, que serien deixades a l'estacada "a bé que tot acabi bé".

Aquesta circumstància sens dubte ha de pesar en l'actor principal d'aquesta escena, el que sembla no ser tingut en compte pels qui apareixen en un i un altre bàndol a les pantalles de televisió dient "sí però no" (Puigdemont) o "no però sí" (Rajoy). Com una parella de ball, cap d'ambdós sembla voler tirar la pedra definitiva, i gairebé diria que els honra, si no fos perquè han donat corda a un subjecte col·lectiu de tipus gairebé revolucionari, i poso el "gairebé" per prudència, al qual convèncer que la situació que semblen pretendre arrelar sigui un "win-win" resultarà extraordinàriament difícil. I si no fos també perquè activant aquest subjecte, s'han disparat reactivament altres sentiments que semblaven adormits i que tampoc no acceptaran fàcilment la frustració de l'absència de responsabilitat per l'"audàcia" del govern espanyol.