L'alcaldessa de Barcelona diu que el Palau Sant Jordi es troba inhabilitat per acollir qualsevol esdeveniment a causa d'unes obres de manteniment que s'hi estan duent a terme. Molt espavilada i previsora ella, perquè un partit polític que manifestament li repugna havia reservat el local i pagat la meitat del lloguer per al proper 31 de març, quan, de sobte, van haver de tornar-los la pasta perquè "van aparèixer" les obres. Llàstima, quin greu, una altra vegada serà... Bé, aquesta altra vegada potser tarda un cert temps, perquè a la Fira sembla que tampoc no han trobat manera d'acollir-los. Això sembla la història del portal de Betlem...

La picada d'ull de l'alcaldessa a la pròpia parròquia i companyia li pot sortir cara. En màrqueting, el cas de Vox sembla un exemple de manual del que es denomina una campanya passiva. De tant deixar de banda alguna cosa o a algú s'acaba fent omnipresent. I sens dubte, l'alcaldessa pot donar per descomptat que serà aquest obstacle el que ajudi el partit intrús a concitar més nombre d'adhesions a l'acte substitutiu del frustrat; més encara, podem imaginar que el pròleg del discurs del líder de la formació rebutjat, allà on finalment s'ubiqui l'actuació, serà recordar la proesa de l'alcaldessa que, de defensora d'ocupes, ha passat a convertir-se, subterfugi legal a la mà, excusa de mal pagador en joc, en telonera del partit al qual no concedeix "dret a l'habitatge", ni tan sols per un parell d'hores, no fos que es contaminés d'idees alienes, no fos que després alguna estrella llampant fes fàstics a reutilitzar-lo.

És una ironia que tots els partits que arriben al poder amb discursos de renovació hagin d'acabar fent el buit als nouvinguts

Aquest és el perill de voler posar portes al camp. La picada d'ull a la parròquia consisteix a presumir, sense que ningú en aparença l'hi pugui retreure, que no ha permès a Vox omplir el Sant Jordi. Perquè, i si aconseguís emular la proesa d'aquell PSC que un any, juntament amb els seus confederals tenyia de color vermell tot Espanya i va omplir l'espai de gom a gom? Però òbviament l'alcaldessa no entén que el pluralisme es construeix també amb el que no compartim; sobretot amb el que no compartim. Pensar que és possible no pensar en l'elefant és tan infantil com aquells fantasmes de la infantesa que més poblaven les nostres ments com més escarafalls fèiem per eliminar-los.

És una ironia que tots els partits que arriben al poder amb discursos de renovació hagin d'acabar fent el buit als nouvinguts per por que el seu anquilosament propi es percebi més en contacte amb la saba nova, però sobretot pel temor de veure's desposseïts de la porpra. Per això l'alternança en el poder i en les persones que l'ostenten és una cosa sana. Així el fracàs es converteix en cura d'humilitat i no en ressentiment pel que es percep com a eixelebrat. I en tot cas, en exercici de confrontació i debat sobre les idees, cosa que no ens sobra.